La celebració, aquest 12-O, de l'anomenada “Fiesta Nacional” espanyola reflecteix, una altra vegada, el discurs d'un Estat-Nació unitari que rebutja tota pluralitat lingüística, cultural i nacional i mostra una configuració monàrquica i militaritzant. L'esdeveniment es redueix a una manifestació militar i a una mena de “besamans” en què només brillen el Borbó cap d'Estat, també com a cap nominal de les forces armades, i la seva filla, pel que sembla, hereva en les dues direccions, civil i militar, al costat dels elements militars i representatius de les elits de l'Estat. Mentrestant, la legitimitat democràtica, representada pels presidents autonòmics i els poders legislatiu i executiu estatals, queden en un segon pla enfront dels referits símbols de la permanència o de l'essencialitat de l'aparell estatal.

Des d'aquest 12-O albirem el procés de conquesta i colonització castellana de les Amèriques d'aquell 12-O del 1492. Un sector important de la historiografia espanyola, molt actiu en els últims anys, afirma que Castella no va sotmetre ni va conquistar, sinó que va integrar pobles molt diversos en un únic projecte, des de la igualtat entre “els espanyols dels dos hemisferis”. Davant d'aquesta tesi, la més recent historiografia americana i part de l'europea denuncien la conquesta i colonització castellanes com un genocidi.

Fins a mitjan segle XVIII els ports gallecs i de la Corona catalanoaragonesa es van veure vedats de comerciar amb les Índies castellanes, comerç que monopolitzaven Sevilla i Cadis

Cal rebutjar discursos i justificacions polítiques a posteriori i analitzar les dades. El procés castellà de conquesta i colonització es va basar, des del punt de vista econòmic, en l'extracció i apropiació d'or i plata americans en els segles XVI i XVII, malbaratats en les guerres europees dels Habsburg, regnants a les corones de Castella i de la confederació catalana-aragonesa. En el segle i mig posterior al 1492 va morir el 80% de la població indígena dels territoris americans colonitzats per Castella, principalment a causa de les malalties exportades pels europeus, però també pels treballs obligats en les encomiendas. Perquè sí que va ser veritat que l'emperador Carles V va prohibir l'esclavitud dels indígenes en les Lleis d'Índies, després d'un ampli debat promogut per les greus acusacions de fra Bartolomé de las Casas, que denunciava “la destrucció de les Índies”. Però es van continuar permetent les encomiendas que obligaven els indígenes a treballar per als castellans ordinaris, els quals obtenien aquest dret feudal del poder castellà. Quan la mort i la malaltia van delmar les poblacions indígenes, Castella, al costat dels altres estats colonitzadors europeus, va esclavitzar centenars de milers de persones africanes per explotar econòmicament les Amèriques.

A més, la colonització va ser unidireccional. Castella va imposar els seus costums, llengua, religió i govern sobre una població indígena reduïda a la dependència personal o a la minoria d'edat de fet. Pel que sembla, Castella no va voler l'extermini dels individus de les poblacions indígenes, però sí que va voler privar-los de molts drets i anul·lar-los com a membres de cadascuna de les seves col·lectivitats culturals i polítiques, menyspreant les seves religions, llengües i cultures. Per cert, fins a mitjan segle XVIII els ports gallecs i de la Corona catalanoaragonesa es van veure vedats de comerciar amb les Índies castellanes, comerç que monopolitzaven Sevilla i Cadis.

Cert és que aquest pecat va ser comú a les colonitzacions americana, africana i de les Índies Orientals d'anglesos, francesos, portuguesos i neerlandesos, que fins i tot les van fer pitjors en algun lloc. Com també les van fer iguals o pitjors els governs federals dels EUA i de les elits criolles de les repúbliques llatinoamericanes del segle XIX i part del XX amb les seves polítiques de colonització i expulsió de les poblacions indígenes, legítimes propietàries dels territoris que intentaven colonitzar. També enyorem aquí, per a quan convingui passar comptes, la culpa del sultà del Marroc (antecessor de l'actual) i dels xeics algerians i tunisians semiautònoms de l'Imperi Otomà en l'esclavització de centenars de milers de persones europees, segrestades per pirates en les costes del nostre Continent entre el 1500 i el 1830, de les quals moltes van morir en aquesta esclavitud.

Vet aquí el dret de l'anterior president mexicà a reclamar del rei d'Espanya, successor del rei de Castella, una disculpa històrica, que ja van emetre els Països Baixos respecte de la colonització, o el Papa de Roma respecte de la mateixa evangelització americana. Però aquesta disculpa li pertanyia al president del Govern de l'Estat com a director de la política exterior estatal, i no la va emetre ni va disposar que el cap de l'Estat l'emetés. Al contrari, va vetar la presència espanyola en l'acte de l'assumpció presidencial de Claudia Sheinbaum al capdavant dels Estats Units Mexicans, mentre requeria als partits de la coalició de la investidura que ometessin la seva presència en aquesta assumpció. Però la representació en aquella al més alt nivell del sobiranisme gallec (BNG), juntament amb les d'ERC i EH-Bildu, van prioritzar els interessos de les colònies gallega, catalana i basca a Mèxic, alhora que van demostrar respectar la legitimitat de la nova presidenta dels Estats Units Mexicans, menyspreada pel Govern de l'Estat.