Carles Puigdemont exigia dilluns a Pedro Sánchez que se sotmetés a una qüestió de confiança. Amb aquest objectiu, el grup de Junts al Congrés presentava el mateix dia una proposició no de llei al Congrés. La intenció de Puigdemont, sembla, és donar un toc d’atenció —això sí, amb dramatisme— davant el que ell i Junts consideren incompliments de Sánchez o —si volem ser més benevolents— ajornaments i falta de determinació, que són evidents. Les competències en immigració i la qüestió del català a la UE són dos dels exemples que va posar l’expresident.
El motiu pel qual l’eina triada per intentar atemorir Sánchez ha estat una qüestió de confiança, potser té a veure amb una maniobra semblant dissenyada per Puigdemont i executada pel sempre servicial Albert Batet al Parlament de Catalunya fa dos anys. Se’n recorden? Un bon dia de setembre, Batet va reclamar insospitadament al president Pere Aragonès que se sotmetés a una qüestió de confiança. La tempesta que allò va desencadenar va desembocar, finalment, en el trencament del govern, que Junts va abandonar. Puigdemont i, des de l’altra banda, Oriol Junqueras van ser els que, en darrera instància, van decidir la ruptura. Ara, però, no sembla que les conseqüències puguin ser ni de bon tros comparables. De moment, Sánchez es fa l’orni i aparentment no s’ha pres l’escomesa gaire seriosament. Això sí, ha reiterat que, algun dia, no se sap quan, es reunirà amb Puigdemont.
Més enllà d’això, i del fet que totes dues situacions presenten força diferències, el gest amenaçador de Puigdemont bé es pot interpretar com una mostra de debilitat o de desesperació. I un afany de provar de compensar o dissimular una situació de desavantatge que, a parer meu, és bastant clara. La pregunta és, doncs: qui està més atrapat, realment, Sánchez o Puigdemont? És una certesa, una certesa aritmètica, que Pedro Sánchez necessita Junts per tirar endavant i anar aprovant lleis, el pressupost de l’any que ve, en primeríssim lloc. Ara, no és menys cert que a Junts i Puigdemont els cal que Sánchez no caigui. Que continuï ocupant la Moncloa. Això és així, malgrat els ditirambes dramàtics que pugui fer Míriam Nogueras des de la tribuna del Congrés. Sánchez ho sap perfectament.
Junts pot martiritzar Pedro Sánchez, però no el pot fer caure
La primera raó —no per força la més important— és diàfana. Puigdemont, a qui li costa molt abandonar la retòrica octubrista, no pot obrir la porta a un govern de PP i Vox, que aquesta és la conseqüència que tindria fer caure Sánchez (la manera de fer-ho expeditiva seria donar suport a una moció de censura del PP). Això, avui, per més que els mitjans madrilenys en guerra contra Sánchez —i alguns republicans, com el milhomes Rufián— hi especulin, resulta inimaginable (si no és que Puigdemont i Junts els agafa per suïcidar-se políticament). Els fans de Puigdemont i els electors de Junts no ho entendrien de cap de les maneres. Una cosa és incórrer sovint en contradiccions i una altra de molt diferent coronar Feijóo i Abascal.
Una segona raó, molt i molt rellevant, és que sense Sánchez no hi ha amnistia que valgui. I Puigdemont necessita una amnistia que ara es troba embarrancada per l’acció del Tribunal Suprem. L’esperança és un Constitucional que, en principi i fins on es poden calcular aquestes coses, hauria de ser procliu a donar-li llum verda. Si abans arriba un govern de la dreta i l’extrema dreta, l’amnistia, Puigdemont se la pot pintar a l’oli. Podria tancar-se un pacte —que hauria de ser secretíssim— pel qual Puigdemont afavoreixi un govern de Feijóo a canvi que la cúpula judicial —tant de dretes— posi facilitats a l’amnistia? No resulta versemblant.
Puigdemont i Junts poden posar-se d’acord amb el PP en algunes qüestions, com ha passat aquesta setmana amb l’impost a les elèctriques. O no donar suport als pressupostos. Poden, en definitiva, martiritzar Pedro Sánchez, però no el poden fer caure. Així és, al meu entendre, com continuaran sent les coses.