"La supèrbia és repugnant perquè la gent s'enorgulleix d'allò de què ha d'avergonyir-se"

Lev Tolstoi

 

 

"Pourquoi les Belges enlèvent-ils leurs lunettes lorsqu'ils font un alcootest?

Parce que ça fait toujours deux verres en moins".

Fa un temps, els francesos explicaven acudits de belgues com qui explicava acudits de leperos. Al cap i a la fi, com ells mateixos deien, què es pot esperar d'un poble que ha convertit en plat nacional els musclos amb patates fregides. No sé si ho continuaran fent en temps del políticament correcte, però sembla que hi ha espanyols amb toga disposats a creure que és divertit riure's dels belgues.

De vegades la bilis té un destil·lat lent. Encara que per l'escassa repercussió en els mitjans de comunicació nacionals pogués semblar que la denegació de l'euroordre de Puig ha passat desapercebuda, res més lluny de la realitat. Cert és que molts mitjans l'han vist com una cosa llunyana al focus actual, relatiu a un personatge poc rellevant i, en darrer terme, no han volgut analitzar les repercussions que pot tenir en el suplicatori de Puigdemont, però això no significa que no hi hagi a qui li ha caigut com un cop de puny. Als magistrats del Tribunal Suprem i al món jurídic més servil a aquests o més pròxim a la carcúndia,se'ls ha ben entravessat. Per aquest motiu, en els últims dies de canícula, s'està produint un degoteig d'articles dels juristes de cambra que els mitjans col·loquen a les seves desolades pàgines agostenques, a les quals mai no els ve malament un farciment aparent.

No per això cal desestimar el que destil·len aquests articles escrits per magistrats del Suprem, catedràtics de l'entorn més conservador o, fins i tot, aclamats per l'associació majoritària i cada vegada més conservadora de fiscals, que des que és comandada per la fiscal Dexeus no se salta un bassal en el qual esquitxar-se. I és que ho consideren "un afront al sistema processal espanyol i al seu més alt tribunal", segons diu el magistrat del TS José Luis Requero. En l'elecció de tal terminologia es reflecteix perfectament el component de qüestió d'honor que tot l'assumpte català ha cobrat per a ells, com si es tractés d'això i no d'aplicar la llei respectant els drets. Però és que en algunes estrades els jutges volen cavalcar sols, i si a més són la cúpula del sistema pretenen que no els controli ningú. Ningú vol dir ningú. Què s'han cregut aquests belgues!

El cert és que la sentència belga és molt clara. Tant la llei de l'euroordre com la jurisprudència deixen clar que l'euroordre l'ha d'emetre una autoritat competent. Si el remitent no ho és de sortida, per què s'hauria d'examinar la resta? Aquest és el motiu pel qual cada tribunal emet les seves euroordres, mentre que l'Audiència Nacional s'ocupa de contestar totes les que rep Espanya. L'emissió mai no va poder centralitzar-se. La qüestió de la falta de competència del Tribunal Suprem ha estat un cavall de batalla permanent a Espanya, però no va ser sinó a última hora que l'advocat de Puig, Gonzalo Boye, va poder jugar aquesta carta davant del tribunal belga. Els mateixos advocats brussel·lesos de Puig no acabaven de veure que aquesta qüestió pogués ser decisiva, potser perquè no han seguit pas a pas i amb estupor com s'han anat retorçant i variant les interpretacions per aconseguir portar la instrucció i el judici a Madrid i treure'l de Catalunya. Això sense la menor resistència dels òrgans catalans, que no van plantar cara ni un minut, malgrat saber-se i haver-se declarat anteriorment ells mateixos competents.

Els que hem anat denunciat cada pas en fals, cada canvi de criteri per desdir-se a l'Audiència Nacional i cada decisió estranya del Suprem —que normalment només es queda amb els seus imputats i acaba tornant totes les altres coses— no tenim el menor dubte que aquesta competència ha estat forçada. Els advocats belgues tampoc no estan al cas de la consuetudinària mania dels poders polítics i judicials espanyols de treure dels territoris i portar a Madrid tot el que afecti els independentismes o assumptes de pes polític que puguin interessar. Tampoc no ens estranya que la mateixa llei es pugui interpretar segons el que es pretengui. Així, el Ple de l'AN va considerar que no era competent ni per a la rebel·lió —quan la querella per l'Alçament del 36— ni per a la sedició —controladors aeris—, però només uns anys després va decidir que sí, quan es tractava d'arrossegar l'assumpte català.

Encara més ara, quan, condemnats els que van ser arrossegats per l'aforament de Forcadell, ja no queda en el procediment restant res que lligui Puig, Comín o  Puigdemont amb les competències del Suprem. L'últim truc de Llarena va ser intentar fer passar per bo que els parlamentaris europeus també són aforats al Suprem, però això no només no figura enlloc, i els belgues ho han vist, sinó que va ser expressament negat en el cas Berlusconi.

La trampa es veu i això és el que ha succeït. Ni més ni menys. Però això és una cosa que no pot tolerar aquest sector de la magistratura que s'ha enrocat en un poder omnímode que no admet ni que li descobreixin el pastís ni que l'hi desmuntin. Succeeix que els estrangers no han de fer-li la gara-gara a ningú ni tenen por de les conseqüències. Una pena que no es poguessin emportar a un tribunal extern les proves del tracte de favor donat per la dona de Llarena i Lesmes a la filla de Manuel Marchena.

El que ha passat amb la negativa a lliurar Puig no té només repercussions en el que pugui succeir amb el suplicatori presentat al Parlament Europeu —és competent Llarena per demanar-lo?—, sinó que està deixant al descobert de nou la prepotència, la supèrbia i la sensació de poder absolut que gasten molts en les altes instàncies de la judicatura espanyola. Això no és nou. El 2004 el Tribunal Suprem es va permetre condemnar en responsabilitat civil per negligència —en estudiar un recurs— 11 magistrats del Tribunal Constitucional. Anteriorment, aquest s'havia permès esmenar-los la plana en algunes qüestions. Poca broma.

Posats a estar, estan disposats fins i tot a argumentar que l'establiment del jutge competent és un mer "argument procedimental", com si en cada plec del procediment penal no s'amagués un dret o una llibertat per protegir. I és que, filant molt prim, i després que la justícia espanyola hagi retorçat el dret processal i substantiu en aquest assumpte a la vista de tothom, ara parlen ells dels "torçaments de la justícia belga", com si els belgues tinguessin cap mena d'interès en aquest assumpte. Què s'han cregut!