La inclusivitat és la manera moderna de disfressar l'incompliment del principi fonamental de l'estat de dret: la igualtat davant la llei, reconeguda en totes les constitucions i conquesta directa de les revolucions protagonitzades per la burgesia al segle XIX. Aquella classe social que no tenia títols, però sí diners, va ser capaç d'abolir els privilegis que la llei contemplava per a l'aristocràcia (nobles i togats) en benefici del seu poder econòmic creixent. I de forma paral·lela, després, la formulació moderna de l'estat alhora com a estat social i com a estat de dret ha retorçat aquella igualtat formal en benefici d'una altra classe social, que no té ni títols, ni diners en excés, però que a força de vots ha aconseguit posar de manifest una cara oculta i valuosa de la democràcia, un mandat implícit a l'axioma de la igual dignitat humana: que la majoria no ha de coartar o restringir els drets de les minories. La inclusivitat seria així la manera com les majories es revesteixen de legitimitat en l'aprovació de les seves lleis, protegint allò que els més febles en força o en nombre no podrien aconseguir per si mateixos.
La inclusivitat és la sofisticació del principi d'igualtat material, aquella en què es discrimina “positivament”, desigualant per igualar. Però, quanta inclusivitat ha d'existir en un sistema jurídic sense que la igualtat desaparegui? L'escola ha de ser tan inclusiva com per atorgar una titulació a qui no té aptituds per aconseguir-la? Ho ha de fer també a l'accés a la funció pública, encara que sigui en perjudici de qui té millors qualitats?
Però anem al tema que m'ha induït a tractar aquí la figura de la inclusivitat. Hem sabut recentment que a les escoles catalanes no se serveix carn de porc. Que diguin a la comunitat xinesa i a la japonesa, almenys a la part que no professa la religió musulmana, que el porc és dolent per a la salut, i a la indústria porcina catalana que ja no els enviarà aquesta carn mai més; resultarà evident que en aquest cas particular no es posaran d'acord amb els que es declaren fidels a Al·là.
Ja només ens queda que la gent hagi de ser respectada en el seu dret a deixar-se morir de fam en virtut del seu trastorn alimentari
El govern espanyol ha revestit d'inclusivitat i salut alimentària el que a Catalunya ja es fa des de fa temps a partir de la seva pròpia normativa i que la Generalitat justifica dient que vol ser més inclusiva. Diu el nou decret del ministre Bustinduy que vol allunyar dels menors la brioixeria industrial, alhora que els acosta menús diversos per raó de les seves creences (totes?, un menú sense carn durant la quaresma cristiana també?) o tendències (veganes incloses, encara que se'n coneguin les mancances alimentàries, sobretot a la gent en formació). Ja només ens queda que la gent hagi de ser respectada en el seu dret a assemblar-se a Lalachus o a deixar-se morir de fam en virtut del seu trastorn alimentari perquè la inclusivitat sigui completa. Mentrestant, la persecució de la pornografia que a aquests mateixos menors els enverina el cervell és un capítol que abordarem sempre en una altra ocasió.
Em diran que exagero, que porto el raonament a l'absurd. I és veritat, però ara em permeto plantejar-ho en altres termes: si la majoria de la població en aquest país fos de religió musulmana, la llibertat religiosa, o el dret a tenir un àpat d'acord amb les restriccions que cada religió imposa als seus fidels, serien respectats per les normes imposades per la majoria? Només cal mirar què passa als països dels quals són originaris els que ara reclamen aquí poder assistir a classe amb vel, furtar la gimnàstica a les nenes que ja menstruen o disposar de menjar ad hoc al menjador de l'escola. La confessionalitat no és necessàriament incompatible amb la llibertat religiosa, però en aquests casos sembla que sí.
Doncs res, com que els que ens governen només es pronuncien per desitjar un bon Ramadà, els desitjo una profitosa Setmana Santa i una bona Pasqua.