Marta Rovira era a Suïssa exiliada i la seguien els serveis secrets espanyols. A l’espia només li faltava fer dos forats al diari. Feia fred. Era gener a Ginebra. Toni Comín va preparar als seus visitants unes llenties a la seva casa de Lovaina i sopava mentre li queia la bava parlant de la seva filla, que era a Catalunya, encara en pandèmia. Lluís Puig dinava animat a la Catalunya Nord enyorant travessar els Pirineus i tornar a trepitjar Terrassa. Carles Puigdemont seia al sofà del menjador de la casa de Waterloo explicant que cada dia feia els deures amb les seves filles via telemàtica. Hi havia un bosc que li recordava la Devesa. Jordi Cuixart relatava com l’havia canviat espiritualment la presó des de l’altra banda del vidre. Tots aquests anys d’exili i presó en ple segle XXI a Europa han fet viure un país petit i on tothom es coneix en un estat de xoc, tristesa i excepcionalitat que, afortunadament, es va acabant.

El postprocés dura ja més que el procés. I, des del punt de vista humà, primer l’indult i, després, l’amnistia, són un èxit. També des del punt de vista social en la mesura que se’n beneficiaran també persones anònimes. També des del punt de vista polític. Però des del punt de vista polític és un èxit en el sentit del qual parla el PSOE sense massa convenciment, no en el que diuen els independentistes. Els independentistes haurien d’estar alleujats i feliços, però no haurien d’apuntar-se l’amnistia com un èxit. L’amnistia és un mal menor. L’amnistia és, al cap i a la fi, en benefici d’uns dirigents polítics que van gestionar pèssimament l’èxit de l’1 d’octubre i van deixar un país segrestat emocionalment, bloquejat en la seva iniciativa política i incapaç d’anar al ritme que calia. Però no és cap fita política. És, en tot cas, el perdó d’un Estat –o d’una part- que consideren poc lliure i democràtic. I haurien d’intentar no enganyar a ningú més.

L’amnistia és en benefici d’uns dirigents polítics que van gestionar pèssimament l’èxit de l’1 d’octubre i van deixar un país segrestat emocionalment, bloquejat en la seva iniciativa política i incapaç d’anar al ritme que calia

Haurien d’intentar no enganyar ningú més i anar-se’n a casa dignament. Al cap i a la fi, set anys després de l’1 d’octubre, qui guanya les eleccions ja no són ells. I ni tan sols sumen majoria. Ni un president de la Generalitat a l’exili, amb la força simbòlica que té això, és capaç de guanyar unes eleccions. Així que l’amnistia, exactament, des del seu punt de vista, quin èxit és? O és que ara que tenen l’amnistia, la independència que diuen defensar, està més a prop? Per quin  motiu? Ara que tenen l’amnistia tornaran a aventurar-se per un camí que els ha portat a tots ells on els ha portat? Que hagin sigut amnistiats, vol dir que ara sí que podran fer un referèndum? Per quin motiu exactament un Estat que ha castigat i després amnistiat, per exclusiva aritmètica parlamentària, acceptarà ara una votació?

L’amnistia és un èxit, sobretot, personal. I jo me n’alegro sincerament.