Dimarts passat m’ocupava, en una crònica d’urgència, de la revelació per part de Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, del fet que, com a mínim i des de 2015, més d’una seixantena de personalitats catalanes, van estar espiades secretament i il·legalment. El van anomenar com el CatalanGate. Des d’aquell precís instant la premsa internacional seriosa s'ha ocupat críticament del tema, sent el Washington Post, com anunciava divendres aquest digital, qui ha exigit la condemna d’aquestes pràctiques. La cosa no quedarà aquí. En part, perquè, com denunciava el diari de la capital federal, no és ja només una pràctica de les dictadures, sinó sembla també que països democràtics —no esmenta els EUA—, com els europeus occidentals, han admès que disposen del ja famós sistema Pegasus de difícil detecció i simultània gran penetració. Demanda el Washington Post una regulació tant nacional com internacional detallada i que hom destriïn les pràctiques il·legals (prohibides) i les legals.

Aquestes últimes no poden ser altres que la persecució de la delinqüència més greu i perillosa, com el terrorisme, tràfic de persones, de drogues, blanqueig de capitals... De fet, la legislació processal espanyola, específicament des de la reforma de 2015 autoritza els seguiments —abans genèricament permesos— amb instruments prou sofisticats que van més enllà de la pura escolta telefònica, a fi d’accedir amb garanties a les comunicacions a distància, en particular, que se serveixen d’Internet i de les xarxes privades. La cosa es complica quan es demana la utilització d’aquests instruments d’observació, seguiment o captura de sons i imatges o altra informació, quan no se sap del cert que un delicte està en joc. En el primer cas, en el que s’obren diligències judicials per confirmar els indicis de delicte. En el segon, a tot estirar, per veure si pot haver-n'hi. En aquest segon cas som davant una recerca prospectiva prohibida en els processos penals.

Així entrem en la zona de la dita seguretat nacional, que és un dels objectius de la llei 11/2002, reguladora del CNI, en especial el seu art. 4, que és tan ampli com es vulgui. Vol anar més enllà de la recerca penal, però sense poder utilitzar el material en un procés criminal. El CNI pot investigar tot; fins i tot les investigacions judicials que no queden excloses del seu radar. Tot el que fa aquesta agència, així com el seu règim jurídic i de personal, és secret. Pot succeir que li calgui —li deu caldre un munt de cops— escorcollar un domicili o intervenir les comunicacions d’un subjecte o subjectes. En tal cas, un magistrat ad hoc del TS, de la sala penal o de la contenciós administrativa, autoritzarà aquestes immersions en l’esfera privada de les persones, actuacions també secretes. No saben ni quantes peticions, ni quantes aprovacions ni quantes denegacions s’han produït. Les intervencions de les comunicacions són per un màxim de tres mesos, però es poden renovar indefinidament, poden esdevenir de facto permanents, tot demostrant així el capriciós de la investigació.

La Comissió de control parlamentària, encara no constituïda en aquesta legislatura per no voler incloure els partits majoritaris les minories díscoles (un 30% de la cambra), també és un secret: ho són les seves deliberacions —que els diputats no poden difondre—, l’eventual documentació que s'hi examini és només a ulls veients, sense poder retenir còpies, ni fotos ni notes de cap mena. El que s’acaba de descriure és un marc d’impunitat generalitzat per a una determinada agència de l’Estat, només pro forma controlada, aliena a qualsevol mandat polític democràtic. Un secret que embolcalla un enigma. Ni el CNI, per tant, ni el magistrat que autoritza les seves accions ni els parlamentaris de la non nata comissió de secrets oficials poden revelar res.

El secret, en una democràcia, el secret d’Estat també, ha de tenir uns límits: la vulneració de drets i la comissió o ocultació de delictes. Si no, la diferència amb les autocràcies es dilueix. I es dilueix perquè per al deep state no existeix la democràcia, només uns interessos d’Estat, d’un Estat entès com el deep state l’entén

Sembla que som davant d’un carreró sense sortida. Doncs, no: el Gobierno pot aixecar el secret quan vulgui i amb l’abast que vulgui. Poc més, així, que parlar. En el cas que ens ocupa, el de l’espionatge massiu de líders d’independentistes, per la sola raó de ser-ho, és una ferida fatal al sistema democràtic. L’antecessor del CNI, el CESID, va necessitar ser refós i donar-li un llevíssim vernís democràtic a causa dels escàndols de la dècada dels 90. Un sistema polític no pot ser democràcia de dia i autocràcia de nit. Ni el secret pot ser un límit legítim a la democràcia o als drets fonamentals: estaria suplantat la constitució.

Pensem, per exemple, d’una sola conversa, fruit de l’espionatge, sorgeixen dades de tercers, desenes, centenars —segons el cercle de l’investigat— absolutament anodines. No hi ha cap garantia de la seva destrucció. I tan greu, però poc assenyalat, és la vulneració del secret professional, en especial el relatiu al dret a defensa. Qui pot afirmar que no han estat escoltades les converses entre advocats i els seus clients? Ningú. Descobrir les estratègies de la defensa és un objectiu il·legítim sense excepció de cap mena. Tant com assaltar despatxos professionals per cercar informacions o confirmar fantasies.

El gran germà no existeix. Existeix, com he dit en altres ocasions, una mala mare, dolentíssima, que és un infraestat que el mateix Estat no controla; es diria que és al revés. Com a resposta diuen que, com tot és secret, no es pot dir res. El secret, en una democràcia, el secret d’Estat també, ha de tenir uns límits: la vulneració de drets i la comissió o ocultació de delictes. Si no, la diferència amb les autocràcies es dilueix. I es dilueix perquè per al deep state no existeix la democràcia, només uns interessos d’Estat, d’un Estat entès com el deep state l’entén. Un deep state a qui ningú ha elegit ni coneix. Sobre aquesta falòrnia no es pot construir cap mena de democràcia.

Per això si, com diu la propaganda oficial, Espanya és una democràcia avançada, anirà en la direcció contrària si, d’una banda, el president del Gobierno —el primer, però no només— no dona explicacions franques i clares de l’espionatge en el CatalanGate; i de l’altra, no s’aixeca sense restriccions la condició de secret dels materials, tots, referits a aquest nou escàndol. En tercer lloc, si algú va al carrer, encara millor.

Somiar és gratis. Seguir, però, governant amb la cua de palla, és un somni impossible. Al temps.