La recent decisió de l'Audiència Provincial de Sevilla de valorar el plantejament d'una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en el marc de l'execució de les sentències del Tribunal Constitucional sobre el cas dels ERO d'Andalusia, ha estat rebuda amb alarma i acusacions de desacatament. Tanmateix, convé deixar de banda els titulars estridents i tornar a una anàlisi serena del Dret: estem davant d'una actuació jurídicament legítima, acuradament fonamentada i plenament coherent amb les exigències de l'ordenament europeu.

Lluny de desafiar el Tribunal Constitucional, el que ha fet l'Audiència de Sevilla és obrir un tràmit processal per obtenir les opinions de les parts abans de decidir si formula la qüestió prejudicial. No ha paralitzat procediments, no ha inaplicat cap sentència ni ha trencat la jerarquia del sistema judicial i constitucional. Ha plantejat un dubte raonable, conforme a Dret, i ha iniciat la via prevista al Dret de la Unió. Així funciona l'estat de dret: amb mecanismes de control i garantia, no mitjançant adhesions incondicionals.

El dubte de l'Audiència sevillana gira al voltant de si les sentències del Tribunal Constitucional —que anul·len parcialment les condemnes per prevaricació i malversació imposades a alguns ex alts càrrecs de la Junta d'Andalusia— respecten plenament el Dret de la Unió, pel que fa a la lluita contra la corrupció, a una eventual extralimitació del Constitucional i al compliment de les obligacions internacionals. En altres paraules, no es posa en qüestió l'autoritat del Constitucional, sinó la compatibilitat dels seus criteris amb les exigències europees en matèria d'integritat pública i seguretat jurídica. I això és, precisament, el que correspon aclarir mitjançant una qüestió prejudicial.

El Dret europeu no és un ornament en l'ordenament nacional: en forma part. Un dels seus pilars és el principi de primacia, que estableix que, en cas de conflicte entre una norma nacional —legal, reglamentària o fins i tot constitucional— i una norma europea, ha de prevaler aquesta última. Per això, qualsevol òrgan judicial, sigui de primera instància o de cúpula, té no només la facultat, sinó el deure de plantejar una qüestió prejudicial quan existeixi un dubte raonable sobre la interpretació o aplicació del Dret de la Unió.

En aquest marc, l'Audiència de Sevilla actua amb responsabilitat i dins de les seves competències. Ha obert un termini d'al·legacions de deu dies i només després decidirà si planteja la qüestió. Mentrestant, no ha desobeït el Tribunal Constitucional ni evitat el compliment de les seves sentències. S'ha limitat a utilitzar els instruments jurídics que ofereix l'ordenament europeu per assegurar la coherència normativa.

Fins ara, cap tribunal ni part del procés no havia advertit cap conflicte entre el Dret nacional i l'europeu. Va ser en executar les sentències quan va sorgir el dubte legítim, particularment en tractar-se de delictes vinculats a la malversació i al possible perjudici al patrimoni públic. El plantejament de l'Audiència no suposa un acte d'oposició institucional, sinó una resposta tècnica i raonada davant d'una possible col·lisió de normes.

Som davant d'una qüestió tècnica, no política, i molt menys davant d'una ruptura institucional. Presentar-la com un desacatament és una interpretació distorsionada i perillosa del paper dels jutges en una democràcia europea

L'Audiència ha invocat tres motivacions essencials. Primer, la compatibilitat de les sentències del Constitucional amb les normes europees de lluita contra la corrupció. Segon, la possible extralimitació del Constitucional en revisar fets i proves ja valorats per tribunals ordinaris, el que afectaria la seguretat jurídica i la independència judicial. Tercer, la necessitat de complir els compromisos internacionals assumits per Espanya en matèria d'integritat pública i bona gestió dels fons.

Aquests arguments no només són jurídicament respectables, sinó que reforcen la legitimitat institucional de l'òrgan que els formula. Som davant d'una qüestió tècnica, no política, i molt menys davant d'una ruptura institucional. Presentar-la com un desacatament és una interpretació distorsionada i perillosa del paper dels jutges en una democràcia europea.

En aquest context, alguns han volgut traçar paral·lelismes amb el tractament que el Tribunal Suprem està donant a la Llei d'Amnistia. Però aquesta comparació manca de base jurídica i respon més a interessos polítics o mediàtics que a una anàlisi rigorosa. En el cas de l'Audiència, la seva actuació respon a un dubte sorgit en el procés d'execució de sentència i es canalitza mitjançant el mecanisme previst als tractats: la qüestió prejudicial. No ha interpretat el Dret europeu pel seu compte ni declarat inaplicable la sentència del TC. Ha considerat prudent consultar l'òrgan competent abans d'executar-la.

Al contrari, el Tribunal Suprem, davant de la Llei d'Amnistia, ha fet just el contrari: ha interpretat el Dret de la Unió de manera unilateral per concloure que l'esmentada llei podria contravenir principis comunitaris, i en comptes d'acudir al TJUE, ha plantejat una qüestió de constitucionalitat davant del TC. Aquesta inversió de l'ordre lògic és jurídicament molt més discutible: si una norma nacional entra en conflicte amb el Dret de la Unió, la seva eventual constitucionalitat és irrellevant, ja que no podrà aplicar-se en cap cas.

Dit d'una altra manera: l'Audiència de Sevilla pregunta abans d'executar, mentre el Suprem interpreta sense preguntar i acudeix a un tribunal que no és competent per resoldre aquest dubte. Aquesta és la veritable inversió del procediment, molt més preocupant des de la perspectiva del Dret europeu.

Plantejar una qüestió prejudicial no és un acte de rebel·lia, sinó una eina processal legítima. No és desobeir, sinó consultar. És actuar amb la prudència necessària quan el que està en joc és l'aplicació de normes amb dimensió supranacional

Es pot subratllar que l'Audiència sevillana no ha desautoritzat el Tribunal Constitucional. Reconeix la seva autoritat, però planteja un dubte legítim sobre l'execució de les seves sentències des del prisma europeu. Ha triat el camí més garantista i respectuós amb la jerarquia normativa que emana del Dret de la Unió. Es tracta, en definitiva, d'actuar amb rigor: preguntar abans d'executar, no desobeir sense comprendre.

Més inquietants que la providència de l'Audiència són algunes reaccions institucionals. El Tribunal Constitucional ha sol·licitat informació sobre la decisió adoptada a Sevilla, gest formalment vàlid, però que ha estat interpretat per certs sectors com un intent de pressió. En temps de tensió entre jurisdiccions, aquest tipus de gestos s'han de gestionar amb extrema cautela. La independència judicial —que no s'ha de confondre amb el llibertinatge ni amb l'autarquia judicial que alguns pretenen imposar— és una pedra angular del sistema democràtic.

Tampoc no ajuda el soroll mediàtic. Plantejar una qüestió prejudicial no és un acte de rebel·lia, sinó una eina processal legítima, prevista pel Dret europeu. No és desobeir, sinó consultar. És actuar amb la prudència necessària quan el que està en joc és l'aplicació de normes amb dimensió supranacional.

La democràcia constitucional es construeix sobre l'equilibri de poders, la separació de funcions i el respecte al Dret. L'Audiència de Sevilla ha seguit aquest camí. No s'ha enfrontat al Tribunal Constitucional, sinó que ha plantejat que, si existeixen dubtes sobre la compatibilitat de les seves sentències amb el Dret de la Unió, s'han de resoldre conforme als mecanismes establerts pels tractats europeus. On és el desacatament?

El que està en joc no és l'autoritat del Tribunal Constitucional, sinó el respecte al principi de primacia del Dret de la Unió. I l'obligació de tot jutge nacional d'aplicar-lo correctament, fins i tot davant decisions d'òrgans superiors que puguin contradir normes europees.

La reacció assenyada davant d'aquest escenari no és alimentar l'alarmisme ni acusar de deslleialtat institucional a qui utilitza les vies jurídiques previstes. Al contrari, és reconèixer que l'estat de dret s'enforteix quan es respecten els procediments, es resolen els dubtes conforme a Dret i s'actua amb cautela davant de situacions jurídiques complexes. Una cosa que, per cert, no sempre s'ha fet en els anys de persecució a l'independentisme.

Si el TJUE considera que no existeix incompatibilitat entre les resolucions del Tribunal Constitucional i el Dret comunitari, així ho dirà. Però si aprecia el contrari, s'haurà evitat una vulneració major. En qualsevol cas, el que s'haurà protegit serà la coherència de l'ordre jurídic europeu i el principi de legalitat. I això —agradi o no a alguns— és la millor notícia possible per a qualsevol democràcia.