Enterbolir un cas com el del judici a Dani Alves per violació només pot ser fruit de la mala intenció. Enterbolir-lo en termes argumentals, vull dir, per a generar una opinió o una altra al seu voltant, com si el relat del cas deixés més marge al dubte. Posem per cas que no és mala intenció i que, per a un petit percentatge dels qui busquen excuses per no haver de replantejar-se res, hi ha qui encara ho fa per pura inèrcia social. Si aquest perfil existeix, li cal un examen de consciència.
El primer pas per a no semblar una persona mancada de tota capacitat d’empatia és no fer servir la presumpció d’innocència com les ulleres del dubte des de les quals es mira la violència sexual. La presumpció d’innocència és un principi jurídic i, per tant, el seu lloc és als tribunals. Qui demana prudència —sobretot davant d’un micròfon— apel·lant a la presumpció d’innocència, és que vol mirar-se el relat de la víctima des del dubte. És una posició injusta, perquè, històricament, el poder judicial ja s’ha encarregat de fer dubtar les denunciants —que és el pas previ a culpabilitzar-les—. En el fons, fer bandera de la presumpció d’innocència en casos d’agressió sexual sol ser la materialització del mantra de l’extrema dreta que el problema de la violència sexual són les denúncies falses. Les denúncies falses a l’estat espanyol són menys del 0,01% del total. D’entrada, tractar un cas de violència sexual com el d’Alves a Sutton amb la presumpció d’innocència per bandera —sobretot els que fem “opinió”— és el “ni masclisme, ni feminisme: igualtat” de la tertulianor. És vestir de prudència —això és, de virtut— el que en realitat és covardia o banalització.
Fer bandera de la presumpció d’innocència en casos d’agressió sexual sol ser la materialització del mantra de l’extrema dreta que el problema de la violència sexual són les denúncies falses
El següent pas perquè se’t puguin pressuposar més de dues neurones parlant d’un cas com el d’Alves, és el pes que dones a trets que en general no tenen res a veure amb el consentiment. Si t’importa massa com ballava la víctima, si s’ho passava bé, si va anar al reservat, si va entrar voluntàriament al lavabo de la discoteca, tens més ganes de culpabilitzar-la que d’entendre quin és el problema de fons de les agressions sexuals. Fer un cherry picking de circumstàncies per deformar el relat de la víctima perquè sembli que tot el que feia fins a l’agressió n’avalava el consentiment, és responsabilitzar-la de la violència que ha patit.
Si t’importa massa com ballava la víctima, si s’ho passava bé, si va anar al reservat, si va entrar voluntàriament al lavabo… tens més ganes de culpabilitzar-la que d’entendre quin és el problema
Això mena al tercer pas per no ser frívol davant d’un micròfon, en un plató, o al digital de torn, en cas de parlar sobre violència sexual: si l’agressor ha atonyinat la víctima per aconseguir-ne el consentiment, el debat ja no pot ser sobre el consentiment. És un exercici de poder i es buscava la submissió. Com que en general, des de l’opinió pública, s’ha parlat força dels conceptes de consentiment i desig, de vegades algú pot tenir la temptació de mirar-s’ho tot des dels esquemes que ja té treballats. Em sembla, però, que en un cas com el d’Alves cal anar una mica més al fons de la qüestió i plantejar-se què hi ha rere un exercici de violència d’aquesta mena. L’advocada Carla Vall explicava l’altre dia al seu Instagram que el perfil de violador busca una cosa “explosiva”, extraordinària. Embrancar un debat sobre una agressió com aquesta al voltant dels senyals o no senyals de consentiment i si al final els homes hauran de fer servir un contracte per follar, és no tenir esma per entendre res.
Per no ser frívol si parles sobre violència sexual: si l’agressor ha atonyinat la víctima per aconseguir-ne el consentiment, el debat ja no pot ser sobre el consentiment
L’últim pas, sobretot si ets un home, és deixar de repetir que Dani Alves és un “animal”. Dani Alves és un home en presó preventiva acusat d’agressió sexual. De vegades es cau en la temptació d’etiquetar l’agressor sexual de portador d’alguna mena de malaltia que l’ha dut irremeiablement a cometre el delicte. És una manera de separar-lo de la resta del seu gènere i també d’excusar-lo, com si per la seva condició d’“animal” no comptés amb voluntat ni llibertat per a decidir què fa. Com si no hagués tingut alternativa i els agressors no poguessin triar ser-ho o no ser-ho. Sembla una etiqueta inofensiva per a exagerar la condemna de la violència sexual, però és una manera de dir-li a la víctima que ens sap molt greu, però que ell és així.
L’últim pas és deixar de repetir que Alves és un “animal”, com si no comptés amb voluntat ni llibertat per a decidir què fa. Alves és un home en presó preventiva acusat d’agressió sexual
És un desballestament argumentatiu aparentment obvi, però no ho és tant si parem l’orella a segons quines tertúlies i fixem l’ull en segons quins articles. El més paradoxal d’aquest tarannà opinaire desubicat és que es pensa que aquests quatre punts són compatibles amb posar-se les mans al cap perquè les dones no denuncien o perquè ni tan sols s’atreveixen a explicar-ho a la seva gent. No és en va que la víctima de Dani Alves, després de l’agressió, l’únic que repetia era “ningú em creurà perquè vaig entrar voluntàriament al bany”. En nom de la moderació i de l’enteniment s’afavoreix un ambient opinaire que impregna la cultura del país i que treballa perquè la víctima s’acabi culpabilitzant ella mateixa. No cal transformar-se en Judith Butler. Només cal entendre que el seny i la prudència, pel que fa a agressions sexuals, no és al lloc on l’estan buscant.