Tinc la impressió, ara que ja portem uns dies de campanya i diversos mesos de precampanya, que si els partits independentistes, a més de plantejar un referèndum d'independència i l'amnistia —que, per cert, en aquesta campanya se sent menys que mai— fossin capaços d'aterrar propostes concretes de pes, accedirien a una part dels seus votants que votaran els socialistes o els populars i, potser, encara que és més difícil, a aquells que els han donat l'esquena i que esperen des de la llunyania, que amb la seva gestió d'aquests últims anys s'estavellin a les urnes el proper 23 de juliol.

No es tracta de tornar a la política autonomista, de la qual l'espai independentista va passar pàgina amb el procés i ha pagat un alt preu amb exili i presó, però, sobretot, amb una repressió policial i judicial que té centenars de persones pendents de diferents tribunals. Si no que en el mentrestant, els vots al Congrés serveixin per a alguna cosa realment significativa.

D'això també va la política. De plantejar una llista realitzable i concreta sense la qual no hi hagi vots independentistes per a la investidura d'un president del govern. Òbviament, s'ha de donar aquesta oportunitat aritmètica, però després s'ha d'anar a totes. Si hi ha algun lloc on aquest tipus de joc s'entén és a Madrid, ja que la presidència del govern ho val tot per a un polític, perquè les oportunitats passen quan passen i si no s'aprofiten, ves a saber què passarà.

Si no, que ho preguntin a tots aquells que s'han quedat pel camí esperant a treure un rèdit polític del no. L'experiència ensenya que el benefici s'obté d'un bon sí negociat i acordat al límit, si la teva força és imprescindible. Poso un exemple: traspàs de Rodalies immediat, competències exclusives en educació per blindar l'escola catalana, compliment obligatori de la disposició transitòria de l'Estatut, permanentment incomplerta, que obliga que el percentatge d'inversió en infraestructures es correspongui amb el percentatge de població de Catalunya, una llei que obligui a traspassar a Catalunya tot el que no s'hagi invertit dels pressupostos generals de l'Estat, llei d'amnistia o similar que tanqui tots els procediments judicials oberts amb els independentistes i pacte fiscal entre l'Estat i Catalunya valen una investidura?

Tot el paquet, és clar, no una selecció d'entre les més fàcils. Aquest podria ser tot un repte per a l'independentisme i, potser, una manera d'atreure els votants que avui no tenen. Els discursos necessiten alguna cosa més per fer-se un espai en una campanya electoral tan espanyolitzada.