Qui no recorda aquell “apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya” que José Luis Rodríguez Zapatero va pronunciar a la campanya de les eleccions catalanes del 2003 que van convertir Pasqual Maragall en president de la Generalitat. I qui no recorda també com se’n va oblidar quan va ser l’hora de la veritat i va incomplir la promesa. Ara, aquell president del govern espanyol, que —precisament arran d’aquest episodi— tenia fama de no ser de fiar, resulta que diu que ha establert “una relació de confiança, potser una mica més que una relació de confiança” i tot, amb Carles Puigdemont per, segons va declarar en una entrevista a La Vanguardia, buscar “una solució de fons a la qüestió de Catalunya”. Vista l’experiència, algú es creu que ara sí que s’hi pot confiar?

Aleshores José Luis Rodríguez Zapatero era un il·lustre desconegut que acabava d’arribar a la secretaria general del PSOE —després del fracassat interregne de Joaquín Almunia i Josep Borrell, un cop Felipe González va fer un pas enrere en perdre les eleccions espanyoles del 2000 davant José María Aznar— gràcies a l’aposta decidida del PSC, encapçalada pel mateix Pasqual Maragall i José Montilla. Tot i imposar-se al candidat oficialista, José Bono, ningú no s’esperava, tanmateix, que hagués de complir mai aquell compromís, ni ell ni els seus ni, de fet, cap dels partits catalans ni espanyols, perquè ningú, com es diu vulgarment, no donava un duro per ell. Però, contra tot pronòstic, va guanyar la cita electoral del 2004 davant Mariano Rajoy, gràcies a la mala gestió que el govern del PP va fer dels atemptats gihadistes de l’11-M a Madrid —les famoses dues línies d’investigació del ministre de l’Interior Ángel Acebes—, que es va entossudir a encolomar, a quatre dies de la votació, a ETA.

I el problema va ser majúscul quan tots plegats es van trobar que la promesa de reformar l’Estatut que primer havia adquirit Pasqual Maragall com a cap de cartell del PSC i que després, per no ser menys, Artur Mas, com a aspirant de CiU, també va incorporar al seu programa, en una mena de competició a veure qui el reformava més i millor, s’havia de complir. Tots confiaven que, com que el PP guanyaria les eleccions i frenaria la iniciativa, li podrien endossar el mort i llestos, mentre que ells quedarien com els bons de la pel·lícula. Però resulta que va guanyar el PSOE i que, per tant, no els quedava més remei que tirar-la endavant. És a partir d’aquí que José Luis Rodríguez Zapatero no tan sols va incomplir aquell “apoyaré...” i no va respectar el text del nou Estatut que havia sortit del Parlament el 2005, sinó que el 2006 va pactar una sonora retallada amb el líder de CiU, que llavors era a l’oposició a Catalunya, i ho va fer a l’esquena del 127è president de la Generalitat, que era per a qui feia campanya quan va pronunciar la maleïda frase, que s’ha convertit en paradigma de què no s’ha de fer en política.

Vista l’experiència, algú es creu que ara sí que s’hi pot confiar, en Zapatero?

Si amb aquestes credencials Carles Puigdemont creu que és un bon interlocutor per mirar de resoldre el secular conflicte polític que enfronta Catalunya i Espanya, o és que les coses han canviat molt o és que el líder de JxCat és tan poc de fiar com l’expresident del govern espanyol. És cert que amb el pas dels anys l’ex màxim dirigent del PSOE sembla que hagi guanyat en temperància i que a ulls de la gent aparegui com un polític prudent i mesurat, però això sol no vol dir que ara sigui més creïble que abans. També és veritat que d’ençà de la renúncia a aplicar el resultat del referèndum del Primer d’Octubre i de tots els incompliments posteriors, el 130è president de la Generalitat ha perdut el crèdit que s’havia guanyat com a substitut d’Artur Mas. Es tracta, doncs, de dos personatges polítics que no brillen precisament per la seva credibilitat i és potser per això que han establert efectivament “una relació de confiança” i que s’entenen millor del que es podria imaginar a primer cop d’ull.

Quin resultat pot sortir d’aquest diàleg-negociació que hi ha entre ells dos és tota una incògnita. En clau personal, José Luis Rodríguez Zapatero és clarament partidari d’aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont i de reincorporar-lo plenament a la vida política. En clau col·lectiva, en canvi, és de sobres conegut que el PSOE està radicalment en contra que Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació i s’independitzi d’Espanya, i l’expresident del govern espanyol no manté una posició diferent, com ha demostrat en una altra entrevista, a La Razón, en què es mostra frontalment en contra de fer un referèndum, de manera que en aquest sentit no cal esperar-ne res. El màxim a què, en realitat, sembla disposat és a reconèixer el caràcter nacional de Catalunya, que ja figurava en el text del nou Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de setembre farà vint anys, i que ell mateix, tot i el famós “apoyaré...”, va fulminar en l’escapçada pactada d’amagatotis amb el líder de CiU.

Fora un pas endavant que l’Estatut o fins i tot la Constitució reconeguessin explícitament que Catalunya és una nació, però si no ha de tenir valor jurídic i no ha de servir realment perquè Catalunya pugui iniciar el camí legal per anar-se’n d’Espanya, seria del tot irrellevant. Tothom sap, de fet, que una separació amistosa, de comú acord, és absolutament impossible —Espanya no és ni el Regne Unit ni el Canadà—, per allò del “antes roja que rota” que valia abans, val ara i valdrà sempre en un estat construït per la força de les armes en què la part més forta, Castella, va imposar a cop de conquesta la seva llei a les parts més febles, Catalunya, Euskadi i Galícia. I això no hi ha diàleg que ho arregli, i menys encara si els protagonistes són de fiabilitat dubtosa.