Qui té menopausa?

Al voltant del 26% de les dones al món tenen 50 anys o més i, per tant, es troben a l’edat de la menopausa. No és una xifra trivial. Tanmateix, mai no sentim parlar de la menopausa, ni dels seus símptomes, ni dels canvis profunds que té en la nostra fisiologia. Les dones ho parlem entre nosaltres, però sembla que no és un tema rellevant per a la resta de la societat, i sense arribar a ser un tema tabú, en el fons, estem amagades, o potser seria millor dir que som invisibles. Quan estudiava la carrera de Biologia, se’m va explicar que els humans (més ben dit, les humanes) érem úniques a presentar pèrdua de la fertilitat com a conseqüència de la nostra edat i sobrevivíem un període de temps força llarg a posteriori. Quin era el sentit de tenir tantes dones no fèrtils en la nostra espècie? Des d’un punt de vista evolutiu molt pragmàtic i utilitari, les dones que no estem ja en edat reproductiva no tindríem utilitat, ja que no podríem deixar més descendents, en contraposició amb els homes, que poden ser fèrtils fins a edats ben avançades. Una de les possibles explicacions a la menopausa unida a la nostra elevada longevitat és la “teoria de les àvies”, en què l’èxit reproductiu no es mesuraria només en els descendents que deixa una femella directament, sinó també en l’èxit reproductiu d’altres membres de la família amb qui comparteix gens. Si les àvies no han de cuidar dels seus fills, poden ajudar a cuidar i millorar la supervivència dels seus nets (fills de les seves filles), assegurant la supervivència dels seus gens i, conseqüentment, la supervivència de l’espècie. El fet que a la gran majoria de societats i cultures humanes les àvies s’impliquin en la cura dels nets sembla avalar aquesta teoria.

Més endavant, es van afegir les femelles dels odontocets —un ordre de cetacis o mamífers marins, on trobem les orques, els narvals o les belugues— al grup de femelles de mamífer que tenen menopausa. En aquest cas, la longitud de vida de les femelles després de la menopausa, comparat amb la longevitat màxima de les femelles, és bastant similar a la dels humans. Ja no som les úniques femelles amb una llarga vida postmenopàusica, però, fins i tot, en el cas de les orques i altres balenes de l’ordre dels odontocets, també podria aplicar la teoria de les àvies, perquè també les femelles més grans tenen cura dels joves membres de la comunitat, i són les líders que dirigeixen la comunitat cap a la pesca de nous recursos.

Doncs bé, just aquesta setmana s’han publicat dos articles que qüestionen que la menopausa sigui quelcom únic de les femelles humanes i postulen que pot ser una característica general en moltes femelles de mamífers, si aconsegueixen sobreviure més enllà de l’època reproductiva. Som les femelles humanes i les femelles orques realment les úniques a presentar menopausa? La resposta és que no, hi ha altres espècies que presenten menopausa i pervivència posterior (al voltant del 80% de les espècies analitzades). Però com molt bé argumenta un d’aquests articles, potser el problema és com s’han obtingut les dades de moltes espècies animals (pensem que molts mamífers tenen vides llargues i l’observació longitudinal de molts anys al mig de la natura és difícil) i com hem definit el que és la menopausa, sempre centrats en l’espècie humana.

Crec que ja és hora de reivindicar més estudis sobre la menopausa humana i els seus efectes sobre la nostra salut, i més estudis sobre la menopausa/ovopausa en altres femelles de grans grups de mamífers

La paraula menopausa procedeix de la unió de dues paraules gregues, menos que vol dir 'mes' i pausis que vol dir 'cessament', és a dir, acabament de les menstruacions que, en les dones humanes, ocorren aproximadament cada mes. De fet, cada mes, les dones humanes perden el recobriment de l’úter (que estava preparat per rebre la implantació d’un embrió) acompanyat de sang i altres teixits. Cal dir, però, que la gran majoria de femelles de mamífer no tenen aquesta pèrdua mensual, sinó que el seu cicle reproductiu depèn de l’estre, i en els cicles estrals el recobriment de l’úter no és expulsat sinó que és reabsorbit. La menopausa es dona en humans quan hi ha un exhauriment de fol·licles amb òvuls per madurar i, per tant, s’acaba la fertilitat, amb importants canvis en els nivells hormonals. Sense necessitat de presentar menstruació, moltes altres femelles de mamífer també poden exhaurir la seva capacitat d’ovular. Per tant, alguns científics plantegen la conveniència de canviar el terme de menopausa pel d’ovopausa, el cessament de produir òvuls madurs fertilitzables, de manera que moltes altres femelles de mamífer, a més de les humanes, presenten aquesta pèrdua de fertilitat per manca d’ovulació. I hi ha diversos primats, però també altres ordres de mamífer, en què les femelles tenen un període de pervivència substancial després de l’ovopausa. També és cert que les dades s’han obtingut d’animals en captivitat o en zoos, en què les condicions són més estressants i no són equivalents a les del medi natural.

Una altra cosa que ens podem plantejar és si realment és una menopausa/ovopausa equiparable a la humana. Doncs bé, el segon dels articles publicats aquesta setmana és el resultat de l’estudi de més de 20 anys d’una comunitat de ximpanzés Ngogo a Kibale (Uganda). Aquest estudi tan llarg ha permès analitzar moltes dades de la comunitat, però també la longevitat màxima en aquest grup, que, en viure a la zona central del parc, viu relativament aïllada del contacte humà i té accés abundant a menjar variat i nutritiu, incloent-hi carn. Les femelles ximpanzé habitualment maduren sexualment cap als 14 anys i fins ara es creia que perdien fertilitat a partir dels 30 fins a esdevenir estèrils cap als 50, quan morien. Però a Kibale, les femelles de ximpanzé poden arribar fins als 69 anys (un altre mite que cau, la longevitat màxima del ximpanzé es pot aproximar molt a la humana en condicions molt favorables). En tot cas, l’estudi de 185 femelles ximpanzé, entre les quals n’hi havia 16 de longeves, demostra que poden sobreviure més de 30 anys després de donar a llum l’últim fill, cosa que suposa un període postmenopausa o postovopausa (com preferiu) molt llarg i similar al que presentem les femelles humanes. És realment equiparable a la menopausa humana? Usant dades demogràfiques i hormonals, els investigadors han anat més enllà, i tot i ser animals que no estan capturats, sinó que viuen a la natura, han recollit mostres d’orina de les femelles (de diverses edats, per comparar) per analitzar el contingut en hormones. Tal com es dona en les dones menopàusiques humanes, les ximpanzés femelles ovopàusiques presentaven nivells molt baixos d’estrògens i progesterona i alts en hormona luteïnitzant (LH) i fol·liculoestimulant (FSH), demostrant que realment els estadis són similars.

Ara bé, en el cas de les ximpanzés, no es pot usar la “teoria de les àvies” com a explicació de la pervivència a edats avançades, perquè les femelles joves abandonen el grup matriu per cercar-ne un altre, és a dir, mai una ximpanzé femella vella tindrà l’oportunitat de cuidar els seus nets, ni tampoc ho fa (no hi ha cap evidència d’interès) amb els nets per part dels seus fills mascles, que sí que es queden a la comunitat. Caldria revisar si, en lloc d’aquesta teoria, podria aplicar la “teoria del conflicte reproductiu”, en què les femelles velles deixen de reproduir-se per deixar lloc i recursos als descendents de les femelles més joves, eliminant part de la competència per als recursos. O potser, probablement, la menopausa/ovopausa es dona de manera natural en les femelles a partir d’una certa edat, quan els ovòcits deixen de tenir qualitat perquè els seus mitocondris envelleixen. Els mitocondris són els motors productors d’energia cel·lular i, amb els anys, els ovòcits tenen mitocondris de mala qualitat que comprometen la viabilitat de l’embrió, ja que tots els mitocondris d’un embrió són proporcionats pel citoplasma dels ovòcits. L’envelliment dels mitocondris explica el fracàs reproductiu i la dificultat que tenen moltes dones per tenir fills a partir dels 40 anys. Com que els espermatozoides no contribueixen amb mitocondris al zigot, això també podria explicar per què els mascles poden continuar sent fèrtils, independentment de l’edat.

Crec que ja és hora de reivindicar més estudis sobre la menopausa humana i els seus efectes sobre la nostra salut, i més estudis sobre la menopausa/ovopausa en altres femelles de grans grups de mamífers. No sabem per què succeeix, ni sabem quin sentit biològic té, però hem de reclamar que les femelles humanes no som invisibles, com tampoc som especials ni úniques dins dels mamífers. Senzillament, hi ha un gran desconeixement que s'ha d’abordar científicament.