Es veu que JxCat i ERC no sabien que el PSOE és un incomplidor compulsiu pel que fa als acords amb Catalunya —el PP també— quan el novembre del 2023 van tornar a investir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Això, si més no, és el que es desprèn dels escarafalls que ara fan Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, amenaçant de retirar-li el suport, després d’haver estat reelegits tots dos al capdavant dels respectius partits. Quantes vegades han fet si fa no fa el mateix i a l’hora de la veritat res de res? La incògnita és si aquest cop serà diferent o es tractarà d’un episodi més de gesticulació i prou.

L’exigència dels hereus de CiU que el líder del PSOE se sotmeti a una qüestió de confiança és una fugida endavant sense solta ni volta. D’entrada perquè l’únic que té la potestat de convocar-la és el mateix afectat, en aquest cas el president del govern espanyol, i ningú més. Pretendre que una iniciativa d’aquest tipus, que JxCat ha presentat al Congrés —precisament avui la mesa decideix si l’admet a tràmit o no—, la debatin els grups parlamentaris és sortir amb un ciri trencat, perquè ni en el supòsit que s’aprovés no tindria cap efecte, atès que l’únic que faria seria instar el president del govern espanyol a sotmetre’s a una qüestió de confiança. És a dir, tornar al punt de partida. I Pedro Sánchez ja ha deixat clar que no pensa fer-ho. El que amaga aquest estirabot és el reconeixement que fa un any el van investir a canvi de res. Aquest és el problema, per a ells, però no pas per al líder del PSOE.

No tenen la confiança del gros de l’electorat català, que cada cop se sent més lluny d’uns dirigents que no paren de mirar exclusivament pels seus interessos i que del 2017 ençà no han fet més que incomplir sistemàticament tots els compromisos i enredar compulsivament la gent

JxCat té la necessitat de fer-se notar de tant en tant, perquè si no, en l’actual conjuntura política, és un actor que, un cop pagats per avançat els vots a Pedro Sánchez, no pinta res. I és que, en el pitjor dels casos, si tant li convingués, el líder del PSOE podria esgotar la legislatura a base d’anar prorrogant pressupostos. No seria, òbviament, la situació ideal, però ni és impossible ni fora la primera vegada que passaria. Altres han volgut aguantar tant sí com no el mandat fins al final al cost que fos, encara que llavors alguns n’hagin hagut de pagar un preu molt alt en forma de llarga i dolorosa travessia del desert a l’oposició. El cas és que en aquests moments si alguna cosa amenaça seriosament la continuïtat de Pedro Sánchez a la Moncloa és més aviat l’ofensiva judicial que avança implacable en contra de la seva persona —determinada part de la judicatura, que ja se sap com les gasta, li té posada la proa i no s’aturarà fins que assoleixi l’objectiu—, que no pas la possibilitat que JxCat —o ERC— el deixi penjat. Una altra cosa seria que ho fessin tots dos —JxCat i ERC— alhora.

Carles Puigdemont, tot i així, si tan queixós està, en lloc d’avisos, amenaces i ultimàtums i d’esbombar als quatre vents com de malament van les relacions, que es deixi de reunions a Suïssa que està vist que no serveixen per a res —què se n’ha fet, per cert, del tan trompetejat mediador internacional?—, passi de les paraules als fets i hi parteixi peres d’una vegada. I llavors que cadascú s’atengui a les conseqüències, a veure com se les empesca el president del govern espanyol per sortir-se’n i a veure què fa JxCat per no veure’s relegat a la més absoluta inanitat i insignificança. Si tant desconfia del PSOE, que és perfectament legítim i més en les circumstàncies actuals, el que no s’entén és que l’hagi sostingut tots aquests últims anys i l’estigui sostenint encara ara. Si estan preparats, com assegura, per “assumir costos polítics i també personals” com a resultat d’un trencament, doncs que passi a l’acció. Altrament, no farà més que perdre el poc crèdit que li resta entre una parròquia cada vegada menys nombrosa i més desenganyada.

El mateix val, gairebé fil per randa, per als d’Oriol Junqueras. Si volen revisar i reconsiderar el pacte amb el PSOE, que ho facin, però que es deixin de fer bullir l’olla com ha acostumat a fer últimament ERC sense complir mai cap de les advertències que abans havia llençat als quatre vents. En aquest cas, però, hi ha un afegit no menys important, que és que el reelegit president d’ERC també vol reexaminar l’acord amb el PSC en virtut del qual Salvador Illa és l’actual president de la Generalitat. “Abans d’arribar a nous acords cal complir primer els adoptats amb anterioritat” és el lema. Oriol Junqueras té, doncs, a les seves mans el futur no d’un govern, sinó de dos, i caldrà veure com ho gestiona després que les eleccions internes per triar la nova direcció de la formació hagin fet palès que aquesta està ben dividida. Ha guanyat per la mínima el plebiscit que per a ell representava tornar a aspirar al lideratge d’ERC després d’haver-ne estat el màxim responsable els últims tretze anys i sortir-ne relativament ben parat com si res del que ha passat durant aquest temps no fos cosa seva, però no li quedarà més remei que escoltar el sector crític si no vol que el partit es trenqui. Seria la sortida més nefasta per al futur de la formació, però ara com ara val més no descartar res a la vista que la d’ERC és justament una història d’escissions.

Que JxCat i ERC continuïn dirigits pels qui es van passar pel folre el mandat del referèndum del Primer d’Octubre, i que hagin tornat a ser elegits acríticament és la demostració que totes dues formacions han deixat de ser eines útils per al present i el futur d’aquest país

En aquest escenari, no és estrany que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras desconfiïn de Pedro Sánchez i del PSOE —el PSC va inclòs en el mateix paquet—, sobretot perquè aquesta relació és la que condiciona de manera determinant l’actuació de JxCat i d’ERC. Però el problema bàsic i fonamental és que ni ells ni els partits que encapçalen tampoc no tenen la confiança del gros de l’electorat català, que cada cop se sent més lluny d’uns dirigents que no paren de mirar exclusivament pels seus interessos i que del 2017 ençà no han fet més que incomplir sistemàticament tots els compromisos i enredar compulsivament la gent que hi havia confiat. I és que el fet que JxCat i ERC continuïn dirigits pels qui es van passar pel folre el mandat del referèndum del Primer d’Octubre, i no tan sols això, sinó que hagin tornat a ser elegits acríticament per les militàncies respectives, és la demostració que totes dues formacions han deixat de ser eines útils per al present i el futur d’aquest país que és Catalunya. Que l’un i l’altre siguin els encarregats de jutjar i esmenar els errors que ells mateixos han comès és tan surrealista com absurd.

Certament, tot és qüestió de confiança, i en aquests moments ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras no tenen la confiança de la major part de catalans. Ara només falta que es barallin per veure qui desconfia més de Pedro Sánchez i qui el posa més al caire de l’abisme perquè l’acabin de perdre del tot.