Amb qui estan els nens?

“Amb qui estan els nens?” És la pregunta que et fan just abans de sortir a l’escenari per presentar qualsevol esdeveniment, i és quan t’envaeix la culpa i t’oblides d’anar ben recta. Et fan treballar com si no en tinguessis i volen que criïs com si no treballessis. I a l’estiu és com si no existís que ells no van a l’escola i tu no pots fer tants mesos de vacances. Per feina, viatjo molt, i la pregunta que em fan més —sigui per xarxes o fora— és: Qui està cuidant els nens? Tinc ganes de contestar que la gossa. Però contesto “els meus pares”. “Ah! D’acord, quina sort que tens!” El seu pare pot estar mesos sense tenir-ne cura, però no crec que ningú del seu entorn li faci una pregunta semblant. Segurament, per això és així. Homes educats en el dogma que la feina és el més important i que ser un gran treballador fa lícit que passis olímpicament de la resta. El meu pare també era així, només de gran s’ha adonat que el temps ha passat i que tant treballar no l’ha fet més ric, sinó més pobre en relacions familiars. Almenys, intenta recuperar el temps perdut ajudant-me tot el que pot amb els seus nets, encara que la figura clau sigui la meva mare. Continuo, però, sentint que el meu èxit és a costa d’aixafar els somnis d’una altra persona. “Per què ha deixat als nens amb nosaltres per anar als Premis Elle Gourmet?” em diu la meva mare que li ha preguntat el pare. Quan arribo, li contesto que quan ell feia relacions públiques s’anomenava 'feina' i que quan ho faig jo és 'divertimento'?

És ben veritat que agafem parelles que s’assemblen als nostres progenitors i és important aprendre a deixar de cridar l’atenció d'algú que no te la sap donar. El meu pare poc el canviaré, encara que sempre es pot educar. El que em preocupa és que el meu fill creixi amb aquestes creences. Veritablement, l’atenció és la millor carícia que hom pot rebre. Anem al cine a veure Inside Out 2, i abans d’entrar, el meu nen de sis anys em diu que tanqui la boca. Suposo que algú li ho ha dit alguna vegada i ho descarrega com un mirall. Després de la pel·li em demana perdó.

Al final no es tracta de tenir molts homes als teus peus, sinó un home a la teva altura

Mirem el tros de la Superbowl de la Jennifer López i els explico el simbolisme de la cançó “Let’s Get Loud” i m’emociono en explicar-los totes les vegades que m’han fet callar. Al documental, la Jennifer López explica que en aquell moment Trump tenia tot de nens i nenes aturats a la frontera de Mèxic. No, no parlaré ni del seu intent d’assassinat ni de si hi haurà per fi una dona a la Casa Blanca com a presidenta i no com a primera dama amb looks a comentar. Els recordo als meus fills l’escena de la Jasmine a la pel·lícula de Disney (la versió amb persones de carn i ossos) i com moltes dones estan molt pitjor que nosaltres, perquè els tapen la boca també físicament. Però si anem callant i no compartim o denunciem les coses, mai no canviaran. A mi m’agrada parlar durant el sexe, però he tingut parelles que m’han demanat que estigués “calladeta”. Suposo que si sentien la meva veu, els desconcentrava en una fantasia on jo no era la protagonista. Al final no es tracta de tenir molts homes als teus peus, sinó un home a la teva altura. És veritat que no pots canviar les persones del teu voltant, però sí les persones que estan a prop teu. Quan m’he fet major d’edat és quan he deixat de seguir els meus “nòvios” i he començat a perseguir els meus somnis.

Tants actes i viatges et fan una mare absent? Tots aquests que parlen sense saber, no veuen que el 85% dels cops soc jo qui els porta i els va a buscar a l’escola i qui està sempre amb ells, i que vaig estar més de tres anys renunciant a la meva carrera. No em penso justificar, perquè això em desgasta i els dona la raó. Al final, per als altres puc ser la dolenta o una superheroïna, però jo sé la veritat. M’he llegit l’últim llibre de la psiquiatra Marian Rojas Estapé, Recupera la teva ment, reconquista la teva vida, i està clar que una de les cares de la depressió també és carregar-se de feina. Per això per als hiperactius l’estiu fa por: perquè t’has de parar a pensar.

“En aquesta parella de gais, un fa de mama (el que es queda a casa) i l’altre treballa”. Això és un clàssic en boca d’homes de més de setanta. El que passa és que aquests rols ja s’estan diluint. Volia que els meus fills tinguessin una criança “normal” i, precisament, el que s’ha de normalitzar és la coparentalitat. Papa, no t’enganyis, si has tingut èxit a la vida ha sigut gràcies a la mama. I jo, en el fons, també: gràcies a dones que volen ser Wendy i que es trenquen per voler satisfer tothom costi el que costi  (tot i pagar el preu d’oblidar-se d'elles mateixes). A la meva filla li vull ensenyar que, igual que t’expliquen als primers auxilis d’un avió que primer t’has de posar tu la mascareta, encara que sembli egoista, per poder salvar els altres, a la vida és molt semblant. Perquè qui poc costa, poc val, i no posar límits no et fa més bona, et debilita. Ja que no et canses per fer molt, sinó per fer coses que no et fan bé ni et venen de gust. Cridem que “les coses importants són les que no ho semblen”, com deia la Rodoreda.