Avui fa set anys que estic asseguda en un banc de l’estació de tren de Girona esperant que arribi el tren que m’ha de dur a Barcelona per…, bé, ja no recordo per què hi havia d’anar, però, si soc aquí asseguda esperant el tren, i amb vint-i-dos quilos més a sobre, fruit de la meva alimentació a base de snacks i croissants, deu ser per algun motiu de pes (mai més ben dit). Durant aquests set anys he conegut molts passatgers que, com jo, havien d’esperar-se perquè el tren no arribava (amb un d’ells ens vam casar i vam tenir tres fills al lavabo de l’estació) i, si arribava, anava tan ple que, per motius de supervivència i d’autoestima, era millor romandre a l’estació. També n’he conegut d’altres que s’havien quedat tancats al tren per una avaria elèctrica durant tres hores i a causa de la falta d’aire ja no recordaven on vivien i tenien el cap blau. Un dia, fins i tot, en vaig conèixer un de molt simpàtic que assegurava que havia sortit de Mataró el 1862 i que la seva dona l’havia deixat perquè l’havia donat per mort (a aquella època, malauradament, no hi havia WhatsApp).

La llibertat de Catalunya no ens la construirà ningú que vingui d’Espanya o que treballi per a ella  

Explicant-vos tot això, he sentit una mica de nostàlgia. M’ha vingut al cap l’últim tren que vaig agafar i que va arribar puntual, ara deu fer vint-i-tres anys, quan la Renfe encara dissimulava l’odi que sentia per nosaltres, els catalans. Recordo que vaig agafar el tren a Girona i vaig arribar a Barcelona el mateix dia, i que, tot i que plovisquejava, no va descarrilar. També tinc una imatge borrosa al cap, suposo que fruit del fum (perquè abans es fumava als vagons): que hi havia seients lliures, que se sentia gent parlant català i que no hi havia ningú amb la cara encastada al vidre de la finestra o assegut a la falda d’algú. Quins temps! Sempre arribaves puntual a la feina i, si arribaves tard, no podies fer servir d’excusa la Renfe perquè ningú s’ho empassava. Eren temps en què les vagues dels treballadors es notaven, se sentien fins al dit petit del peu; no com ara, que passen més trens quan fan vaga que quan no en fan. Actualment, arribes abans a la teva destinació si hi vas saltant a peu coix i et pares a fer un esmorzar de forquilla i ganivet (amb migdiada inclosa) que en tren. Temps passat, sempre envejat, oi?

Els catalans ens passem el dia lluitant contra adversitats de tota mena. Des d’haver d’aguantar que ens diguin garrepes, tot i ser els que més paguem d’Espanya (i que a canvi ens donin uns serveis deficients o inexistents); fins a haver d’oferir incentius econòmics a jutges i advocats perquè emprin el català als jutjats (de Catalunya!!!, no d’Albacete). Ja n’hi ha prou d’abaixar-nos els pantalons, no? Ens passem el dia rebent bastonades, siguin físiques (com l’1 d’octubre del 2017) o psicològiques (com el menyspreu constant a la nostra llengua i cultura), i l’únic que fem és fer quatre piulades cagant-nos en tot, posar-nos un llacet groc a la pitrera, com volent dir que ara sí que ho tenim a tocar, i eixamplar bases, que estan tan eixamplades que hi cap tothom menys els catalans. El que va dir Pere Calders en el microconte L’exprés, “Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.”, es podria aplicar a la presa de pèl del Procés. Comencem a tocar de peus a terra i a obrir els ulls perquè la llibertat de Catalunya no ens la construirà ningú que vingui d’Espanya o que treballi per a ella. Mira, sembla que finalment arriba el tren. A veure què coi hi faré jo ara a Barcelona després de set anys.