Aquesta setmana ens ha regalat fets que bé ens serveixen per analitzar què succeeix quan es traspassen els límits de l'ètica, del respecte, i més enllà, del coneixement del Dret, que són les normes que regeixen perquè puguem viure convivint dins d'un marge de garanties.

Estic pensant en dos fets totalment diferents però que finalment, convergeixen en una mateixa idea: la necessitat de conèixer per poder opinar d'una forma legítima.

La secretària d'Estat d'Igualtat, Ángela Rodríguez, va participar en un programa sobre feminisme organitzat per Unidas Podemos i durant una de les seves intervencions, entre rialles i ironia, va abordar la sortida de violadors de presó d'una manera que ha suscitat una allau de crítiques i fins i tot, la petició de la seva dimissió o cessament. Després de l'allau de crítiques que ha rebut, la seva primera reacció —i la del seu entorn— va ser "culpar" tot aquell que hagués malinterpretat les seves paraules, el seu to, i "tret de context" la seva intervenció. Una basta excusa del mateix nivell de les que utilitzen els nens per inventar-se el per què no han fet els deures acusant el seu gos d'haver-se'ls menjat.

Pretenien convèncer-nos, una vegada més, els de Podemos, que si la pota l'han posat ells, en realitat és culpa teva per no entendre-ho bé, per deixar-te manipular per l'"extrema dreta" (aquest fantasma tan socorregut que sempre es menja els seus deures) i que tot el que suposi una crítica cap a ells és una falòrnia. El problema és que, de tant anar la gerra a la font, se'ls ha trencat. Ja no cola passar-se la vida acusant els altres de les teves ficades de pota. Cal responsabilitat, i estar a l'altura del càrrec que s'ostenta. Cosa que, segons la meva opinió, Rodríguez no demostra.

L'episodi més recent és el de les disculpes d'Ángela. Que s'ha escudat, novament, en la manipulació del vídeo en qüestió, volent una vegada més forçar la realitat per fer-nos creure que el que hem vist que ha dit, està tret de context. I no: perquè el to jocós, de conya, traient-li importància a l'enorme nyap que, des del seu ministeri d'Igualtat, han comès amb la llei del "només sí és sí", no pot ni ha de ser menyspreat. L'error que han comès és gegant i la responsabilitat és seva, com a legisladores, a l'haver desatès les advertències dels diferents organismes i institucions que els van avisar del que podia succeir i finalment ha succeït: l'aplicació de la nova norma, més beneficiosa que l'anterior, que permet la rebaixa de condemnes imposades i, en el seu cas, la sortida anticipada de delinqüents sexuals de presó.

No, no és culpa dels jutges masclistes, a qui, segons Ángela i els seus col·legues del ministeri d'Igualtat s'atribueix la responsabilitat de deixar lliures abans de temps aquests monstres. La responsabilitat és de qui legisla permetent que la llei contempli un marge més beneficiós. És a dir: les responsables són elles. Per molt que una vegada més, intentin acusar els jutges masclistes de menjar-se els deures.

La responsabilitat és de qui legisla permetent que la llei contempli un marge més beneficiós. És a dir: les responsables són elles. Per molt que una vegada més, intentin acusar els jutges masclistes de menjar-se els deures

Rodríguez ha deixat anar unes disculpes tèbies, que no són disculpes en realitat. Una vegada més, defugint la seva responsabilitat i la seva falta d'humilitat per reconèixer que el lloc li està quedant gran. Perquè quan una es posa al bassal de legislar, allò adequat seria saber, almenys, una miqueta de lleis. Unes nocions bàsiques de Dret perquè no et passis la vida donant-li la culpa als jutges i a qualsevol d'allò que és responsabilitat del teu ministeri i del govern on s'ha creat la modificació de la norma.

El problema, segons la meva opinió, rau en el fet que la ideologia, o més aviat les idees peregrines, ennuvolen la capacitat de raonar des del marc tècnic i legal existent. La prepotència de qui arriba a un càrrec de poder sense ser conscient de la responsabilitat que implica. La destrossa, en definitiva, de moure's sempre en bàndols, en lloc d'assumir de manera honesta que en un govern s'ha d'ampliar la mirada i gestionar per a tothom, pensin com pensin.

Podria pensar-se que la qüestió clau es troba en aquest cas en el fet que una política amb responsabilitat de govern manca de formació en Dret i que, per això, es gronxa, entre rialles que són fruit de la ignorància més atrevida.

Tanmateix, tenim una situació similar, encara que a la inversa. Un jutge, a qui es presumeix un coneixement de nivell expert del Dret, que pren la llicència d'interpretar les normes arribant a inventar-se-les. Sense marge possible legal, sense base material per treure les conclusions que treu. Però amb una capacitat creativa que li permet redactar una ordre de processament en la qual les seves anàlisis i conclusions han fet saltar les alarmes del Govern i de la Fiscalia.

Deia que en aquest cas de Llarena passa el mateix, però al revés, ja que, en el seu cas, és el jutge que es passa de frenada posant-se en el fang de la política, xipollejant fins a arribar a fregar la figura de legislador. Sí, Llarena, amb la seva capacitat creativa, s'ha posat a interpretar la llei de tal manera que passa gairebé a legislar a través de les seves interlocutòries.

En el cas de Llarena passa el mateix, però al revés, ja que, en el seu cas, és el jutge que es passa de frenada posant-se en el fang de la política, xipollejant fins a arribar a fregar la figura de legislador

La increïble manera d'interpretar el delicte de malversació podria entendre's precisament com una atribució que s'arroga el jutge d'instrucció que sobrepassa les seves funcions: la d'analitzar uns fets i reconèixer quin tipus penal s'hi identifica.

El problema que Llarena té entre les mans possiblement sigui, d'acord amb el que ha succeït durant els últims anys en el seu àmbit jurisdiccional, és que possiblement es vulgui imposar condemna a unes persones determinades malgrat que els fets no encaixin en cap tipus delictiu. I d'aquesta manera, s'hagi tractat de posar al vestit de la rebel·lió, després de la sedició, ara dels desordres públics i finalment de la desobediència allò succeït l'octubre de 2017. Com aquesta sabata de la ventafocs que no encaixava, Llarena sembla estar buscant el peu de la jove a qui li encaixi la sabata.

Llarena descarta el delicte de desordres agreujats. I salten les alertes. La Fiscalia anuncia ara que possiblement recorri aquest escrit de processament. El Govern, al seu torn, apunta Llarena i li diu que no es fiqui en política. Un caos, en definitiva, que ens hauria de preocupar a tots, independentment de les idees polítiques que tinguem.

Tenim una secretària d'Estat que legisla sense saber i que es descollona analitzant les conseqüències dels seus tremends errors.

Tenim un jutge que redacta inventant-se la llei.

Tenim un govern central que es passa el dia encenent i apagant focs, exigint a la seva secretària d'Estat que es disculpi, lamentant l'aprovació d'una llei mal feta, i assenyalant jutges perquè deixin de pervertir el Dret.

Un totum revolutum on hi val tot, segons sembla. I com deia al principi, quan estem davant de semblant perversió dels papers i responsabilitats, al final, no val res.