Així com l’amnistia es resisteix a la majoria de protagonistes del procés, sembla que la judicatura espanyola ha tingut un atac de cuita a l’hora d’indultar els quaranta-sis policies investigats per les càrregues de l’1-O a Barcelona. En nom d’allò que els socialistes anomenen la “normalització política a Catalunya”, el jutjat número set de Barcelona ha alliberat desenes d’agents que defensaren la unitat de la pàtria llur a base d’uns cops de peu que el lector tindrà ben presents a la retina. La toga amnistiadora del cas ha adduït que les seves accions no arribaren a superar “el llindar de gravetat necessària” per considerar-los delictes contra la integritat moral i els drets humans. Curiosa lectura de la Carta Magna Planetària, aquella per la qual hostiar la gent mentre vota no lesiona cap dels seus drets fonamentals.
Tot i haver-se mostrat contrari a la llei d’amnistia, el sindicat majoritari de la policia espanyola, Jupol, s’ha mostrat encantadíssim amb la resolució. Els fonaments argumentals de la bòfia són prou fantasiosos, car defensen la violència dels policies adduint que només seguien una ordre judicial amb la intenció d’impedir l’1-O i “mantenir l’ordre públic i la seguretat ciutadana”. Mira si n’és de curiosa la vida, perquè jo diria que la judicatura espanyola havia demanat impedir el referèndum (no pas esberlar el cap als seus manifestants), a la qual cosa caldria sumar que anar regalant mamballetes a les nostres padrines resulta una metòdica ben curiosa, si hom vol garantir la tranquil·litat als carrers. Però tot això són falòrnies, perquè nostres líders signaren una llei tan “sòlida i robusta” com les plantofades que rebé una ciutadania que encara tenia estómac per creure-se’ls.
Tota aquesta violència, estimats amics, ha acabat a la paperera de la història per obra i gràcia de la nostra singular partitocràcia
A gent com en Roger Español, qui va rebre una pilota de goma que va llevar-li l’ull durant els fets d’octubre, també li deu haver quedat una cara ben “robusta i sòlida”, i perdoneu-me la grolleria de la metàfora. També a aquell jove que, amb tot l’esperit naïve del món, es dirigí a l’aeroport del Prat i va rebre l’idèntic objecte a la pebrotera, amb la conseqüent pèrdua de mig colló (ell mateix m’explicà que, en arribar a l’hospital, semblava que dugués una bossa a dins dels pantalons). Tot això, estimats amics, ha acabat a la paperera de la història per obra i gràcia de la nostra singular partitocràcia; espero que a cap d’aquests genis que van escriure l’amnistia no se li acudeixi dir mai cridar aquell adagi nostrat de “ni oblit ni perdó”, ni la cançoneta de “fora les forces d’ocupació” perquè llavors el mastegot els hi hauríem de fotre nosaltres. Ells han salvat un grapat d’agressions intolerables.
La gràcia macabra de tot plegat és que l’amnistia no només no ha acabat absolent molts activistes que, de fet, ja havien patit la repressió de l’Estat, sinó que, al seu torn i com ja han deixat ben clar el Tribunal Suprem i el jutge Aguirre, la judicatura encara té la carta de la malversació per allargar l’agonia. Davant dels mecanismes per frenar l’amnistia, ningú no hauria de fer-se el sorprès. Els jutges espanyols no van tenir cap mena de rubor a imputar delictes de rebel·lió i terrorisme als líders del procés; esmenada la sentència del Suprem, és totalment lògic que els jutges a qui Pedro Sánchez ha intentat esmenar la plana, liderats pel jutge Marchena, hagin obert el meló de la malversació. Tampoc cal ser un geni per veure com el líder del Suprem tornarà a agafar-li gustet a sortir a la tele a base d’interpretar la llei com ell volia, d’igual manera que sentencià els líders del procés per una sedició fictícia.
Però tot això no passarà amb els quaranta-sis, quaranta més sis, policies que ahir mateix devien demanar-se un dia de festa per poder sortir de farra tota la nit i rememorar les pernades que van aplicar als votants de l’1-O. Imagineu-los tots, gaudint d’una dieta de gintònics de tubo, de whisky baratet i de polsim de tercera divisió, cantant de nou “a por ellos”, i invocant elogiosament la mare que va parir la jutgessa Lamela. I després encara us queixareu de la normalització política a Catalunya. Desagraïts...