El president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, va reivindicar en el seu discurs del dia de Sant Esteve, una Catalunya de la banda de l’esperança i de l’optimisme respecte del futur. Em costa molt trobar-les en ell —ni una cosa ni l’altra—, o en les mateixes paraules que ha adreçat a la ciutadania. De les accions que ha empès des que és president de la Generalitat no vull ni parlar-ne; però als meus ulls, res més lluny d’aquests dos propòsits. L’únic que ha fet és anar enrere i les conseqüències les viurem, directament i indirectament, en el benestar del nostre dia a dia, totes i tots els catalans.

Salvador Illa va fer girar el seu discurs de Sant Esteve al voltant de la fraternitat, el que els devia semblar a ell i als seus assessors un gran concepte amb el qual treballar en la mateixa línia de sempre; evitant mencionar paraules com unió i solidaritat, que de tant fer-les servir malament han quedat completament deslluïdes. Ara bé, no es podien equivocar més. Si buscaven neutralitat amb la paraula fraternitat, la pífia és grossa, més encara en l’any del cas Pelicot.

No costava res ampliar el concepte —suposadament el PSC i el PSOE n’haurien de saber de sororitat—, atesos els grans problemes que ha portat al món la fraternitat en masculí; els clubs d’homes són un gran exemple d’exclusió social. Però ja sabem, que el tema del gènere s’incorpora només per qüestió d’oportunisme, i no pas quan es tracta de parlar seriosament del futur d’un país, encara que aquest només se’l consideri una comunitat autònoma. Així ens va, no només a les dones sinó a tothom, i l’esperança costa trobar-la, en el senyor Illa, o en el seu partit.

L’esperança —també l’optimisme— és pròpia i la dissenya cadascú com vol i en el que vol, i la col·lectiva no és més que la suma de moltes d’individuals que canvien el món

La idea va ser passar de puntetes sobre la riquesa de la diversitat, tot apel·lant, això sí en positiu, a restablir la pau entre els catalans i catalanes i entre aquests i aquestes i la resta de l’estat espanyol. Tot un clàssic revisitat que no es creu ningú, perquè aquí s’ha obert un altre fossar de memòria històrica afegida a la de la guerra civil i la dictadura. Un nou esvoranc, més enllà del relat dels fets, molt difícil de tapar —o dissimular, o fer desaparèixer, o ignorar, o tot alhora—, mentre ens acompanyin els records del que hem viscut i com ens han fet patir en els darrers anys, i encara ara, per una iniciativa cívica i política democràtica i plenament legítima. I només una cosa, a les manifestacions hi havia ciutadania de totes les generacions i de totes les procedències; que no només és important des del punt de vista de la vida del moviment, sinó perquè el fa molt més difícil de rematar.

No té cap valor que algú que ha pujat a escenaris amb la ultradreta més antidemocràtica i més incívica d’aquest país insti a no deixar-se arrossegar per discursos d’odi i pessimisme, perquè no puc deixar de pensar en com va actuar Salvador Illa i què va dir quan li va convenir. Hi ha una gran diferència entre estar a favor d’una cosa a estar en contra d’una cosa; però això no és que l’unionisme no ho pugui entendre o no ho vulgui entendre, és que obviant aquesta diferència és com ha creat i ha alimentat el discurs d’odi contra Catalunya. Queda molt postís fer veure que l’etapa de hooligan espanyol no ha existit, més encara quan és tan recent i està tan ben documentada, per molt que ara sigui president.

Pel que fa a l’optimisme, també costa i més encara si es diu amb tan poc optimisme propi. No ho té fàcil Salvador Illa per moltes raons; només cal donar una ullada al panorama polític de tot l’any o més recentment, a la inoperància i a la baralla PP-PSOE pel cas de la DANA a València. Res d’edificant, res d’esperançador per a la ciutadania, tret de la seva mateixa resposta a la catàstrofe; llevat que els partits polítics es renovessin completament, a València, per començar. Cosa, d'altra banda, gens creïble, perquè a la política s’hi arriba per a quedar-s’hi. Això sí que està més que clar.   

Sort que no només depèn de Salvador Illa, de fet es pot fer —encara que amb molt més patiment—, al marge del govern, de qualsevol govern. A Catalunya ho sabem, a València, i a molts altres llocs, també; perquè l’esperança —també l’optimisme— és pròpia i la dissenya cadascú com vol i en el que vol, i la col·lectiva no és més que la suma de moltes d’individuals que canvien el món.