(Aclariment: avui tenia previst escriure un article sobre la llengua catalana. Però divendres Pep Antoni Roig i dissabte Jaume Clotet ho han dit abans i millor. Simplement només voldria subratllar que el pessimisme és tan comprensible com inútil per solucionar qualsevol adversitat, inclòs el català.)

Mentre el PSOE i Sumar es tiraven els plats pel cap sobre si els qui cobren l’SMI han de pagar o no a Hisenda, la polèmica tapava -un any més- la desigualtat que comporta que aquesta xifra sigui idèntica per a tot l’Estat. Amb l’últim augment aprovat en consell de ministres, l'SMI ha quedat situat en els 1.184 euros mensuals. Segons l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), la despesa en alimentació de les llars catalanes és d’una mica menys de 6.000 euros anuals (5.536). Si tenim en compte que l’SMI és de 1.184 euros al mes (multiplicat per 14 pagues són 16.576 euros anuals), cada any cal destinar una tercera part del sou només per menjar. A Extremadura, en lloc de destinar-hi un 33% hi poden destinar un 25% perquè els preus dels aliments són més baixos. De mitjana, tenir un fill a Catalunya suposa cada mes 938 euros. Això vol dir que per criar un infant cal destinar-hi el 79% de l’SMI. La mitjana espanyola per fill és de 758 euros mensuals. però l’SMI és el mateix, de manera que aquest percentatge baixa fins el 64%, és a dir, els catalans hi aboquem un 15% més dels nostres recursos econòmics. Per no parlar de l'habitatge: el lloguer mig d'un pis a Barcelona és de 1.193 euros mensuals. 

El transport també és més car a Catalunya que la mitjana de l’estat. Es calcula que cada família es gasta en benzina, bitllets de tren, bus, metro i demés una mitjana de 3.500 euros anuals, per tant, un 21% d’aquest SMI va a transport. A Extremadura hi destinen només el 12,8%. Per tancar aquest argument i no haver de seguir àmbit per àmbit, simplement només cal anar a la xifra genèrica. Si el cost de la vida a tot l’Estat és 100, a Catalunya és 108 i a Extremadura no arriba a 87. Entre Catalunya i Extremadura hi ha una diferència de 19 punts però l’SMI és el mateix si vius a l’Hospitalet que si vius a Cáceres. Dit d’una altra manera: l’SMI penalitza un 20% el poder adquisitiu dels catalans respecte els extremenys. Cal rebaixar l’SMI pels ciutadans extremenys? No, clar. El què cal és augmentar-lo per als catalans.

La classe mitjana catalana cada cop pot pagar menys coses però cobra massa per obtenir ajudes"

I és que a més de ser una xifra, l’SMI és un barem a partir del qual es calculen la majoria d’ajudes, bonificacions i subvencions. Quantes vegades no us heu trobat amb formularis amb caselles on s’especifica algun càlcul en base a l’SMI? (per exemple, allò de “percebrà la beca menjador qui cobri menys de 2 vegades l’SMI”). El fet que sigui el mateix SMI per a tot l’estat també desvirtua el sistema d’atribució d’aquestes ajudes socials perquè els sous (que s’escapen del sistema públic) sí que són més alts. I si la vara de mesurar -cobrar 1.184 euros mensual- és igual per a tothom, les polítiques socials deixen fora molta més gent, especialment la classe mitjana catalana perquè no té prou ingressos propis per cobrir-ho tot però cobra massa per obtenir ajudes públiques.

Si això és així en situacions de famílies estàndard, la situació és pitjor en casos de més complexitat: Si una persona de més de 65 anys viu sola a Catalunya, mantenir-se econòmicament li costa 22.698 euros l’any. La pensió per jubilació mitjana a Catalunya és de és de 21.416 euros. Per tant, una jubilació mitjana no sosté una llar mitjana. La situació és, literalment, insostenible. Pitjor encara en casos més greus: les despeses a Catalunya d’una llar amb un adult i un fill dependent és de 27.908 euros. L’SMI, recordem-ho, aportarà aquest 2025 16.576 euros.

Què votaran els 48 diputats catalans al Congrés quan es voti a favor d'un SMI propi i augmentat per a Catalunya?"

Aquestes dades afecten tots els ciutadans de Catalunya, els que voten i els que no, els que són independentistes i els què no, hagin nascut on hagin nascut, parlin la llengua que parlin. Pel simple fet de viure i tributar a Catalunya són, cada any, un 20% més empobrits que ciutadans d’altres punts de l’estat. Potser en aquest punt cal recordar Catalunya representa el 16,5% de la població espanyola, però en el seu conjunt aporta un 19% del PIB espanyol. Això sí, a l’hora de pagar impostos representen un 21% dels tributs. Qualsevol consideració d’una pretesa aportació en concepte de solidaritat territorial queda inhabilitada quan es comprova que cada any hi ha un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals i que a Catalunya s’executa el 45% del què s’hi ha pressupostat mentre que aquell paradís de la llibertat que és la Comunitat de Madrid, l’estat espanyol el dopa amb una execució del 212%.

La pregunta, per tant, no és si els ciutadans catalans es mereixen un SMI propi i augmentat respecte la mitjana espanyola. La pregunta és quin català s’hi pot oposar. Quan aquesta proposta arribi al Parlament, que hi arribarà, què votaran cadascun dels 135 diputats? Quin diputat català, sigui del partit que sigui pot votar-hi en contra? Quan aquesta proposta arribi al Congrés, que hi arribarà, què votaran cadascun dels 48 diputats catalans representats a la cambra baixa? Els qui votin que no hauran d’explicar molt bé a la societat catalana els motius d’aquesta oposició. O més ben dit, hauran d'explicar per què estan a favor d’un sistema que empobreix els ciutadans que els van votar.