Actualment, vivim en un món en què la línia que separa els polítics dels influenciadors és cada vegada més fina. Tant és així que a vegades costa de dir qui porta realment el timó de la societat i qui és qui. Hi ha polítics que intenten assemblar-se cada vegada més als influenciadors (amb actituds infantils a les xarxes socials) i hi ha influenciadors que els agradaria tenir algun càrrec polític. Els polítics tenen el poder de les institucions: poden aprovar lleis, moure pressupostos i decidir el futur de les seves nacions amb una senzilla signatura. Els influenciadors, d’altra banda, amb un sol vídeo de quinze segons a TikTok o amb un tuit ben escrit en el lloc i en el moment adequats, poden fer tremolar els polítics, canviar l’opinió pública i, fins i tot, en casos extrems, modificar els resultats electorals.
Els polítics són la imatge oficial i tenen el poder formal: un president pot tancar fronteres, declarar estats d’emergència o negociar tractats internacionals. Però en aquesta vida tot té un preu, i el dels polítics és la burocràcia i la necessitat de mantenir una imatge pública impecable. Saben que qualsevol petit error que cometin actualment és carn de mem. Els polítics (de moment) tenen autoritat, sí, però saben que necessiten les xarxes socials per vèncer l’adversari. I aquí és on entren els influenciadors, que, cada vegada més, són els que mouen els fils de la política gràcies als seus milions de seguidors. Són els nous empresaris adinerats de l’actualitat, però no per una qüestió econòmica, sinó pel poder que tenen. Abans els diners movien les opinions; ara, el que mou les opinions i el que decanta les balances és el poder d’influir dels influenciadors. A diferència de la rigidesa política, tenen una capacitat única de connectar amb la gent, perquè no fan un discurs avorrit des d’un faristol, sinó des del sofà de casa seva, amb un cafè a la mà i maquillant-se. La gent els percep com un més de la família, com algú a qui admiren i en qui poden confiar.
Els polítics tenen el poder oficial (el de les lleis i les institucions), però els influenciadors tenen el poder intel·lectual i emocional (el de les ments i els cors)
Però, òbviament, no tot són flors i violes, tampoc. Els influenciadors també tenen un taló d’Aquil·les: la credibilitat i la confiança. Quan un polític parla, per més malament que ho faci, té el suport d’un càrrec. Un influenciador, en canvi, depèn exclusivament del seu caràcter i de la confiança que inspiri. Si la seva actitud canvia bruscament cap a direccions que no agraden als seus seguidors o si descobreixen que ha cobrat per mentir o per donar suport a algun candidat, per exemple, pot perdre bona part dels seus seguidors. I, lògicament, un influenciador sense seguidors perd qualsevol mena de poder que hagi pogut tenir. Hi ha molts casos d’influenciadors que, quan aconsegueixen una certa fama, queden enlluernats per l’èxit i comencen a actuar d’una manera totalment irracional (jo crec que aquesta actitud ja ve de fàbrica i que es manifesta quan tenen l’ego tan inflat que no poden amagar-la més).
Llavors, qui mana més? Els polítics tenen el poder oficial (el de les lleis i les institucions), però els influenciadors tenen el poder intel·lectual i emocional (el de les ments i els cors). Els influenciadors són més pròxims a la gent, però, quan hi ha una catàstrofe, una guerra o una pandèmia, la gent encara busca el consol dels polítics. Sens dubte, una decisió difícil.