Fa unes setmanes que Liv Blakely ha començat a caure malament i a degustar, com mai, els haters per les xarxes. Ser mare de quatre filles i lluir una bona figura; tenir estil i ser professional; no se li permet ser tan guapa i, a sobre, intel·ligent. Perquè ser massa perfecte és imperfecte (i caus molt malament). Perquè són comparacions on sempre hi perds. Ens agrada més sentir compassió i empatia que enveja. És llavors quan la frustració es transforma en ràbia i aquesta pren forma de crítica. És perquè ella, Blakely, és on tu o jo no gosem ni somiar. Diran que no, que és per les seves respostes frívoles, per les seves baralles amb el coprotagonista, però si grates, el que realment molesta és que tingui talent. Quan t’agafen els pitjors talls, tots podem perdre la reputació. Aquest odi a la blanqueta pija de "Gossip Girl", com li va passar a la Paltrow i a la Hathaway, l’hem normalitzat. Si es riuen de tu per grassa, com a la pobra Caritina, la humanitat de la humanitat et defensarà. O l’Oprah Winfrey, que no s’atreveix a criticar-la ni Déu per poderosa en els mitjans de comunicació, però voldrien fer-ho.
Sabem que Carlos Latre és un dels grans showmen: el més complet que tenim. Productor, presentador, actor de doblatge, locutor, imitador, gastrònom… com ho ha demostrat al llarg de la seva carrera. Recordem que, fins i tot, ha col·laborat en el programa de James Corden a la CBS. Tot i això, que sigui protagonista del programa de Telecinco a les nits, a alguns, els fa molt de mal! Està clar que, per les xarxes, tots els que critiquen "Babylon Show" creuen que ho farien millor. Poques persones tenen més experiència que Latre i el seu equip en televisió. Tots sabem que és una plaça difícil de torejar, però quin plaer hi ha a massacrar des del minut 1 el programa? Si no saps veure-hi res de bo, diu més de tu que d’ells. Latre posa la salut mental en horari de màxima audiència, l’esport, la gastronomia (va haver-hi un tast de gelats) i el beure (amb un Diego Cabrera al segon programa parlant de còctels sense alcohol). No t’enganyaré, el Carlos és una de les persones més especials a la meva vida, un gran amic i conseller. Precisament, la nostra amistat ve perquè ell llegia els meus articles vinícoles fa més de vint anys. Es poden millorar les coses i ell té el talent per fer-ho. Detecto, però, una aroma de gelosia en gent del sector, que té ganes que abaixin la persiana al programa, sense veure que, cada dia, es van engranant les peces amb més precisió. Que jo sàpiga, els nens aprenen a caminar caient i "Babylon" no fa ni dues setmanes que ha començat. L’esport preferit de la crítica televisiva és disparar abans no comencis a córrer, fins que algú d’ells decideixi que ha millorat i tots s’apuntin al carro. Desdir-se costa, perquè era un titular ja venut: "El Hormiguero" no perdria el podi, i han descobert (després de voler matar durant dinou anys el programa) que els encanta. La setmana que ve, el monotema serà el Broncano.
Ens encanta rebaixar la campana de Gauss i condemnar el que despunta i és original
Ara que comença l’escola, parlem del bullying i sempre pensem que els desafortunats són els que provenen d’una família amb menys recursos o els menys agraciats. Jo vaig patir bullying pel contrari. Com que tothom coneixia el negoci de la meva família (el mític Celler de Gelida, a Sants), els nens i els professors me les feien passar putes. Tot eren comentaris despectius a qualsevol necessitat emocional, perquè, se suposava, que nedàvem en diners, i el calé ho cura tot. Res de traumàtic: tothom signaria plorar amb els meus ulls, però que vaig rebre per unes raons que, a priori, semblen una realitat paral·lela.
Ens encanta rebaixar la campana de Gauss i condemnar el que despunta i és original. Tothom es pot riure de la Tamara perquè s’ho mereix, encara que no la coneguem personalment. I més quan veus les seves vacances i tu t’has de conformar amb la festa major de Sants. Marc Giró va escriure “Pijos” i “Encara més pijos”. Em va encantar: soc filla radiofònica de Tito B. Diagonal. Ara acaba de sortir “Quiero y no puedo” de Raquel Peláez, que parla dels “Cayetanos” i la beautiful people, una prova més que necessitem riure’ns del que ens fa mal. I, precisament, el programa del Latre acaba amb la premissa: no deixem mai de riure.
Estic completament d’acord que els espectadors saben el que els agrada o no, i poden canviar de canal. És igual que un quadre o un vi: és el que et produeix, no només una experiència estètica, sinó en el que et fa pensar. I quan t’agrada, te l’acabes i en demanes una altra ampolla. Quants d’aquests tuitaires són experts a produir un programa d’entreteniment? Suposo que els mateixos que són experts en cuina i ho saben tot dels restaurants, més enllà de "Joc de cartes". Recordem que per cada cent piulades dolentes hi ha algú que té ganes de compartir coses que sumin. Tot és lícit quan amenaces amb el Trip Advisor. L’anonimat és garantia de llibertat (i el millor vehicle per a l’odi), perquè amb una màscara és més fàcil parlar d’emocions negatives, com ho hem vist, malauradament, amb el crim de Mocejón. “Les coses dolentes sempre són més fàcils de creure”, diuen a "Pretty Woman". A mi m’agrada més el lema de Carles Capdevila; “diguem-nos coses boniques”.