Tots tenim al nostre record algun esdeveniment o alguna situació que ens va ocórrer quan érem molt petits. Jo, per exemple, considero que la meva primera memòria que puc recordar va ser el dia que em van posar la vacuna de la verola, recordo com anava vestida i em veig asseguda a la llitera d’examinació a la consulta del metge de família, que també feia de pediatre. No devia tenir ni 2 anys. Segur que vosaltres podeu rebuscar al vostre record memòries semblants. Tanmateix, els psicòlegs i investigadors de l’àmbit creuen que els infants no poden generar memòries contextualitzades i conscients fins que no tenen entre els 4 i 6 anys de vida. Per tant, és impossible que aquesta memòria sigui una evocació conscient. El que sí que és cert és que des de ben petits, els pares o altres familiars ens han explicat moments molt concrets de la nostra vida amb molt detall o n’hem vist fotografies, i la nostra ment ha elaborat una imatge o imatges que encaixen perfectament amb els detalls que hem bastit mitjançant la visió d’altres ulls, de forma que, de tant repetir-la en aquell format, ja entra a formar part del nostre recordatori particular.

A aquest període, que, tot i viure intensament, no en tenim memòria conscient, Sigmund Freud el va anomenar amnèsia infantil. Sembla una paradoxa, però l’època de la vida en què el nostre cervell aprèn més i més ràpid, i incorpora tot de coneixement, com ara la parla, la capacitat d’interpretar significats de paraules, tons i accents, fins i tot a llegir i escriure, sembla que és incapaç de generar records que puguin ser recuperats en el seu context a voluntat. Tot i que sí que alguns records imprecisos o parcials poden arribar a ser recordats amb ajuts externs, és a dir, amb estímuls potents que desperten una memòria, per exemple, quan tornem de visita a certs llocs.

Per què no podem evocar aquestes memòries infantils? És evident que el cervell és encara immadur, però, en canvi, bé que pot aprendre i recordar, en creixent complexitat, com són els seus pares o persones que cuiden al nadó, com caminar i evitar obstacles o anar en bicicleta, o com elaborar frases complexes en diversos idiomes. Podria ser que aquesta immaduresa no permeti a les neurones de “gravar” aquests records específicament. O bé podria ser que processos específics de neurogènesi i generació de noves neurones “esborressin” o “gravessin sobre” els records preexistents. De forma simplificada, podríem dir que la causa de l’amnèsia infantil podria deure’s a defectes en: la gravació i elaboració de la memòria, en el seu emmagatzematge o en la capacitat de poder-la recuperar.  Ara bé, l’amnèsia en els individus molt joves no és una característica única de l’ésser humà. Curiosament —o no tant— l’amnèsia infantil és compartida amb altres mamífers que estudiem al laboratori, com ara ratolins i rates, per la qual cosa es tractaria d’un fenomen neurològic que va més enllà de l’ésser humà. Es poden estudiar les connexions neuronals a l’hipotàlem (una de les regions del cervell més rellevants en la generació de memòria en resposta a estímuls). Alguns experiments en ratolins molt joves permeten ensenyar-los que certs colors o senyals impliquen que, si es mouen, rebran una descàrrega elèctrica. Quan els ratolins són molt joves, la memòria no dura més enllà d’un o dos dies, mentre que l’adult ho aprèn i la memòria perdura, ja que en veure el senyal, l’animal es queda quiet. En el ratolí (un animal de cicle de vida curt que madura ràpidament) s’ha determinat que el canvi entre la no memòria contextual fins a adquirir memòria contextual és de només quatre dies. De fet, es poden estudiar les neurones que s’activen en resposta a l’associació a un estímul (aquesta connexió neuronal concreta s’anomena engram). Pel que fa al ratolí, es pot identificar l’engram de resposta mitjançant marcadors de resposta neuronal, i un cop l’animal és adult i, en teoria, ja no pot recordar aquesta memòria juvenil, si es realitza una estimulació específica de les neurones de l’engram mitjançant llum (optogenètica), l’animal recupera aquesta memòria i es queda quiet davant l’estímul. Aquest experiment demostra que, almenys en el ratolí, la memòria juvenil no es perd, sinó que no es podria recuperar.

En nadons i infants ben petits, hi ha un procés de generació de memòria que es pot recuperar, ni que sigui per poc temps i encara que després es perdi

Ara la pregunta és, què succeeix en els nadons i infants humans? Diferents experiments semblarien demostrar que la memòria es genera, però duraria molt poc. Diversos grups de recerca intenten entendre si nens de pocs mesos d’edat poden recordar on està amagada una joguina, i distingir entre diversos contextos, però, evidentment, els estudis en infants són d’observació, perquè la mesura de la resposta del cervell davant d’un estímul és difícil perquè els nens es mouen. Per exemple, pel que fa als estudis de ressonància magnètica, només es podien fer quan els nadons i infants dormien.

Aquesta setmana, a la revista Science, s’ha publicat un article d’investigació sobre la capacitat de generar memòries en 26 nadons-infants de 4 mesos a 25 mesos d’edat. La novetat és que han pogut fer gravacions de l’activitat cerebral per ressonància magnètica perquè van adaptar l’aparell de recepció a un “casc” que no molestés als nens i els permetés de jugar lliurement. Aquest “casc” mesura el consum d’oxigen, de manera que es pot veure quines neurones (de manera global) estan activades i si incrementen la seva activitat amb un estímul concret o no. Als nens els van ensenyar imatges en una pantalla o projectades a la paret, per veure si alguna els cridava l’atenció, seguint la seva mirada. Quan els agradava alguna imatge, la tornaven a passar al cap d’una estona entremig d’altres imatges, i miraven si els nens la reconeixien d’alguna manera, mirant-la de nou i mesurant si hi havia algun increment d’activitat neuronal. Aquestes memòries no són a llarg termini, només s’estudia si existeix una memòria de la imatge durant un lapse de temps curt, ja que es tracta de nens i nenes tan menuts. Els resultats són força interessants, perquè demostren que sí que existeix memòria a curt termini. Quan una imatge atreia l’atenció d’un infant i hi havia una certa activitat neuronal a l’hipotàlem, en tornar a passar-l'hi, l’infant tornava a mirar-la. A més, hi havia una correlació positiva entre l’activitat inicial (podríem assumir que correspondria a la generació de l’engram o la memòria) i l’activitat de reconeixement a la segona passada. Aquest reconeixement o recuperació de la memòria era més accentuat amb els nens majors d’un any, i la zona de l’hipotàlem que s’activava principalment era la de l’hipotàlem posterior, com també succeeix en els adults quan memoritzem i recordem.

Tot i que l’estudi és limitat en nombre, és consistent. No sabem per què no podem recordar les memòries infantils, però ara sabem que en nadons i infants ben petits, hi ha un procés de generació de memòria que es pot recuperar, ni que sigui per poc temps i encara que després es perdi. Encara no sabem si l’amnèsia infantil és un fenomen necessari durant la maduració del cervell, o potser l’explicació rau en el fet que no gravem el record amb prou intensitat o si, per contra, no trobem el camí per a recuperar aquell record en concret. En quin moment es forja la memòria? Encara ens queda molt per conèixer!