Amb el permís de Juan Manuel de Prada, que necessita Catalunya més del que gosa reconèixer, els dos millors articulistes de l’Estat en llengua castellana s’expressen molt millor en català. Un és Salvador Sostres i l’altre és l’Enric Juliana. Tots dos semblen perduts, des que Trump va guanyar les eleccions. El Sostres va escriure l’altre dia un elogi tan intens dels protectors del pont aeri que paties perquè no se li trenqués el raspall. El comte de Godó, l’Isidre Fainé i Florentino Pérez s’han fet vells i no tenen substitut. Pel que fa a l’Enric Juliana, ha reaccionat al discurs de JD Vance amb un histrionisme sorprenent, avesat com està a enrossir la Moreneta per mantenir cofois els seus lectors.
“El món està canviant de base i s’ha tornat estrany”, acabava Juliana la seva crònica sobre el discurs del vicepresident dels Estats Units. Aprofitant els ressons de Múnic, comparava Trump amb Hitler, no gaire subtilment. Qualsevol que hagi vist The Brutalist s’adonarà que l’explotació política i moral de l’Holocaust i del nazisme que han fet els europeus ja no dona per a més. Al final del film, el director s’estalvia els sermons i fa confluir l’èpica individualista del salvatge Oest americà amb l’epopeia nacional de l’Estat d’Israel. Les elits europees del Pla Marshall estan amortitzades i els americans han vist que en tenen prou amb Twitter i amb la democràcia dels Estats Units i d’Israel per fer neteja i, si cal, per dividir un altre cop el continent.
No sé fins a quin punt Juliana és conscient que, amb el tomb que ha fet el món, tenim molts números perquè, a Espanya, hi torni a ploure un altre cop sobre mullat. L’imaginari del Sostres comença a la Transició, amb les cançons en castellà de Joan Manuel Serrat. Però Juliana sempre ha vist els equilibris de la política espanyola des del pacte de la Restauració de 1875. Quan Josep Pla i Eugeni Xammar van voler escarnir la dictadura de Primo de Rivera, el primer daltabaix d’aquell acord, van fer veure que entrevistaven Hitler i li van fer posar de referents els Reis Catòlics i la Inquisició. En aquella època, The Times explicava que el fill d’Eusebi Güell havia mirat de fer entendre al dictador que parlar en català era la seva manera de ser espanyol.
Cada cop que els catalans s’allunyen de la corona, els castellans es tornen bojos i encimbellen un dictador
La Transició va ser un intent de ressuscitar aquest esperit amb una burgesia ja molt castellanitzada per les pressions de l’autarquia i del feixisme. Jordi Pujol ho va saber llegir i va fer-se imprescindible. Per pactar, però, has d’existir, i les últimes reminiscències de la burgesia catalana es van esvair quan el PSC va abraçar els discursos d’ultradreta per aturar l’independentisme. El fet que el Sostres hagi acabat a l’ABC ja dona una idea del poquíssim marge que li ha quedat a La Vanguardia per legitimar la suposada espanyolitat de Catalunya, ni que sigui amb diners. Un dia es veurà que l’esperit comercial del clan Godó ha consistit a buidar de contingut els pactes amb l’Estat per a benefici de Madrid i els seus secretaris provincials.
De moment, el que es comença a veure és que el discurs de Felip VI contra l’1 d’octubre no va ser tan intel·ligent ni tan audaç com semblava fa un any. Amb la victòria de Trump, Espanya ha començat a quedar atrapada en les seves trampes unitaristes, igual que li va passar a Catalunya amb les mentides del procés. A mesura que Trump legitimi VOX, la distància entre Barcelona i Madrid es farà cada cop més difícil de salvar a través de la democràcia del 155. VOX, el partit que l’Estat va inflar per espantar els catalans, posa un mirall obscè sobre la història espanyola. Recorda que Espanya és un saqueig constant a favor dels castellans —sobretot dels que viuen del pressupost i tenen interessos a Madrid.
Pel que fa a Trump, segurament donarà peixet a Santiago Abascal, però després, quan el tingui ben ensabonat, li demanarà que reti homenatge al rei del Marroc. A més, segons com vagin les eleccions a Alemanya, els arguments que havien servit per tapar els crims del franquisme amb un crim superior com l’Holocaust, quedaran invalidats. Alternativa per Alemanya, que és un partit anarcocapitalista, tard o d’hora portarà a la superació del nazisme, tal com ha passat a Itàlia amb Meloni i el feixisme. Això, a la llarga, canviarà la percepció dels europeus en relació amb la immigració i les arrels. I ja sabem quin paper ha donat l’autoritarisme espanyol a les arrels i als immigrants a Catalunya.
Aquest estiu, un notari castellà encara em deia rialler que ”els moros” acabarien amb el català més ràpid que els sud-americans. No sé si encara riu. A Europa, les línies vermelles contra la ultradreta serveixen per defensar les elits del món d'ahir encimbellades pels Estats Units durant la postguerra, però a Espanya serveixen per evitar que les costures de la monarquia recosides durant la Transició es tornin a trencar. Cada cop que els catalans s’allunyen de la corona, els castellans es tornen bojos i encimbellen un dictador. Per acabar-ho d'adobar, l’aparició de Sílvia Orriols comença a connectar el país amb l’edat mitjana i amb una consciència històrica anterior a la unitat d’Espanya, que fins i tot els partits independentistes havien evitat.
És normal que Juliana no sàpiga què escriure. Com en els vells temps, els catalans tornen a tenir la sensació que Espanya els porta l'Àfrica a casa. La diferència és que, teòricament, estem a la Unió Europea. I no sembla clar que els europeus tinguin més por dels nazis que de les onades migratòries i dels costums antidemocràtics que venen del sud. Si els Borbons volen sobreviure dins d'Europa, hauran de començar a entendre que l'autodeterminació és l'imperi hispànic, i que el 155 sí que és la ultradreta o, com diria Putin, el nazisme repintat de democràcia.