Si li sembla, situem primer la qüestió perquè els matisos són importants. El músic Quimi Portet fa dues piulades al seu compte de twitter explicant un cas que li ha succeït

 

:

La bola comença a fer-se grossa i els mitjans del nacionalisme espanyol radical comencen la campanya:

 

I, a continuació, s'hi afegeixen anònims i algun reconegut activista radical que usen els mateixos arguments:

I, al mig de tot, una reflexió d'en Manel Fontdevila que, com acostuma a passar, encerta a la diana:

Què ha passat aquí, crec? (perquè ni un servidor ni la resta dels que opinen del tema hi érem).

Quimi Portet és un senyor que ha defensat durant anys l’anonimat (el possible dins de la seva carrera pública) i, per sobre de tot, la calma. Vaja, que el senyor Portet no és famós per muntar sidrals i l’últim que faria (per trajectòria vital) és provocar una polèmica del no res. Per què? Perquè sempre n’ha fugit. Per tant, si ha tingut aquesta reacció és per alguna cosa. I aquesta cosa es diu “a mi me hable en cristiano”. I com que aquesta expressió-concepte, qui més qui menys l’ha patit, és molt factible i fins i tot extremadament probable que el famós cambrer l’hagi mantingut.

En tot cas un cambrer que assegura parlar diversos idiomes (inclòs el gallec) és impossible (RO-TUN-DA-MENT impossible) que no entengui “cafè amb llet”. Impossible. I si no ho entén hi ha moltes maneres de respondre, sobretot tenint en compte que està tractant amb un client. I la manera bàsica de respondre és l’educació.

O sigui, tenim un senyor poc amant del protagonisme, que paga per un servei, i un altre senyor que respon a un client amb mala educació. No som (només) davant d’un tema lingüístic sinó de respecte. De maneres. De tracte a un client.  

A partir d’aquí la típica i clàssica campanya mediàtica amb rerefons polític on es manipula l’incident i es deriva cap a la Catalunya intolerant i nazi i el bla, bla, bla de sempre. Res de nou. Què farien alguns sense poder entretenir-se d’aquesta trista manera, oi?

Perquè, diguem-ho clar, a un cretí el veus venir d’una hora lluny i a algú que vol fer el merda, encara més. M’he trobat unes quantes vegades amb persones desenvolupant tota mena d’oficis que m’han dit que no m’entenien en català perquè feia poc temps que eren aquí. Però de la manera que m’ho han dit, he notat de seguida que m’ho estaven dient amb naturalitat. I, escolti, cap problema per parlar-los en espanyol, només faltaria.

Perquè, encara que la propaganda unionista radical ho negui, sabem distingir perfectament algú que va al lavabo i procedeix a fer una micció de qui se’t pixa a la boca pujat a una taula. Vaja, que des de fa temps diferenciem una persona normal i corrent d’això altre: