Cada dilluns, a la plaça de la Vila de Gràcia, un grup d’independentistes es reuneix per entonar les cançons que per a molts, avui, tenen un gust agredolç. Els dilluns al vespre, quan travesso la plaça a peu, ho faig fugint d’una dissonància incòmoda. És una barreja d’encongiment, compassió i ràbia. Un estadi intermedi entre el sentiment de pertinença i la vergonya, entre la culpa i el rebuig. N’admiro la persistència i, alhora, en planyo la ingenuïtat. Penso que hi ha qui s’aprofita dels seus anhels legítims, però que, ensems, la seva obstinació és la conseqüència d’un fracàs que la majoria dels qui hi són, si els ho preguntés, es negarien a assumir. Potser, precisament perquè el conflicte ètnic els fa per sempre del meu bàndol, no puc passar mai per la plaça fent veure que no hi són.
La setmana passada, quan l’Assemblea Nacional Catalana va posar a la venda barrets de palla “d’amenaça molt alta”, ja no hi havia txitxa ni per acarnissar-s’hi. És infantilitzador tractar la mobilització dels qui encara es mobilitzen com a fruit d’una manipulació emocional, però em sembla que encara ho és més fer-los sortir al carrer amb l’argument que cada manifestació —o cada acte de suport al president Puigdemont— és imprescindible per assolir la independència. Mentre alguns ens mirarem les imatges de la convocatòria de l’11S des de l’espai que queda entre la superioritat intel·lectual i la vergonya, els qui hi són —en cada circumstància en què se’ls demana— podran convèncer-se que no som independents perquè falta gent al carrer i que, si persistim, guanyarem. Els anys de consignes simplistes han acabat per simplificar els esquemes polítics dels catalans i és impossible dir-ho sense tractar d’estúpida tota aquella gent que, de bona fe, ja té la samarreta de la manifestació d’enguany comprada.
Dels que queden n’admiro la persistència i, alhora, en planyo la ingenuïtat
D’una banda, passo per la plaça de la Vila, veig guitarres, i no sé quina cara fer. L’Estaca em fa pensar sobre la meva pròpia apatia. De l’altra, tota aquesta massa de sensacions —que no són més que els excedents podrits d’anys de sentimentalisme barat— es fonen en una gran bola de despit quan un sol polític independentista llagrimeja perquè ja no hi ha majoria independentista. Dilluns passat, Marta Rovira va ser a Els matins de TV3 explicant com de dur havia estat el seu retorn de l’exili per aquest motiu. Com si no hi hagués tingut res a veure, com si la culpa hagués estat dels qui es van quedar aquí. Com si la majoria independentista que anys enrere hi havia hagut hagués acabat en cap altra cosa que amb gent fent càntics a les places i una idea d’independència buida amb què els joves ja no es poden emmirallar. Hi ha un replegament nacional(ista) conseqüència del buidatge, però la massa social que es replega ho fa en termes de minoria nacional, sobre una base cada vegada més petita, amb una militància que cada cop demana més esforç.
Passo per la plaça i tota aquesta gent em sembla una mena de relíquia d’un altre temps. Hi ha qui encara té els nassos de repetir que “no coneix cap independentista que hagi deixat de ser-ho”. Perquè no podem. En un context de conflicte ètnic, ho som més o menys en la mesura en què som catalans. La pregunta és, més aviat, en quins termes ho som. Apocats d’unes formes reivindicatives que xaronegen i desconfiats dels nostres braços polítics, la nació és una barca per on no para d’entrar aigua. Tot viu sota amenaça, i la confrontació entre la sensació que com a catalans hem de posar el cos cada dia per defensar la nostra existència i qualsevol performance amb les dinàmiques d’abans fa impossible que ens les mirem, precisament, des d’un lloc de pertinença sense contaminar. Queda una setmana per a l’Onze de Setembre i no cal ser el fanal més lluminós del carrer per saber que, amb l’ANC, Òmnium i el moviment independentista en l’estat en què està, molts guardarem la distància necessària per no sentir-nos còmplices de res.