El divendres no va ser un bon dia per a ningú, encara que estic segura que Dani Alves ho va celebrar molt. Però insisteixo que no va ser un bon dia perquè les implicacions del que ha dictaminat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya posa encara més en perill les dones, del que ja ho estem. Sí, hi ha un perill molt real, al carrer, a casa, a la feina, de festa; a tot arreu. En qualsevol moment, hi hagi o no un acostament previ, un home pot decidir violar una dona, i quan diem això els homes s’enfaden o es posen les mans al cap de la barbaritat que consideren que s’acaba de dir. Com es nota que aquest no és un perill visible per a ells!

De fet, molts ho fan, a Catalunya, només casos declarats d’agressions sexuals l’any 2024 passen d’un miler, i hi ha una gran xifra negra que no pot emergir i menys amb aquest tipus de context. Malgrat que des del 2016 s’han incrementat més del 500% les denúncies, les dones que poden portar al cas a la justícia i fer que l’agressor sigui penat són molt poques. Els suposa a més un calvari.

Un home que agredeix sexualment, si s’ho munta bé, i no hi ha testimonis o aquests callen, no ho té pas massa difícil per quedar impune. No estic pas en contra de la presumpció d’innocència, només faltaria; però sí de fer un exercici en el buit, menys encara apel·lant a la puresa tècnica dirimint la diferència entre la credibilitat i la fiabilitat, fins a arribar a la veritat.

Hi ha molta evidència científica, sobre milers de casos documentats, que no es pot i no s’hauria d’ignorar, per fer una sentència ajustada a dret i no discriminatòria contra les dones i els nostres drets fonamentals; mai donats per descomptat en una societat com la nostra

La veritat només la sabran sempre ell i ella —o ells i ella que també està de moda—, però, així i tot, els relats d’una mateixa cosa continuaran sent diferents. Igual que ho són els relats sobre qualsevol fet que passi, fins i tot entre amics; i només cal fer la prova, cadascú a casa seva sobre una pel·lícula si voleu que s’hagi compartit. Compareu els resums i veureu!

Però el que és important aquí i penso que la primera sentència ho recollia com calia, era el fons de la qüestió que és el consentiment, i no pas els fets previs i posteriors, menys encara analitzats des del punt de vista de la coherència. Quina coherència? Com es pot analitzar amb els mateixos paràmetres les declaracions d’una persona traumatitzada que la d’una persona que no ho està? Ho aclareixo, perquè potser cal, les dones agredides sexualment no s’ho passen bé i no cal que estiguin moribundes a l’hospital per parlar de la brutalitat de l’atac. Una violació sempre és brutal, encara que no hi hagi marca física que es pugui fotografiar!!

Alhora, hi ha molta evidència científica, sobre milers de casos documentats, que no es pot ignorar i en tot cas, no s’hauria d’ignorar, per fer una sentència ajustada a dret i no discriminatòria contra les dones i els nostres drets fonamentals; mai donats per descomptat en una societat com la nostra, on els homes els tenen pel sol fet de ser-ho i les institucions així els ho reconeixen i, per tant, protegeixen. Les dones de Catalunya no sentim ara que la justícia sigui en aquest país un bé general; no per nosaltres, potser sí per als homes.