Quan algú es queda sense temps per fer una cosa que inexorablement havia d’haver fet, es pot dir que "l’ha enganxat el toro". La mateixa expressió serveix per qualificar algú que, tot i haver-ho fet, el que sigui, ho ha fet tard i malament. I és en especial adequada per definir l’actuació que ha tingut la classe política en la desgràcia que pateix València per culpa de les inundacions més greus que ha sofert mai i els efectes de les quals s’han multiplicat exponencialment a causa de la seva mala gestió.

Sobretot és escaient en aquest cas, si aquest algú resulta que és Carlos Mazón, a qui el toro ha atrapat doblement. Primer, quan tot just arribar a la presidència del País Valencià en nom del PP i amb el suport del vicepresident torero de Vox, Vicente Barrera, es va carregar la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE) creada pel seu antecessor Ximo Puig, del PSPV, i va destinar els recursos a activitats taurines diverses. Després, quan arran de la gota freda que dimarts passat va assolar l’horta de València, ha donat mostres no tan sols d’incompetència, sinó, i sobretot, de negligència —que vol dir procedir sense cura de manera imprudent i temerària— a l’hora de gestionar la crisi provocada per la Depressió Aïllada a Nivells Alts, que això és el que significa la sigla DANA, de la qual alguns parlen com si fossin experts. En tots dos casos, però molt especialment en aquest últim, el toro l’ha atrapat i ben atrapat. Es podria parlar de justícia poètica si no fos pels més de mil morts que, pel cap baix, sembla que finalment hi pot haver i que per sempre més recauran sobre la seva consciència.

Carlos Mazón, nascut a Alacant el 1974, és un d’aquells polítics que només s’ha dedicat a això, a la política, i que com tants altres dirigents del PP al País Valencià s’ha vist esquitxat per l’ombra de la corrupció. Es pensava que un cop arribat al palau del carrer dels Cavallers —la seu de la Generalitat a València— podria fer i desfer el que li semblés i com li semblés. Però no comptava que la nefasta gestió d’una tragèdia, les dimensions de la qual s’haurien pogut evitar, el superaria tant per inepte com, i en especial, per indolent i irresponsable. La seva actuació abans, durant i després de la catàstrofe és literalment de jutjat de guàrdia, que és on cal esperar que acabi un comportament tan menyspreable per respondre dels danys irreparables causats. No informar expressament a temps de l’aiguat per no incomodar els sectors econòmics que haurien d’haver aturat el procés productiu, rebutjar l’ajuda oferta per Salvador Illa per pal·liar les conseqüències de la destrossa per no haver de donar les gràcies a Catalunya, refusar l’ajut internacional per no quedar en evidència de cara enfora, o limitar l’accés dels milers de voluntaris arribats d’arreu per amagar la magnitud real que ha assolit la tragèdia a causa dels greus errors de càlcul comesos són només algunes de les mostres d’aquest maldestre capteniment.

Un capteniment de totes totes negligent que, un cop consumat, no es resol compareixent cada dia davant dels mitjans de comunicació amb l’armilla dels serveis d’emergència —com s’ha dedicat a fer Carlos Mazón com si pretengués fer-se perdonar alguna cosa—, i que, a més de les responsabilitats penals que se’n derivin, hauria de comportar també l’assumpció de responsabilitats polítiques, que en qualsevol democràcia que mereixi aquest nom faria dies que s’haurien saldat amb un reguitzell de dimissions. En aquest estat fallit que és Espanya, però, una setmana després del desastre monumental, no tan sols ningú no ha dimitit ni pensa fer-ho, sinó que l’únic que han fet el PP i el PSOE —un governant al País Valencià, l’altre a la Moncloa— ha sigut tirar-se els plats pel cap. El mateix Carlos Mazón, lluny de plantejar anar-se’n, ni que només fos per decència, s’ha atrinxerat, ha intentat combatre la incompetència amb la mentida —ha arribat a dir que havia demanat la intervenció de l’exèrcit espanyol abans que el seu govern hagués enviat els avisos d’alarma— i ha mirat de repartir les culpes justament amb el govern espanyol.

A les autoritats només els importa la seva supervivència i l’únic que pretenen els uns i els altres —el PP i el PSOE— és que els seus actes miserables i criminals romanguin impunes

Tot això ho ha fet amb el suport inestimable del president del partit, Alberto Núñez Feijóo, que ha aparegut a ulls de la ciutadania com un dirigent insensible més, tan sols preocupat per les misèries de la politiqueria. El que li ha passat en el seu cas, més enllà que els toros li agradin més o menys, és que, com tants gallecs, no ha sabut agafar el bou per les banyes i s’ha perdut pretenent fer recaure les culpes en els meteoròlegs, que són els únics en tot aquest drama que han actuat com calia. L’intent del PP, tanmateix, de desviar l’atenció i socialitzar les responsabilitats no li servirà per amagar que el primer culpable de com de malament s’ha gestionat la resposta a una catàstrofe natural com la provocada per la gota freda de fa set dies és el seu president a València, malgrat la impunitat amb què es continua comportant a hores d’ara. Això no treu, però, que Pedro Sánchez i el govern espanyol no siguin igualment responsables de moltes coses.

I és que el líder del PSOE, en lloc d’intervenir de seguida a la vista de la ineptitud demostrada des del primer moment per Carlos Mazón i el seu equip, es va estimar més deixar que el govern valencià del PP s’enfonsés en la seva pròpia incapacitat de fer res ben fet, perquè així quedés ben clar qui era el dolent de la pel·lícula. L’inconvenient és que retardar les ajudes va perjudicar encara més els afectats i pot ser que se li acabi girant en contra, perquè no hi ha dubte que ell també ha actuat tard i malament i ho ha fet, a més, conscientment tan sols per perjudicar l’adversari polític. Que no se sorprengui, doncs, si a ell també, com va tenir oportunitat de comprovar amb l’agressió patida diumenge a Paiporta, l’acaba atrapant el toro. L’estupefacció d’un dels bombers francesos que, tot i ser rebutjats per l’administració espanyola, van decidir plantar-se pel seu compte a Alfafar en assabentar-se que era el primer equip de rescat que hi arribava tres dies després de la colossal riuada ho diu tot.

Mentrestant, la població, de Sedaví a Catarroja, de Xiva a Utiel, de Picanya a Massanassa —gairebé 900.000 habitants—, ha vist, impotent, com no hi havia mitjans de rescat per socórrer-los, però sí per començar a arreglar la via de l’AVE a Madrid, com no hi havia grues per retirar els vehicles damnificats, però sí per deixar el camí expedit perquè els reis d’Espanya, acompanyats de Pedro Sánchez i Carlos Mazón, s’hi poguessin passejar i fer la foto. A algú li estranya que amb tot això els ciutadans els rebessin amb crits d’"assassins" i "dimissió" i els llancessin fang i que haguessin de fugir cames ajudeu-me? Què s’esperaven, que els fessin reverències? Ara s’entén per què el govern espanyol hi ha enviat milers de policies, no per ajudar la gent, sinó per vigilar-la i controlar-la per impedir que es mogui per segons quins llocs. És que potser tem una revolta social, atès el clima creixent de malestar i d’indignació, i que estaria plenament justificada per la irresponsable actuació de tots plegats?

Fins i tot si, com circula, algun dels bàndols —amb el Rei inclòs, que sempre ha pertangut al mateix i tothom sap quin és— ho va preparar per treure’n rèdit partidista, no fa la impressió que ningú n’hagi sortit ben parat. Més aviat al contrari, va ser un episodi més d’aquesta imatge de país de pandereta que Espanya té a l’exterior. A milers de ciutadans la vida se’ls ha escolat, però a les autoritats només els importa la seva pròpia supervivència i l’únic que pretenen els uns i els altres —el PP i el PSOE— és que els seus actes miserables i criminals romanguin impunes. Per molt que a aquesta classe política tan sols li interessi que no l'atrapi el toro, la fortor de cadàvers en descomposició s’ha estès per tota l’horta de València i a ells, que tenen tots les mans tacades de sang perquè han jugat amb la vida dels valencians, també els ha arribat. És clar que d’un Estat que té de cap un Rei que es disfressa de Madelman per parlar d’una catàstrofe sense precedents no se’n pot esperar res.