A Quim Torra, molt poca gent —molta menys dels que tenien l’obligació de fer-ho— li va reconèixer el tractament que li corresponia de Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i, des del primer moment, em va semblar molt injust. Cert és que en la festa unionista que es va desbocar amb El Procés de desqualificació permanent i desmesurada de Catalunya i, en especial, de les seves i els seus dirigents, n’hi va haver per a tothom; però els atacs al president Torra van ser especialment cruents.

Contra Quim Torra es va orquestrar una campanya molt exitosa que li va penjar el rètol en neó de supremacista, xenòfob i racista gràcies a la contribució de declaracions d’activisme de kale borroka dels principals partits espanyols —PP, VOX i PSOE—, i no poques contribucions des de Catalunya mateix. Campanya a més a més que van fer tant dins de l’Estat com fora d'aquest, especialment al Parlament Europeu.

Ara, gairebé set anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no pregunta a Torra, pregunta a l’Estat espanyol quin és el tracte que es va donar al president per tota la persecució, tant a través dels jutjats com per la via administrativa, a la que va ser sotmès; fins a apartar-lo de la política. I això ho té el supremacisme, no respecta els drets, de fet no en reconeix i no en concedeix als que no considera dels seus.

El supremacisme és la creença d’un grup de sentir-se superiors, per naturalesa, a un altre. I jo em pregunto, és això el que l’estat espanyol considera respecte de les catalanes i catalans?

Si ho mirem al diccionari el supremacisme és la creença d’un grup de sentir-se superiors, per naturalesa, a un altre. I jo em pregunto, és això el que l’estat espanyol considera respecte de les catalanes i catalans? I la mateixa societat espanyola, si més no, majoritàriament també? És això el que fa que l’estat espanyol se salti tots els principis democràtics establerts, incloses les pròpies lleis constitucionals i no passi res?  Encara més, que la ciutadania en general, aplaudeixi les sentències, sense ni considerar objectables les anomalies evidents o la manca de rigor en l’aplicació de les lleis. Ara el TEDH posa sobre la taula una part de les preguntes que la mateixa societat espanyola s’havia d’haver fet i hauria d’estar fent; no només per saber la qualitat del seu sistema judicial, sinó de la seva democràcia. És a dir, contestar a dues qüestions centrals: Com és que els tribunals han tingut un paper actiu, molt i molt actiu, en el trencament de les carreres polítiques de les i els dirigents independentistes catalans? Com és que s’ha canviat als tribunals, o mitjançant el resultat de la seva intervenció, la voluntat de la població de Catalunya expressada a les urnes?

El TEDH no sabem fins a on arribarà, però el sol fet que hagi endegat el procediment —ha admès a tràmit la demanda—, ja vol dir que hi ha cas.  Als meus ulls, hi ha evidències de tota mena i manera, no només en el cas del president Torra; sinó en els casos dels centenars de catalanes i catalans represaliats pels tribunals. Encara ara, amb l’aplicació de l’amnistia, s’ha tornat a reproduir una parcialitat clarament manifesta: només cal comptar quants membres dels cossos de seguretat de l’estat han estat amnistiats i quants polítics o activistes catalans no ho han estat pels mateixos fets. A qui es neguen els drets de l’estat de dret i, per tant, a quina banda recau la supremacia?