El Papa de Roma ha escrit una carta inesperada defensant les bondats de la literatura, especialment les novel·les i la poesia. No ho ha fet com un entreteniment, sinó com un advertiment: no pot haver-hi formació del personal religiós sense literatura. Sense la literatura no s’entén el món. La missiva ha passat desapercebuda, com molts escrits que es publiquen a l’agost. A la carta, que té 32 notes a peu de pàgina i on es passegen diversos autors (Proust, Borges, Celan, Lewis, Eliot), esmenta quatre vegades el concepte passió i dos el de compassió. El Papa Francesc, en aquesta carta —que ja he fet arribar al meu llibreter de referència—, recorda que llegir és “veure-hi a través dels ulls dels altres”.  El pontífex reclama la literatura com a ajuda per “destruir els ídols dels llenguatges autoreferencials, falsament autosuficients, estàticament convencionals, que de vegades corren el risc de contaminar també el discurs eclesial, i empresonar la llibertat de la Paraula”. En un escrit farcit de girs poètics, el Papa escriu que “la paraula literària posa en moviment el llenguatge, l'allibera i el purifica; en definitiva, l’obre a les pròpies ulteriors possibilitats expressives i exploratives”. La literatura és un bon exercici d’empatia, suggereix. A mesura que identifiquem rastres del nostre món interior enmig d'aquestes històries, ens tornem “més sensibles davant les experiències dels altres”, “sortim de nosaltres mateixos” per entrar en el profund del seu interior, podem entendre una mica més les seves fatigues i desitjos, veiem la realitat amb els seus ulls i, finalment, “esdevenim els seus companys de camí”. El Papa cita pagesos, obrers, prostitutes, orfes: “Ens submergim en l'existència concreta i interior del pagès, de la prostituta, del nen que creix sense pares, de l’esposa del paleta, de la velleta que encara creu que trobarà el seu príncep blau. I això ho podem fer amb empatia i, de vegades, amb tolerància i comprensió”. La literatura és una eina que ens activa “el poder empàtic de la imaginació”, ja que “llegint descobrim que el que sentim no és només nostre, és universal, i d’aquesta manera, ni tan sols la persona més abandonada se sent sola”.

És d’agrair que un líder mundial com ell dediqui temps a defensar l’acte de llegir, i sobretot que ho vinculi a la vida

Lluny queda el temps de llibres prohibits, el temut Índex i les censures eclesiàstiques. El Papa Francesc és un papa lector i agitador literari, que no només s’ho aplica a ell mateix, sinó que demana als futurs mossens que llegeixin novel·les i baixin al món, fugint dels excessos espiritualistes: “Hem de tenir cura que mai no es perdi de vista la “carn” de Jesucrist; aquesta carn feta de passions, emocions, sentiments, relats concrets, mans que toquen i curen, mirades que alliberen i animen; d’hospitalitat, perdó, indignació, valor, audàcia. En una paraula, d’amor”.

M’agradaria que els assessors del Papa —perquè entenc que ha fet arribar aquesta carta a alguns col·laboradors abans de publicar-la— li suggereixin en el futur, en una carta tan completa sobre les bondats de la literatura, que inclogui alguna referència a dones que han aportat tant al noble art d’escriure. Si cal, que siguin catòliques, de santa Teresa a Flannery O’Connor, d’Hildegarda de Bingen a Edith Stein, té magnífiques plomes que han deixat també un rastre meravellós a la narrativa. Sigui com sigui, és d’agrair que un líder mundial com ell dediqui temps a defensar l’acte de llegir, i sobretot que ho vinculi a la vida, a la carn, a la passió, al desconsol, al valor.