Mentre Pedro Sánchez treu pit davant dels seus camarades sindicalistes, dient-los que resistirà fins al 2027 i més enllà (i a la dreta espanyola se li acaben els familiars imputables per enderrocar el líder suprem del PSOE), i Salvador Illa desplega el seu pla de normalització política (i els partits independentistes només han pogut retreure-li que no suca el pa amb tomàquet amb oli català), resulta prou oportú preguntar-se qui fa d’oposició política al Molt Honorable 133. En el pla dels fets, hom pot comprovar que els líders independentistes estan molt més pendents de collar Pedro Sánchez que no pas d’oferir un pla alternatiu per a Catalunya i contrarestar les polítiques d’Illa. Dit d’altra manera, la derrota del procés s’oficialitza (de nou) quan els partits d’obediència catalana són els primers a confessar a la sordina als seus electors que la política de veritat es fa des de Madrid.
En efecte, si durant els moments àlgids de l’independentisme algú com Carles Puigdemont encara podia disfressar-se del pare de Hamlet des de Waterloo per amenaçar les estructures del poder espanyol i fingir un retorn a Catalunya, ara per ara el Molt Honorable 130 només pot treure el nas de tant en tant al Telenotícies amb l’objectiu de recordar a Sánchez que li deu una investidura. Això és exactament el mateix que perpetra Oriol Junqueras, que ben aviat guanyarà les primàries d’ERC (contra un senyor que no coneix ningú, més enllà del seu poble i la conseqüent família) i qui ja s’ha apressat a dir que exigirà més celeritat en el compliment dels acords amb el PSOE. De moment, si de nou ens cenyim als fets, Sánchez ha pogut sobreviure sense que al Parlament Europeu es xerri català ni la Generalitat tingui competències d’immigració. Com sempre, si a algú li cou: “vuelva usted mañana”.
Els líders independentistes estan molt més pendents de collar Pedro Sánchez que no pas d’oferir un pla alternatiu per a Catalunya i contrarestar les polítiques d’Illa
En tot aquest context, Salvador Illa sembla que governi el país amb una comodíssima majoria absoluta. De tant en tant, al president li toca anar al Parlament per discutir-se amb el pobre noi de l’Albert Batet, en Josep Maria Jové (un home intel·ligent d’Esquerra, però avesat a viure amagat sota la panxa de Junqueras i a negociar amb els capatassos socialistes peninsulars) i algú de la CUP de qui encara ens hem d’aprendre el nom. Amb aquesta patuleia d’oposició, no m’estranya que el Molt Honorable acudeixi a la cambra catalana amb una ataràxia més impertorbable que la de l’esclau Epictet. De fet, també resulta notori que l’únic diputat que ha aconseguit pertorbar la calma d’Illa continuï essent Sílvia Orriols, que ha aprofitat molt bé les interrupcions del cap de bidells Josep Rull per afegir unes quantes unces més victimització a la seva croada per arribar a la tribu pura.
Parlant de Josep Rull, ahir em va fer gràcia llegir un publireportatge (en un exemplar de La Vanguardia que empaperava el sotabosc d’un urinari) titulat “Presidente y contrapeso” on el diari de Godó lloava irònicament la tasta d’aquest dissortat Molt Honorable amb la base argumental que el president del Parlament ja ha visitat les nostres 43 comarques i que s’ha cascat més de 40.000 quilòmetres d’automòbil. Segons el text en qüestió, espero que amb esperit irònic, aquesta gran capacitat excursionista seria la clau que té en Rull per expandir el seu relat: “el de la Catalunya nación que debe recuperar la autoestima.” Jo diria, estimat Josep, que el primer que ha de recuperar el país són totes les il·lusions (i ja que hi som, els diners) que li heu robat a la gent de bona fe. Doncs bé, aquesta genteta és la que ha d’evitar que el pla de normalització espanyolitzadora d’Illa tiri endavant. N’hi ha per plorar.
Si les primàries d’Esquerra acaben com és previsible, veurem com Illa tindrà per rivals els dos polítics que van protagonitzar la farsa del procés, ambdós sense la pàtina de legitimitat que tenien abans dels fets del 2017. De fet, una vegada s’efectuï la purga junquerista de díscols entre els republicans, els seus lideratges seran cada dia més semblants a la via veneçolana, amb la conseqüent residualització religiosa; dit d’altra forma, només els votaran els creients. En tot aquest context, com pot comprendre qualsevol persona, Salvador Illa pot acabar superant el rècord de longevitat política de Jordi Pujol.