Aquesta setmana he vist gent molt preocupada per la llibertat d’expressió a les xarxes socials. Diaris nacionals i internacionals, escriptors, referents de la cultura que han decidit abandonar Twitter (X) perquè diuen que hi proliferen la ultradreta, la manipulació i la desinformació, però que, en canvi (seguint una lògica que encara no he acabat d’entendre), conserven el compte de TikTok o d’Instagram, dues xarxes que tots sabem que són clarament democràtiques i que aposten per ajudar la gent desvalguda i per mostrar la realitat sense filtres. Fa gràcia que siguin diaris (alguns, no tots, gràcies a Déu!) els que decideixin fer les maletes i acomiadar-se de Twitter, perquè justament fa anys que la gent es queixa que la premsa és imparcial a l’hora de publicar notícies. «Com pots dir al teu germà: “Deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu tens una biga en el teu?» (Mt 7,4); però no siguem malpensats.
La gent es queixa de la manca de llibertat d’expressió de Twitter, però, en canvi, viuen en relacions de parella tòxiques i treballen en empreses que els esclavitzen. A mi Twitter sempre m’ha semblat una xarxa molt oberta de ment i un lloc on pots expressar sempre el que vols. No va pas ser Twitter qui va tancar en Pablo Hasél a la presó per les seves piulades. El problema no és Twitter, sinó els usuaris. Twitter és molt permissiu, deixa que tothom opini i expressi el seu parer des del respecte (sempre pots denunciar un usuari o una piulada per motiu d’odi; d’abús i assetjament; d’amenaces violentes; de seguretat infantil…); l’ús que en fem nosaltres és un altre tema. No negaré que hi ha molta gent que intenta sublimar totes les seves frustracions personals fent piulades plenes d’odi; tots, en algun moment de la nostra vida, hem caigut en aquest parany, sigui a Twitter o bevent més del compte i dient ximpleries en un bar. Tots hem aguantat borratxos que es desfogaven de les seves penes; la vida és així, a Twitter i al carrer. A mi em preocupen més aquelles xarxes, empreses o persones que saben quin és el camí correcte i decideixen fer les seves lleis i condemnar tota la gent que no pensi com ells.
A mi em preocupen més aquelles xarxes, empreses o persones que saben quin és el camí correcte i decideixen fer les seves lleis i condemnar tota la gent que no pensi com ells
Una altra entitat que s’ha afegit a aquesta moda d’abandonar Twitter, al·legant que la manipulació i la desinformació d’aquesta xarxa és incompatible amb els seus valors i amb la defensa d’una societat democràtica, ha sigut l’Institut Ramon Llull. El MHP Carles Puigdemont no va trigar gaire a fer-los saber a través d’una piulada que no estava d’acord amb aquesta decisió, argumentant que són una entitat pública que ha de vetllar per la llengua catalana i la seva internacionalització i que no es poden permetre renunciar a un dels pocs canals de comunicació que tenen per fer-ho. Em va semblar una argumentació molt encertada.
En tota aquesta fugida massiva hi veig massa contradiccions i poca lògica; hi veig més un rerefons polític que unes ànsies d’expressar-se amb llibertat. Jo em quedo a Twitter perquè em sembla que és dels pocs llocs on encara —contràriament al que pensen totes aquestes persones que n’han sortit disparades— hi ha llibertat d’expressió i, per tant, on encara pots informar-te del que passa al món des de diferents punts de vista i treure’n la teva pròpia opinió.