L’evolució de la situació a Síria de les darreres dues setmanes, amb la caiguda de Damasc en mans dels rebels del Front d’Alliberament del Llevant i la fugida del president Al-Assad a Moscou, ha agafat tothom amb el peu canviat. Bé, a tothom no, ja que Turquia —el principal país valedor del que a poc a poc es va consolidant com a nou règim sirià— fa mesos que estava al cas dels preparatius dels rebels i els ha donat suport.

Però en línies generals sí que podem parlar de sorpresa, fins i tot d’estupor, tant per l’evolució dels esdeveniments, com per la seva velocitat. Cal tenir en compte que, fins fa unes setmanes, en alguns dels entorns de poder a Washington, es promovia l’acostament al règim d’Al-Assad, amb la idea d’allunyar-lo de la influència russa a canvi de rebaixar-li —o anul·lar completament— les sancions imposades arran de l’ús d’armes químiques que Al-Assad va utilitzar en el marc de la guerra civil siriana iniciada el 2011. Una aposta, la dels esmentats entorns de Washington, que casava també amb la política de rehabilitació internacional de Bashar al-Assad que estava promovent el príncep hereu, i home fort, d’Aràbia Saudita: Mohamed Bin Salman. Quelcom engegat el maig de l’any passat, quan Bin Salman va invitar el rais sirià a tornar a participar en les cimeres de la Lliga Àrab, de les quals havia estat expulsat des de feia més d’una dècada; i prosseguí el passat setembre amb la reobertura de l’ambaixada saudita a Damasc. Opció —la de reobertura de legació diplomàtica— que, per cert, diuen que també estava estudiant el Servei d’Acció Exterior de la Unió Europea.

I, evidentment, no sols sorpresa sinó que estupefacció i, sobretot, frustració a Moscou i a Teheran quan, de cop i volta, han vist desaparèixer el seu principal aliat a la regió amb conseqüències fatals per a la seva projecció estratègica a la zona. En el cas del Kremlin, perquè aquest depèn de les seves bases militars a Síria —ara amb un futur més que incert— per mantenir la seva potent, creixent i lucrativa presència a l’Àfrica, tant a la zona del Sahel com al centre d’aquest continent; així com per la projecció de debilitat que li comporta a Moscou el fet d’haver abandonat tan fàcilment el qui tothom considerava com a soci clau. I en el cas de l’Iran, l’afectació és múltiple, ja que més enllà de l’esmentada pèrdua del seu principal aliat al Pròxim Orient, també ha vist anul·lades les principals rutes d’avituallament —terrestres— de les milícies de Hezbollah (al sud del Líban) i Hamàs (a Gaza), actualment molt debilitades per l’acció d’Israel.

La qüestió kurda determinarà cap a on s’orienta el futur de Síria. Un país que, molt a pesar seu, continua sent un tauler d’escacs macabre

La gran guanyadora d’aquesta situació seria Turquia. Com ja s’ha dit, Ankara coneixia amb antelació les intencions del Front d’Alliberament del Llevant, a qui fa temps que dona cobertura i suport. I, de fet, ja n’està collint els fruits, com la visita llampec de la presidenta de la Comissió Europea, Von der Leyen, a Ankara per reunir-se amb el president turc Erdogan. En la reunió, Von der Leyen ha ofert a Turquia mil milions d’euros perquè aquesta faciliti el retorn al seu país d’origen a centenars de milers de refugiats sirians que actualment es troben a Europa. Mil milions que, per cert, se sumen als altres tres mil que la UE també va acordar aportar a Turquia el 2015 per tal que aquesta barrés el pas a les onades de refugiats (molts d’ells sirians) que intentaven entrar en aquell moment a la Unió.

La qüestió kurda, clau

Ara bé, una cosa és la posició de privilegi geopolític que Turquia està assolint a la regió arran del canvi de règim sirià, i una altra, que Erdogan sigui capaç d’implementar-hi i assolir la seva agenda maximalista regional, de matriu neootomana i radicalment antikurda.

Perquè, precisament, aquesta és una de les principals variants que condicionaran el futur de Síria: la qüestió kurda. Cal tenir en compte que fins fa molt poc, els kurds, amb el suport dels Estats Units, controlaven més del 30% del territori del país. I igual d’important, que el control d’aquests territoris —que en molts casos fa ja més d’una dècada que administren els kurds— comporta la vigilància dels diversos centres i camps de detenció —controlats també per tropes kurdes— on estan retinguts milers (hi ha qui diu que fins a nou mil) d'antics membres de Daesh, és a dir, d’Estat Islàmic, organització que havia florit en els territoris més desèrtics del triangle sirià sobretot els anys 2013-14.

En les darreres setmanes, i en paral·lel amb el col·lapse del règim d’Al-Assad, un dels més temibles i sanguinaris de la regió, s’han incrementat també els atacs de les milícies sirianes proturques (l’autoanomenat Exèrcit Nacional Sirià) contra importants posicions kurdes, causant un nombre elevat de baixes i la retirada de les tropes kurdes de diverses poblacions (Tell Rifaat, Shebaa, Manbij o el nord de la ciutat d’Alep). Un fet que ha provocat la fugida del voltant d’unes deu mil persones que se senten més segures sota control kurd que no pas proturc. I, malauradament, això sembla que és només el preludi d’una campanya militar més important. Sobretot si tenim en compte tant els discursos bel·licistes del president turc com les notícies de l'acumulació progressiva de tropes, artilleria i municions que l’exèrcit turc està duent a terme a la seva banda de la frontera, a tocar de les zones sirianes controlades pels kurds. Quelcom que es veu acompanyat de l’arribada creixent de nous efectius de les ja esmentades milícies proturques a la zona.

Perquè la qüestió kurda, i de manera més específica i immediata, el futur de la petita ciutat de Kobani —que en els darrers anys s’ha convertit en un dels centres administratius de l’autoproclamada “Administració Autònoma del Nord i Est de Síria” kurda—, al voltant de la qual s’està duent a terme l’esmentada acumulació de tropes truques i afins, determinarà cap a on s’orienta el futur de Síria. Un país que, molt a pesar seu, continua sent un tauler d’escacs macabre on mouen fitxa no sols Turquia, Iran o Rússia, sinó també els EUA i els seus aliats, o Israel.

De fet, el suport que fins ara Washington ha donat als kurds —i que s’ha refermat els darrers dies—, així com la determinació dels EUA d’evitar qualsevol rebrot significatiu d’Estat Islàmic en territori sirià, seran també clau. Ara bé, una cosa és el que sembla una posició determinada per part de l’administració Biden de mantenir aquesta presència i estratègia a la regió, i una altra de molt diferent és la que pot adoptar el president Trump un cop prengui possessió el pròxim dia 20 de gener, el qual en el mandat anterior ja havia indicat la seva voluntat d’abandonar aquest teatre d’operacions.

El poder real del nou govern provisional sirià

L’altre aspecte clau per poder albirar quin futur espera a Síria, i a tota la regió, és quina serà la capacitat real que tingui el nou govern, interinament dirigit pel nou primer ministre Al Bashir, per una banda, de controlar realment tot el territori sirià i, per l’altra, de dotar-lo dels mínims elements funcionals que no el facin lliscar irremeiablement cap al precipici de l’Estat fallit. Una cosa que no serà gens fàcil en un país amb moltes ferides i fronts oberts, i on moltes potències es veuen amb la capacitat de ficar-hi cullerada.

Dit això, el nou govern provisional, ara com ara, sembla que està seguint una estratègia bastant intel·ligent i, salvant les distàncies, prou semblant a la que van adoptar els talibans a l’Afganistan un cop van ocupar Kabul: amb perfil baix i buscant el reconeixement internacional. Fins i tot, en aquest cas, apostant per la integritat territorial i —ni que sigui formalment— pel respecte a la diversitat interna d’un país que es defineix multiconfessional i multiètnic.

Una diversitat que, tot s’ha de dir, és fruit d’unes fronteres del tot arbitràries, resultants d’un pacte secret dut a terme en plena Primera Guerra Mundial per acomodar els interessos colonials del Regne Unit i França a la zona, el conegut com l’acord Sykes-Picot del 1916. I no deixa de ser irònic que sigui una entitat hereva d’Al-Qaeda, com és el Front d’Alliberament del Llevant que lidera l’actual primer ministre provisional sirià, la que ara tingui com una de les seves prioritats la de mantenir unes fronteres fruit d’un acord, l’esmentat Sykes-Picot, la “destrucció” del qual era un dels motius fundacionals d’Estat Islàmic. Un Estat Islàmic que si bé ha estat enfrontat i rival d’Al-Qaeda, es va crear des dels mateixos postulats jihadistes, panarabistes i antioccidentals dels quals va néixer Al-Qaeda.

Veurem, doncs, quin és el futur que espera a Síria. El nou govern provisional malda per tornar a una certa normalitat i aconseguir el reconeixement internacional, la qual cosa no és fàcil quan només controla una part del territori del país. I és que, més enllà del territori controlat pels kurds, o Turquia, hi ha l’ampliació de l’ocupació territorial per part d’Israel al sud —que més enllà dels alts del Golan els darrers dies ha ocupat militarment més territori per ampliar la seva “franja de seguretat”—. O, directament, importants zones del territori sirià que no se sap exactament qui les controla, en especial les grans àrees desèrtiques al centre i l'est del país, però també en algunes franges costaneres. Segurament per això, l’administració del primer ministre Al-Bashir, davant les dificultats per controlar l’espai terrestre, està prioritzant el control de l’espai aeri, reobrint l’aeroport d’Alep i intentant activar un mínim de rutes aèries domèstiques i internacionals que reforcin l’aparença de normalitat i aplanin el camí al tan desitjat reconeixement internacional.

En tot cas, el futur de Síria és encara molt incert. I, malauradament, tot indica que no serà planer ni fàcil, ni lliure d’interferències externes.