Esta pregunta sense resposta va portar 5 dones a recórrer 5 països per a reconstruir la història de 3 embarcacions, en un treball d'investigació que ha durat gairebé 2 anys i que ha desembocat en 10 programes de ràdio. Xifres per a resumir els números reals que mai no sabrem: els de les persones que desapareixen al mig del mar en busca d'una millor vida a Europa. 'El mar, el mur' és un treball periodístic codirigit per Mercè Folch i Anna Surinyach, i elaborat per l'equip de l'espai 'Solidaris' de Catalunya Ràdio, que acaba de guanyar un Premi Ondas a millor programa especial de reporterisme per ser "un projecte social de referència que aposta per un periodisme crític, rigorós i reflexiu".

Estem tan envoltades de tragèdies i guerres que la fatiga emocional, per instint de supervivència o de protecció, mos porta a desconnectar d'una realitat que esborrona: cada dia moren 9 persones al mar intentant arribar a les costes espanyoles. Les seues vides ja no arribaran a cap port i els seus familiars i amics no podran vetlar cap mort perquè, com es pregunta Folch: com es tanca el dol si no hi ha cos? Esta asèpsia autoimposada que ens embolcalla com una boira ha estat travessada per la llum de la perícia i la sensibilitat d'esta periodista prioratina (El Masroig, 1975) especialitzada en drets humans i temes socials i també pel grup de professionals que han volgut contribuir a posar rostre a tanta ignomínia: Mireia Izard, Mònica Roca i Sandra Novillo.

Les dades oficials parlen de 31.815 morts o desapareguts al mar, però això són només los registres coneguts. És impossible saber quantes vides s'han quedat al fons de l'oceà perquè és inexacte lo recompte d'embarcacions que inicien la travessa. Les fonts institucionals no les tenen totes controlades i no tots els migrants que hi pugen ho comuniquen. Si un arbre cau al mig de bosc i ningú no ho veu, realment ha passat? La majoria de les barques, a més, van a palpons, amb la foscor. Salpen de matinada. Què volen aquesta gent? Viure en dignitat. Quan una pastera es desunfla, també s'acaba l'aire als pulmons dels qui hi viatjaven. Perquè, com diu la cançó Barsaq, de Momi Maiga i Rita Payés —banda sonora del programa—, al mar no hi ha on agafar-se.

Esta és la història d'una inoperància que deshumanitza les rutes migratòries.Un tema incòmode, que sembla que faça nosa i que Mercè Folch i el seu equip han dotat de relat i identitat

S'alcen tanques per a protegir les fronteres, quan s'hauria de protegir els migrants. Aquells rostres tremolosos, aquells crits d'ajuda que desoïm i que este programa ha escoltat. A fons. Amb temps. Amb dilemes ètics. Amb constància i afecte. Testimonis, treball de camp a vaixells d'Open Arms i als països d'origen dels humans que fugen de casa seua. Un disseny sonor delicat i proper, obra de Quim Garcia. Entrevistes, àudios de WhatsApp dels qui s'acomiaden cap a un destí incert. Reseu molt per mi, dixen gravat als seus amics. Després, lo llarg silenci. La veu dels desapareguts, amuntegats en precàries barquetes pneumàtiques. Lo dret a ser buscat. Les tombes sense nom. Cap mare vol pensar que son fill és mort. Cap vida hauria de valdre menys que una altra.

Avui he tornat a la serra de Pàndols i a la cova he trobat les sabates d'en Jaume. Un forat a les soles, una pinta de bales. Dins d'un plat enfangat tres cascots de metralla. Així s'expressava Teresa Rebull a la cançó 'Paisatge de l'Ebre', sobre la infame Guerra Civil. Aquelles sabates d'en Jaume, almenys, tenien nom. Avui, mentre encara hi ha restes a les cunetes des de fa quasi 90 anys, continuem perpetuant noves víctimes anònimes que mai podran ser exhumades. Perquè diuen que la mar torna tot lo que no és seu; la mar, però, també fa de mur i desintegra i tapa. I afona. Naufragis invisibles, com avions sencers que s'estrellen. Rutes migratòries. Esta és la història d'una inoperància, la de governs i institucions que deshumanitzen. Un tema incòmode, que sembla que faça nosa —a ningú li agrada fer palesa la pobresa— i que Mercè Folch i el seu equip han dotat d'emoció, de relat i d'identitat. Que el seu premi ens siga estímul per sortir de la letargia. Gràcies i l'enhorabona.