Unes primeres paraules sobre el curt termini: Illa no té per què ser president. Malgrat la victòria socialista en vots i en escons (per primer cop), com ja tothom sap la partida queda en mans d’ERC i ahir els republicans desitjaven que la suma del tripartit no es produís: però es va produir, i per tant ells hauran de decidir si faciliten la presidència d’Illa o no. En un fabulós gir argumental, el president Aragonès va espolsar-se’n la responsabilitat tot dient “que s’entenguin els partits de l’oposició”, és a dir Junts i el PSC, però aquest enginyós recurs no hi ha qui se’l cregui. La legislatura queda en mans d’ERC i, si finalment decideix no investir Illa, Puigdemont encara pot ser president de la Generalitat en un escenari de reconciliació independentista en una segona volta i per majoria simple. Vigilats, segurament, per un PSC que s’hauria d’abstenir (una abstenció que podria interessar a Pedro Sánchez). Si cap de les dues coses no surt, ni Illa ni Puigdemont, aleshores anem a repetició electoral. I jo crec que anem a repetició electoral, però que trigarem dos mesos de discussions en veure-ho.

La reflexió important va molt més enllà i és molt més greu: l’independentisme parlamentari ha perdut un milió de vots i no troba la fórmula de recuperar-los. Ni amb la famosa majoria del 52%, ni trencant el govern, ni pactant amb el PSOE, ni posant el PSOE en un compromís, el tripartit Junts-ERC-CUP no es desperta ja (en conjunt) l’entusiasme general que despertava el 2017. Junts salva els mobles, i els salva molt bé (ni tan sols el 2017 Puigdemont havia aconseguit tants vots), però salvar els mobles és un objectiu molt mediocre per a un moviment d’esperances tan ambicioses. ERC té encara més problemes, però és l’independentisme en global qui ha deixat de ser sexi per als joves i que ja no és prou creïble per a massa nombre de boomers. No cal tallar-se les venes, succeeix a tots els partits independentistes després d’haver experimentat el trauma de no materialitzar el seu anhel, però haver estat a punt de fer-ho: la ressaca dels quebequesos encara es fa notar electoralment i els escocesos ja fa uns anys que tampoc no es troben a si mateixos. Una derrota en un procés d’independència és més dura que les altres, perquè obliga els protagonistes a ressituar-se en el món real amb una velocitat quasi impossible. Prometies, i de fet encara promets, assolir la culminació d’una aventura que demana quasi totes les energies del país. Per això el 2017 era una escletxa que calia haver aprofitat més: perquè, quan l’escletxa es tanca, després costa molt negociar una identitat que es limiti simplement a sobreviure o a la “gestió del mentrestant”. El nostre “mentrestant” ja fa més de tres-cents anys que dura.

L’independentisme haurà d’arribar a un nou pacte amb els seus votants, i ha de ser un pacte madur: ni jo us puc prometre la independència demà, ni vosaltres me l’heu de reclamar per a demà. A canvi de donar-me prou força, que és el mínim a què podem aspirar, el que us prometo és que provaré de provocar una nova escletxa i que, quan s’obri, la sabré aprofitar. Però sense força, oblidem-nos de tot i ja podem passar directament a votar socialista. Sí, això també és el que passa a Escòcia. I la gran pregunta és, per tant, si per mantenir la mateixa força (o per guanyar-ne de nova) has de renovar les sigles i les cares de dalt a baix o si més aviat convé mantenir els fils que et lliguen amb el passat. Junts ha intentat ser futur i passat alhora, transgressió i Convergència, i, si bé ha aguantat, el públic ha vist amb massa claredat que li sortien les arrugues: no les arrugues convergents, que per descomptat són més velles, sinó les arrugues del 2017. Sí: el problema que tenim és que fins i tot el 2017 s’ha fet vell. Per a tots.

Govern incert, tripartit insegur, una fórmula “d’obediència catalana” (segons paraules de Puigdemont) per explorar, repetició electoral possible o probable

Victòria, per tant, del PSC. Govern incert, tripartit insegur, una fórmula “d’obediència catalana” (segons paraules de Puigdemont) per explorar, repetició electoral possible o probable. Un PSOE que pot estar més interessat en fer avançar la taula de negociació sobre el conflicte que no pas en prescindir dels seus socis parlamentaris a Madrid. Junts pot haver tret menys vots que els socialistes, però encara en té set que condicionen el futur immediat d’Espanya. El PP (disparat de nou a Catalunya, per cert) ho sap prou bé. Si no ha d’escollir entre ERC o Junts com a companys de viatge, a Sánchez se li faciliten més les coses.

Per últim: Aliança Catalana ha estat l’única formació extraparlamentària amb prou fortalesa per irrompre en el Parlament, la qual cosa diu molt sobre la mala llet que s’apodera del país. Alhora també tenia la mala llet com a justificació de la seva aposta, sobretot després de la decepció del 2017, però per a aconseguir avançar cap a la independència cal alguna cosa més que indignació o que bones idees: amb aquest “material polític”, és a dir amb aquests resultats tan decebedors, tampoc no farem la independència. Val a dir que com a mínim van tenir la valentia d’aportar alguna idea nova, que ja és molt més del que es pot dir dels heroics surfistes que intenten patrimonialitzar l’onada abstencionista. L’onada, aquesta sí, és respectable i és enorme i té molts orígens. Ni de lluny l’independentisme és mort, però sí que es comporta cada cop més com si preferís sortir de l’escena abans que tornar a equivocar-se. Em sembla, repeteixo, tan respectable com potencialment suïcida: però admeto que encara serà més suïcida no saber-ho llegir, i no començar a treballar per renovar i actualitzar el moviment. El problema no és haver salvat el mentrestant, que segurament aquest cop se salva: el problema és posar-nos a salvar el futur.