És probable que la generació Z, amb tanta informació dispersa que li arriba, no sàpiga que hi va haver una època a l’Espanya contemporània en què no es podia votar i que el vot era una fita tan desitjada per la meitat d’aquest país que va costar sang aconseguir introduir la primera papereta a l'urna després de quaranta anys d’oligarques falangistes. El 15 de juny de 1977 va ser la data elegida i va guanyar UCD, un partit de centre i democràtic, encara que els seus membres eren, en gran part, suros del franquisme.

🔴 Resultats eleccions de Catalunya 2024, DIRECTE 

📊 La participació en les eleccions de Catalunya 2024 

🤝 Pactòmetre Eleccions Catalunya 2024: quins pactes poden haver-hi per formar govern?
 

En aquelles primeres eleccions no hi vaig poder votar. Tenia onze anys, però, a pesar de ser menor d’edat, tenia més clar el meu vot que ara, amb cinquanta-set anys a l’esquena, una tragèdia fruit d’aquesta democràcia tan imperfecta i de memòria corrupta com l’actual. Si els franquistes haguessin sigut jutjats, potser, i dic potser, viuríem en un país on la paraula llibertat mai se l’haguessin apropiat els blanquejadors de la dictadura sorgida del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Sento posar-me com un boomer tardà o un X de merda, però des de ben petit he afrontat el fet de votar amb la militància de qui ha mamat a casa la necessitat de mantenir viva la memòria dels perdedors. I és que hi ha un deute evident cap a totes aquelles persones que varen jugar-se la pell durant el franquisme, fossin catòlics o ateus, marxistes o socialdemòcrates, liberals o conservadors, o llibertaris de tota mena. A les eleccions de juny de 1977, gran part dels partits que es varen presentar acabaven de ser legalitzats o eren nous de trinca, encapçalats, majoritàriament, per oportunistes que varen aprofitar la Llei 46/1977, la famosa ley de amnistía, per netejar el seu passat com a criminals d’estat, com va ser el cas de Manuel Fraga Iribarne, un dels set pares —quina vergonya— de la Constitució.

Aquelles primeres eleccions no varen ser fàcils. El soroll de sabres provinent de les casernes, els atemptats d’ETA, el terrorisme voluntàriament silenciat de bandes ultres com el Batallón Vasco Español, la violència policial amb els manifestants que demanaven llibertat i amnistia i, aquí, Estatut d’Autonomia, van ser el preàmbul d’un 15 de juny que va deixar el país entre el tot i res. 45 anys més tard, tot estava molt més lligat i ben lligat del que semblava llavors. La fe, llavors, era d’esquerres.       

Si hi ha una generació profundament desencisada és la que és filla dels que van lluitar per la democràcia i van acabar acceptant aquella frase que va fer cèlebre Vázquez Montalbán: “Contra Franco vivíamos mejor”

A pesar de no poder votar, vaig viure de molt a prop aquelles eleccions de 1977. Com a membre d’una família tan polititzada, era difícil mantenir-se al marge i el primer míting que vaig assistir va ser com a acompanyant del meu avi Joan. Els teloners eren el Guti, López Raimundo, Santiago Carrillo i, com a estrella convidada, Enrico Berlinguer, quatre toros de lídia de l’eurocomunisme a la Monumental de Barcelona.

A pesar d’estar immersa en allò que els rapsodes del constitucionalisme glorifiquen fins a la mentida, “la Transición que nos dimos entre todos”, Espanya era un país molt cutre. Raphael era el nostre Frank Sinatra; el gènere del destape, la nostra versió cinematogràfica de pel·lícules com Gola profunda o Delícies turques, i els homosexuals eren mariques i les prostitutes, putes. I teníem dos canals de televisió, TVE i La 2, que eren les deixebles aperturistes del NODO, sense deixar de banda una censura que perseguia periodistes, tancava a la garjola els membres de Els Joglars i obligava a fer callar tot allò que dificultava l’ascens d’una nova casta: els joancarlistes. I uns programes infantils que, tot sigui dit, semblaven dirigits per infanticides.  

Amb tot aquest panorama, molts membres de la meva generació, un cop passada la pubertat, van acabar abraçant la realitat paral·lela que oferia l’alcohol i altres substàncies que et feien sentir més a prop del cel suec que de la terra de Llanos del Caudillo. Si hi ha una generació profundament desencisada és la que és filla dels que van lluitar per la democràcia i van acabar acceptant aquella frase que va fer cèlebre Vázquez Montalbán: “Contra Franco vivíamos mejor”. O, dit en cristià: “La ficció del que es podia fer va superar la realitat del que es va fer”.

Emulant Groucho Marx, no vull pertànyer a cap generació que m’accepti com a membre, però segueixo sent fidel als principis que m’han fet votar en totes les eleccions en què m’han cridat a files. La meva militància al vot és profundament ingènua, però segueixo sentint-me en deute amb tota aquella gent que es va jugar la vida i la llibertat perquè poguéssim votar. Una llosa que arrossegaré fins que m’enterrin amb un epitafi que dirà: “Ho sento, però no estic en el meu millor moment”.

Quan el president Aragonès va convocar les eleccions del 12 de maig, vaig cavil·lar no votar per primera vegada des que vaig estrenar-me —no a l’OTAN— el 12 de març de 1986. Passada la tempesta emocional, llamps i trons de mala consciència, vaig decidir participar-hi, però, a diferència d’aquell infant primaveral de 1977, tinc clar a qui no votaré, i no tinc clar a qui votaré. I una de les opcions que em plantejo és el vot en blanc, una novetat en la meva militància com a votant, però que legitimo com a vot de càstig cap a la gent, la meva, que ens va prometre arribar a Ítaca quan només s'albirava l'illa de Perejil. És una opció, encara que, a l’hora de la veritat, la militància al vot em farà ser un bon xai. La fe és dels ingenus.