Mentre s'omet deliberadament el comportament incívic de l'afició marroquina al partit de futbol del seu equip contra el de l'Argentina a les olimpíades de París; i mentre es parla un dia sí l'altre també de la quimèrica singularitat fiscal que reclama ERC per donar suport a Salvador Illa i salvar així la seva agonia i declivi; mentre tot això —que no és poc— s'esdevé, el Tribunal Suprem ha tingut finalment ocasió de presentar la qüestió d'inconstitucionalitat que es veia venir i que acompanyarà els recursos que algunes comunitats autònomes, i sens dubte el PP i Vox, portaran davant del Tribunal Constitucional. Els imagino a tots ells amb escasses esperances que, atesa la composició de l'alt tribunal de garanties constitucionals, torbi el contingut de la llei, tot i que també caldrà veure si aquesta majoria progressista actual no acaba minvant en cas que alguns dels seus membres es vegi recusat per la seva clara afinitat ideològica amb el partit al govern, ja es tracti de l'exministre Campo o de l'exstaff de la Moncloa Díez, per exemple avui.
El cas i el procediment que han propiciat la qüestió d'inconstitucionalitat no poden ser més contundents: per què s'amnistia un culpable de desordres públics i un altre no? Si un sí i un altre no, només pot ser, com crec que indecentment assenyala la mateixa llei en la seva exposició de motius, perquè en aquesta Espanya del segle XXI i en un sistema juridicopolític que es troba tutelat per una Constitució, s'entén que hi ha presos polítics. Però parlar de presos polítics en un estat de dret és un oxímoron i qui sens dubte no es pot permetre dir-ho és l'Estat mateix.
S'ha comparat aquesta amnistia amb altres que hi ha hagut anteriorment a Espanya i amb les que també hi ha en dret comparat. Però deixant al marge la polèmica qüestió de si la llibertat del legislador li permet regular l'amnistia quan l'indult general està prohibit a la mateixa Constitució, el cert és que o allò altre no van ser amnisties o no violenten, com sí que ho fa aquesta, el principi d'igualtat, cosa que el cas que ha propiciat la qüestió d'inconstitucionalitat deixa ben patent. El Tribunal Suprem també es refereix a la necessitat que hi hagi en els amnistiats un propòsit d'esmena, però aquesta idea, com sembla que també passa en el cas Begoña Gómez, incumbeix més qüestions ètiques que no pas jurídiques. Centrem-nos, doncs, en el principi d'igualtat, recordant que res d'això no hauria succeït si Pedro Sánchez no hagués necessitat els vots de Junts per derrotar la majoria que el PP va obtenir a les últimes eleccions generals.
En el redactat de la llei ja s'ha apreciat com es distingeixen els delictes amnistiables segons les intencions que animaven els seus autors
El principi d'igualtat sí que va ser emparat en la mal anomenada "amnistia" fiscal de Cristóbal Montoro i en les altres que van dur a terme el PSOE i el PP anteriorment. La voluntat que les impulsava totes és semblant a la que es produeix amb una regularització d'immigrants en situació irregular: millor que siguin aquí en situació regular les persones i el capital. Però per a tots els que tenien diners, la regularització fiscal va ser igual, sense distinció en les raons per les quals havien tingut els seus diners lluny de les urpes d'Hisenda. I tampoc no va patir el principi d'igualtat a l'amnistia que es va dur a terme fa uns anys a Portugal; en aquell cas, qualsevol i per la raó que fos que hagués comès un furt i es trobés a la franja d'edat dels 16 als 30 anys, va ser amnistiat.
En el redactat de la llei ja s'ha apreciat com es distingeixen els delictes amnistiables segons les intencions que animaven els seus autors, i aquesta lesió del principi d'igualtat en propicia també una altra en la seguretat jurídica, ja que no és fàcil saber fins on i de quina manera certes idees poden haver provocat accions que estan tipificades com a delicte i que ara la llei podria amnistiar. Aquesta és una altra de les raons per les quals el Tribunal Suprem ha decidit plantejar la qüestió i, de fet, els mateixos independentistes hi haurien d'estar d'acord, ja que a l'empara de la llei d'amnistia un percentatge elevat de les persones amnistiades són membres de les forces i cossos de seguretat que altrament avui no haurien pogut ser-ho. Les figures amnistiables, segons uns i altres, no estan delimitades, la qual cosa afecta un principi basilar de l'estat de dret, la seguretat jurídica, del qual no som conscients de com n'és d'important fins que no n'apreciem la lesió en pròpia carn.
Voldré llegir com justifica el Tribunal Constitucional aquestes excepcions als principis en què ell mateix basa el seu funcionament, però per a això encara caldrà força temps. Qüestions sobre la llei d'amnistia que necessàriament estaven abocades a ser objecte de qüestió.