És la clau del moment: fins quan podrà abusar el PSOE de la paciència dels grups que li donen suport. Em consta que la cosa, segons les setmanes, penja d’un veritable fil dental i que més d’una vegada la paciència s’ha acabat pràcticament esgotant. No només són les turbulències judicials, policials i periodístiques de Madrid, sinó també els incompliments, els equilibris (i desequilibris) entre socis, els menyspreus i les contradiccions excessives. Junts intenta demostrar ara sí ara també que amb ells no funciona l’amenaça de l’arribada del PP i de Vox. De fet, si en alguna cosa han reeixit és en demostrar que no els fa por aquesta eventualitat. Ara bé: en quin moment es pot trencar la corda? Més ben dit, en quin moment convé trencar la corda? Fins quan, quousque tandem, pot aguantar la paciència de Junts?
Recordem que el pacte Junts-PSOE establia que en les converses Junts defensaria un referèndum d’autodeterminació i el PSOE un desenvolupament de l’Estatut, però que, mentrestant, es pactava una reforma de la LOFCA que permetés la cessió del 100% dels impostos que es recaptin a Catalunya, la llei d'amnistia, ampliar la participació de Catalunya a la UE i en organismes internacionals o aspectes com la transferència de les competències integrals en immigració. Tot això desenvolupat sota una metodologia de supervisió d’observadors internacionals, en allò que s’anomena la "Taula de Suïssa". Turull va admetre la setmana passada que aquestes negociacions no van prou bé, i aquesta no és una afirmació que tingui a veure només amb una legislatura. Cal tenir en compte sempre tot un preàmbul de l’acord, que posava els antecedents ni més ni menys que en l’1 d’octubre i en la sentència de l’Estatut. És a dir, els observadors internacionals no estan només pendents del compliment d’un simple pacte d’investidura, sinó d’un possible (o impossible) pacte sobre Catalunya. El que es decideix a Suïssa no és només si es dona suport a Pedro Sánchez o no, sinó si això de Catalunya té solució o no. D’aquí que faci tant de respecte trencar la corda.
Quan la corda es trenqui, si és que (com preveig) s’acaba trencant, haurà de ser amb una bona càrrega política al darrere: el que es trencarà serà més que un acord entre partits, es trencarà una recerca de solució pactada al conflicte i fins i tot potser la idea d’una "altra Espanya" que pot implicar el bloc de Bildu, ERC, PNB, BNG, Podemos i Junts... però també un cert interès de la UE, que en principi no sembla desitjar que Espanya sigui un projecte fallit. Mirar-ho des d’aquest prisma és l’única manera d’entendre la infinita paciència que té Junts amb els constants incompliments socialistes. És com si Europa hagués dit "sit and talk" i la famosa taula hagi esdevingut una partida de pòquer on perd qui trenca abans la baralla. Tots intenten guanyar temps i proven d’esgarrapar el màxim de l’altre, mentre els electors també posen a prova la seva particular paciència o impaciència. El problema de jugar a aquests jocs d’aixecar-se de la taula és que el públic també pot aixecar en qualsevol moment i marxar. Orriols, insisteixo, per a molts no és res més (i res menys) que una esbravada o un sacseig contra l’avorriment sobirà a què ens vol sotmetre l’etapa Salvador Illa.
Si la corda es trenca, el que es trencarà serà més que un acord entre partits, es trencarà una recerca de solució pactada al conflicte
Mentre es crea la comissió Pegasus sense que el govern de Sánchez pagui cap conseqüència del seu espionatge, el fill de Woody Allen fa que el món ens miri, tot assenyalant l’escàndol en el seu documental Surveilled. Mentre la comissió del 17A no aconsegueix desclassificar documents clau per saber la veritat, o l’operació Catalunya va exposant noms i llistes de víctimes que, fins i tot (pel que veig en els informes de la UDEF), inclouen un servidor, es van acumulant els greuges ja no cap a Junts sinó cap a tot el poble de Catalunya. Fins al punt de configurar una causa general que algun dia ha de servir per demostrar, davant dels tribunals i de les institucions internacionals, la persecució d’una minoria nacional o d’un Grup Objectivament Identificable. Per tant, no és només d’un incompliment de legislatura del que estem parlant, sinó dels incompliments de tot un Estat envers la democràcia, i envers un poble, que poden justificar la presa de decisions diferents de les del diàleg. Tot això, davant de testimonis internacionals.
I fins i tot així, insisteixo, la paciència dels partits pot ser més infinita que la dels votants. Un partit té el marge que li permeten els pactes a què arriba, un votant no té cap pacte fet amb ningú. Només amb la seva intel·ligència, els seus valors, el seu estómac i la seva pròpia paciència. Per això hi ha tanta tensió, per això tot penja ara mateix d’un fil: perquè fins i tot si la independència ha quedat assumida com un tema que mereix esperar, la sensació de perdre posicions no pot ser eterna. Tothom es deu al seu públic. I val a dir que, a Espanya, qui es creu que perd posicions en aquests moments és el PSOE envers l’independentisme. Em fa l'efecte, però, que si vol acabar la legislatura, haurà de cedir molt més. Molt, molt més.