“La distància que hi ha entre l’analfabetisme i l’alfabetisme a la meva família és de dues generacions”, em va dir un dia un bon amic abans d’explicar-me la història dels seus ascendents. El seu relat em va impressionar. La seva àvia era minyona en una casa bona de Jaén. Era analfabeta, com tantíssimes altres persones durant els anys de la postguerra. Era analfabeta, però era una dona llesta i sabia perfectament que, si no feia res per canviar les coses, la seva filla, nascuda el 1945, també seria minyona. La societat andalusa era i és encara, en molts àmbits, una societat classista, gairebé feudal, dominada per grans famílies terratinents. Aquella dona sabia que la condició de minyona, com la condició de jornaler, era hereditària. No hi havia ascensor social, en aquells temps a Andalusia. Per això, a mitjans dels anys 50 va aplegar el coratge suficient, la filla i una maleta i es va plantar en tren a Barcelona. Era ben conscient que a Catalunya continuaria fent de minyona, com així va ser, però també sabia que la seva filla i els seus nets tindrien una oportunitat que no tindrien si continuaven vivint a l’Andalusia franquista. Va ser una visionària i el seu somni català es va complir: el meu amic es va llicenciar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha fet una carrera professional admirable.

Explico aquest cas, com n’hi ha desenes de milers semblants, perquè darrerament ha revifat el debat sobre qui va aixecar Catalunya durant els anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta. L’estrena de la pel·lícula “El 47” ha contribuït involuntàriament a aquest debat, tan antic com enverinat. Hi ha una versió, molt interessada, segons la qual aquestes persones que van arribar a Catalunya van venir a aixecar el país. Segons aquesta versió, la nostra prosperitat i benestar els la devem a ells, perquè sense ells no ens n’haguéssim sortit. Ells van venir a aixecar Catalunya, perquè potser els autòctons no n’eren capaços. Doncs no. Aquestes persones no van venir a aixecar Catalunya. Quan van agafar els trens per venir al nostre país, no ho van fer pensant que hi venien a aixecar res, sinó que fugien de la misèria, de la gana i, en molts casos, de la persecució política perquè pertanyien al bàndol perdedor. I aquí els vam acollir, amb generositat; on hi mengen dos, hi mengen tres. Quan van arribar aquí van descobrir un món nou, un país diferent, sotmès a la mateixa dictadura, però amb una llengua diferent i una manera distinta d’entendre el món. I molts s’hi van empeltar, van treballar, van crear famílies i van prosperar. I certament van ajudar a reconstruir un país trinxat. Van ajudar a fer un futur millor per a Catalunya i per a ells mateixos. Amb dificultats per a uns i altres, és clar que sí. I Catalunya en va pagar un peatge elevat; creixement urbanístic caòtic, aculturació, problemes socials, etc.

Els catalans, tant a Barcelona com a la resta del país, eren i són gent treballadora; menestrals, comerciants, pagesos i saltataulells a qui ningú no ha regalat mai res, al contrari

El discurs trampós creat i repetit des de determinada esquerra (catalana i espanyola) descansa sobre el tòpic segons el qual la societat catalana és bàsicament burgesa, barcelonina, connivent del franquisme i covarda. Doncs tampoc no és cert. Els catalans, tant a Barcelona com a la resta del país, eren i són gent treballadora; menestrals, comerciants, pagesos i saltataulells a qui ningú no ha regalat mai res, al contrari. Al poble del meu avi, a Gerri de la Sal, fins als anys setanta hi havia molts treballadors dels salins (catalaníssims de mil generacions) que hi anaven a treballar cada dia des dels pobles propers, en alguns casos caminant dues hores per anar-hi i dues més per tornar a casa. No tenien un autobús per segrestar perquè, a mig país, el transport públic era una ficció. Molts d’aquells treballadors també eren analfabets i no sabien parlar castellà, i van aixecar el país, perquè no en tenien un altre on emigrar. I com ells, desenes de milers de catalans a les mines del Berguedà, als molls de Tarragona, a les vinyes de la Terra Alta, a les fàbriques del Vallès, als boscos surers de l’Empordà, als tallers de Mataró, als oliverars de les Garrigues, als comerços de Barcelona i als arrossars del delta de l’Ebre. Lliçons falsament progressistes sobre qui va aixecar Catalunya, no ens en calen. I manipulacions identitàries a l’altre extrem, tampoc.

Aquest país l’han aixecat sempre, no pas únicament després de la guerra —com si abans del 1939 Catalunya fos un no-lloc—, els d’aquí. I molts cops s’ha reconstruït després d’una desfeta. Sovint s’ha aixecat i tornat a aixecar amb l’ajut de gent de fora. Durant segles van ser occitans, els que venien fugint de la misèria. Després van ser murcians, andalusos i extremenys. I ara en venen d’altres indrets. Ens pot agradar més o menys, però Catalunya és al ventre d’Europa i aquesta és la nostra realitat. La geografia ho determina tot i de la geografia no se’n pot fugir. Ens en sortirem, com sempre, malgrat tot. Perquè vet aquí l’objectiu final, inconfessable, de molts dels que minimitzen, ridiculitzen, disminueixen, pengen la llufa i fan befa dels catalans de vuit cognoms: la desaparició. I com que no ho poden dir, practiquen la denigració pública del grup, per avergonyir-lo col·lectivament i individualment. Doncs tinc males notícies: no se’n sortiran perquè la majoria dels nets dels que van venir a buscar-se una vida millor són, com el meu amic, tan catalans com Guifré el Pilós. Ens volen dividir per raó d’origen i llengua, i no se’n sortiran perquè uneix més el futur que no pas el passat.