...als Estats Units. Ara tindrem ocasió de veure, un cop més, com es trien els membres del Tribunal Suprem Nord-americà. I com la selecció és partidista fins a un límit: els curricula impressionants dels candidats. S’intenta seleccionar-ne els millors. Van aparellades l’afinitat i la qualitat, tot començant per la proposició que fa el president. No presentarà mai un amic seu que va treure la carrera ves a saber com i on.

En efecte, un president republicà proposarà al Senat la confirmació de jutges afins a aquesta ideologia. Fins i tot a militants, com va ser el Jutge Earl Warren, que va servir com a fiscal a Califòrnia —els fiscals allà són electes i, per tant, d’encuny obertament partidista—, com a governador d’aquell Estat —reelegit 3 cops (la segona vegada guanyant les primàries de republicans i demòcrates)— i va ser candidat el 1948 a la vicepresidència, formant tiquet electoral perdedor amb Thomas Dewey. O sigui, un polític de cap a peus. Però, des de John Marshall, el president del Tribunal Suprem que el 1803 va inventar la jurisdicció que avui anomenem constitucional, Warren ha estat el millor cap de la millor època de la US Supreme Court.

Els demòcrates han fet si fa o no fa el mateix. Sense anar més lluny, l’actual magistrada Kagan va ser, prèviament, l’equivalent a la cap de l’Advocacia de l'estat federal (Solicitor General of the United States). O com l’actual president Roberts, que va ser assessor de la Casa Blanca en diferents serveis de l’administració Reagan. Els jutges tenen ideologia i prenen partit polític. D’això els americans no se n'amaguen. Ans al contrari, és la primera credencial que presenten. Aquí, les assignacions partitocràtiques i fosques, les fa la premsa; molts medias, a més, llencen la ideologia dels jutges com a punyals contra ells.

El tret, però, que distingeix els magistrats del Tribunal Suprem de Washington són els seus espectaculars curricula. Combinen pràctica pública i privada, amb docència universitària, llocs de confiança governamental i altes funciones judicials i de Fiscalia, en la seva immensa majoria federals. No s’arribava a jugar a la selecció nacional del Dret des de la foscor de la segona divisió o com l’hagin rebatejat ara. Amb tot, hi ha excepcions, com la del primer magistrat negre, Thurgood Marshall, fonamentalment un advocat. Va estudiar a la universitat per a negres Howard, es va dedicar a l’advocacia i va fundar la divisió legal de l’Associació nacional pel progrés de la gent de color (NAACP, sigles en anglès). I abans de ser nomenat magistrat del Segon Circuit (Nova York) i després Advocat general federal, va guanyar 29 dels 32 casos que va presentar davant el Tribunal Suprem, entre ells, el que va començar a posar fi a la segregació a les escoles: Brown contra la Junta d’Educació (1954). Com a advocat poca cosa més es pot demanar. I com a activista polític i per filiació poc més es pot dir.

Els jutges tenen ideologia i prenen partit polític. D’això els americans no se n'amaguen. Ans al contrari, és la primera credencial que presenten. Aquí, les assignacions partitocràtiques i fosques, les fa la premsa

Llevat d’alguna excepció: tots els magistrats i magistrades han passat, la carrera de dret i/o el doctorat en Harvard, Yale o Princeton, és a dir, s’han format en les exclusives universitats de la Ivy League (la Lliga de l’Heura). Altres centres d’excel·lència, com Berkeley, Stanford, la Nothwerstern o Berkeley també han donat magistrats. El procés de selecció ja comença per una elitista selecció: diners —molts— o beques en el top ten de les Facultats de Dret.

Això obre les portes dels despatxos públics i privats, dels quuals la immensa majoria de candidats van saltant, amb algunes parades significatives. Entre les públiques, l'Advocacia General Federal o la Fiscalia General, en sent titulars o els seus segons. Una altra via per arribar al sostre del Dret als EUA és ser jutge d’apel·lacions federal. Són 179, en un país de més de 330 milions d’habitants, que veuen quasi en darrera instància els plets més significatius nord-americans. El Tribunal Suprem, l’estació Termini dels processos judicials al país de la Super Bowl, només admet a tràmit un 3% dels aproximadament 8.000 casos que li arriben anualment. Per tant, ser jutge federal d’apel·lacions és una carta de recomanació d’or. Una altra via d’accés és haver estat catedràtic de Dret, tornem-hi, en alguna de les universitats de la Ivy League: Harvard, Yale, Princeton, especialment. I l’última via, però no per això menystenible, és haver estat assistent d’un magistrat del Tribunal Suprem, el que aquí en diem lletrats del Tribunal Constitucional. Pràcticament tots els actuals magistrats d’altíssima cort nord-americana tenen, com a mínim dues, si no tres, d’aquestes vies.

Biden va prometre que la primera vacant del Tribunal Suprem que hagués de nomenar seria per a una dona negra, i així seria la primera dona negra del tribunal. La dreta extrema ja ha dit que nomenar pel color de la pell no és correcte o que suposa una sobrerrepresentació d’una minoria: les dones negres juristes del top ten jurídic. Cinisme digne de la millor causa.

Al marge dels avatars que patirà la majoria fluctuant demòcrata al Senat, on segurament la vicepresidenta Harris, la presidenta de la cambra alta, haurà de suar la samarreta, les travesses ja circulen pel Mall de Washington. Ja tenen el tiquet possible per a la tria presidencial. Les tres candidates, si més no dels mitjans, són: Ketanji Brown Jackson (51),  Leondra Kruger (45) i J. Michelle Childs (55).

Jackson té les quatre vies per accedir al Suprem: doble graduada per Harvard, diversos alts destins a l’Administració de justícia federal on va arribar des de la defensoria pública (advocacia d’ofici pública), lletrada del dimissionari jutge Breyer i, des de 2011 jutgessa al poderós tribunal de circuit de Columbia. Kruger, amb graus per Harvard i Yale, en té tres. Va ser fiscal federal, tot arribant a ser assistent primera del Fiscal General. Si bé no va ser prèviament jutgessa del tribunal federal d'apel·lacions, és magistrada del Tribunal Suprem de Califòrnia. També va ser lletrada del magistrat Stevens. Childs és qui té, a priori, el currículum menys brillant —disculpi'm, si us plau, Senyoria, l’exageració—. Orfe als 10 anys d’un policia mort en acte de servei, es va graduar a les universitats de Carolina del Sud i de Florida. Va treballar al sector privat, sent la primera sòcia negra en una firma de nivell. Va entrar després al servei judicial i va arribar a ser jutge federal d’apel·lacions a Carolina de Sud. Cal ressaltar que només hi ha 9 dones negres jutgesses federals d’apel·lacions d’un total de 179 magistrats.

Si comparem la selecció del personal de les altes magistratures a Espanya, és a dir, del Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, presidents dels Tribunals Superiors de Justícia i d’Audiències provincials o de la Fiscalia General de l’Estat i del Tribunal Suprem, tenen raó els que no volen cap comparació, car les comparacions són odioses. Amb tots els seus defectes, el sistema politicojudicial americà genera una enveja corrosiva, gens sana.

Malgrat el més que previsible filibusterisme rabiós de molts senadors republicans, la candidata de Biden pel Tribunal Suprem provindrà, segons les apostes politicomediàtiques, d’aquest trio. Al Senat es discutirà no ideologia com a tal, que és clarament demòcrata, sinó que es debatran els seus punts de vista sobre els punts politicoconstitucionals més calents de l’actualitat nord-americana: des de la redistribució dels districtes electorals, a la protecció de les minories, tot passant per l’avortament, el biaix de gènere, la pena de mort, la immigració i la nacionalitat o la cultura letal de les armes, font de tants i tants delictes.

Les audiències al Senat, que es poden seguir en directe, no seran un camí de roses —darrerament no ho són pràcticament mai—. D’entrada és una doble barrera: el Comitè Judicial del Senat i, després, el ple de la cambra. Els senadors, a favor i en contra, es batran les armes per treure el millor i, si poden, el que ells creuen el pitjor de la candidata. Prèviament, haurà d’haver respost per escrit un qüestionari que serà examinat amb lupa a la cerca d’omissions, inexactituds, contradiccions o preteses o reals falsedats, després d’haver estat sotmesa —la seva família també— a un escrutini de la seva vida professional i personal, prèvia a la nominació, per par part de l'FBI, i al Senat. Aquí podrà ser a la vista d’informacions proveïdes per potents investigadors parapolicials experimentadíssims, que remenaran fins les escombraries de casa seva. El joc net està, molts cops, de vacances en aquest tràmit.

Si comparem la selecció del personal de les altes magistratures a Espanya, és a dir, del Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, presidents dels Tribunals Superiors de Justícia i d’Audiències provincials o de la Fiscalia General de l’Estat i del Tribunal Suprem, tenen raó els que no volen cap comparació, car les comparacions són odioses. Amb tots els seus defectes, el sistema politicojudicial americà genera una enveja corrosiva, gens sana.