Carles Puigdemont feia dies que no sortia a cap telenotícies i, a inicis de setmana, va reunir-se amb el seu cenacle d’apòstols a Brussel·les per instar Pedro Sánchez a sotmetre's una qüestió de confiança. “Avui Pedro Sánchez continua demostrant que no és de fiar, no ha aconseguit vèncer els recels que teníem, sinó que els ha incrementat”, va dir el Molt Honorable 130 a l’exili, impostant aquell rostre d’hora greu dels pares de la pàtria. La reflexió és ben curiosa car —abans dels darrers cicles electorals a Espanya i a Catalunya— fou el mateix Puigdemont qui perjurà que els vots de Junts mai no farien president el líder del PSOE, a qui definí com un hom “a qui no li compraries ni un cotxe de segona mà.” Vist que el transcórrer del temps ha palesat que Puigdemont mentia (o, com diria el mateix Pedro Sánchez, que “canvia d’opinió”) potser la qüestió de confiança se l’hauria d’aplicar abans a ell mateix.

Aquestes no són les úniques cabrioles d’un polític que ja no té cap mena de truc per treure’s el barret. De fet, abans dels darrers comicis al Parlament, el 130 va dir-nos que, en cas d’ésser superat per Salvador Illa, abandonaria la vida política. Això no només va esdevenir-se, sinó que l’independentisme va perdre la majoria a la cambra catalana. Lluny de deixar-ho, Puigdemont va organitzar-se un congrés a la búlgara per desfer-se de llasts com Laura Borràs (a qui han entaforat a la inexistent fundació del partit) i així renovar la seva legió d’aduladors amb algun rostre més jovenet i mancat d’experiència. Som davant, en resum, d’una nova mentida que ja deu ser l’enèsima que col·lecciona el president d’ençà el 2017. Això que conto no pertany a l’àmbit de l’opinió, sinó dels fets; si el lector s’enfada amb mi perquè li transcric les coses com són, el problema no el té pas amb mi, sinó amb el món.

L’únic que Puigdemont cerca amb tota aquesta pamema és fer valer els vots dels seus diputats i demostrar que té més poder que Esquerra

A hores d’ara, el PSOE no només ha esquivat el tema de la qüestió de confiança, sinó que ha recordat —en cas que la mesa del Congreso l’accepti— no tindrà cap efecte sota la continuïtat del líder plenipotenciari del PSOE. Tot això, Puigdemont ho sap perfectament, i l’únic que cerca amb tota aquesta pamema és fer valer els vots dels seus diputats i demostrar que té més poder que Esquerra per collar el president espanyol. Som, en definitiva, en l’àmbit de l’autonomisme de tota la vida, on els partits indepes només fan que lluitar per veure qui pot ser el reformista espanyol més efectiu. Vist això, Puigdemont hauria d’exercitar-se molt menys en la retòrica octubrista i assumir que, lluny de posar pressió als socialistes, l’únic que està fent és suplicar-los allò que els joves anomenen “casito”. Però aquest exercici requeriria un pèl d’honestedat, i el 130 ja ha oblidat aquest mot desde fa molts anys.

Té gràcia que Puigdemont digui que Pedro Sánchez no és de fiar quan, també molt recentment, Junts va ajudar a aprovar la reforma fiscal del govern espanyol a condició de frenar l’impost a les energètiques (en un text legal bastant curiós d’aquells que diu una cosa i la contrària, com prova el fet que l’esquerra radical de Podemos també l’acabés signant). Com es demostra cada vegada que Sánchez ha de vèncer un escull, la seva tàctica és acontentar la seva amanida de socis perquè cadascun d’ells pugui vendre que l’ha fet cedir als seus electors... amb el resultat final que el líder del PSOE acabi fotent el que li surt de la pebrotera. Això a Puigdemont li pot sonar poc fiable, però el que resulta encara menys fiable és saber això a l'avançada i acabar actuant sempre com a crossa fidel dels sociates. Per tot això, com entén fins i tot un napbuf, Sánchez no acabarà sotmetent-se a una qüestió de confiança.

A tot aquest vodevil hi podem sumar les advertències anteriors del Molt Honorable, quan va exigir a Sánchez fets consumats en temes com el català a Europa, un ultimàtum que ja sabem com va acabar. La credibilitat del president, en definitiva, ja no val ni un duro i la seva tossuderia a mantenir-se al poder és exactament tan condemnable com la de Sánchez, amb la diferència que el president espanyol mana i Puigdemont només té influència en un grup de fidels cecs, cada dia més desorientats. Per tant, goso insistir, qui sap si seria més oportú que Puigdemont se sotmetés a una qüestió de confiança: primer amb la seva pròpia consciència i després amb uns electors a qui s’ha dedicat a prendre el pèl durant set anys. Si ets puigdemontista, tot això que conto et deu fer mal. Ara pots fer el de sempre; enfadar-te amb mi o, qui sap si en un atac d’intel·ligència, aïrar-te amb el falsari.