S’atansa Nadal, i qui més qui menys sent alguna frisança preparant aquesta festa assenyalada. I tothom fixa la seva atenció en alguna figura del pessebre o en algun element de la mitologia o de les tradicions populars.
Aquest any m’agradaria referir-me a la figura del rabadà, una figura fascinant (si més no per a mi) de la nostra cultura popular, i, en concret, de la nostra cultura popular nadalenca.
El rabadà representa el pastor gandul que no vol anar a adorar el Nen Jesús a l’establia. En realitat, representa una figura ben nostrada (i aquesta no és de la cultura popular), el rondinaire que mai no està content, aquell personatge que sempre troba o destaca inconvenients i problemes, en qualsevol circumstància de la vida. Encara que sigui respecte de l’anunci i prodigi més gran que han vist els segles.
És un exemple ben dolent per a la canalla, un element disgregador per a qualsevol col·lectiu, que exemplifica magníficament Josep Maria de Sagarra, en el segon cant del Poema de Nadal, quan reflecteix la conversa entre els pastors i el rabadà. I atenció a declamar la dècima en veu alta, com si fóssim el mestre Xavier Grasset:
Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors,
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos
i somriures que anuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
La sang, una anguila mansa,
s’ajup tremolant de por;
quatre gotes de vergonya
taquen l’angúnia del front.
Escolteu com es barallen
el rabadà i els pastors!
Guanyar o perdre en la batalla
vol dir la vida o la mort!
Vet aquí el drama, vehiculat per un poema de Nadal: la vida o la mort. De com es resolgui aquesta conversa i de qui decidim ser, ens hi anirà la identitat com a país i com a poble. Podem decidir ser com els pastors i anar amb esperit positiu i compromès a cercar solucions, o bé podem decidir ser el rabadà, fer veure que ens espolsem els problemes i continuar fent conyeta de tot i de tothom, però, a la curta i a la llarga, dormint a la palla. I tothom sap què vol dir dormir a la palla, i quin missatge vehicula.
El rabadà també representa l’igualament per baix, l’abandó de la feina ben feta, el triomf de la mediocritat, el panxacontentisme, la migradesa de propostes, l’aversió al lideratge i al risc, l’individualisme, l’enveja, la mandra, l’entotsolament. Tot allò que ens ha allunyat i ens allunya de fixar-nos grans objectius, i d’assolir-los. I això serveix tant per al rabadà de la nadala com per a nosaltres com a col·lectivitat nacional.
Podem continuar fent conyeta de tot i de tothom, però, a la curta i a la llarga, dormint a la palla
És aquell posat tan perjudicial per al comú que consisteix a pensar i decidir que si hom no ha de triomfar, si a hom no li van bé les coses (en l’àmbit que sigui), millor que no li vagin bé a ningú.
Això acaba derivant en una mentalitat eixorca, en una manera d’entendre el món immadura, i en una visió esquifida del món, i tot plegat ens acaba conduint a la migrada experiència i tradició de poder que tenim a casa nostra. De poder, vull dir, en el camp polític, però no només, també en el camp intel·lectual, moral, cultural, econòmic, social, etc.
Aquesta mentalitat té encara una altra derivada, que és una desconfiança molt estesa, massa estesa, respecte del talent, dels qui guanyen, dels líders. És aquell posicionament que sempre té a punt un “No n’hi ha per a tant!”. Haver estat i ser un país sense poder real, fa que molts conciutadans nostres mostrin una gran desconfiança envers el talent, sobretot quan hom el té davant i l'ha de reconèixer. I, de vegades, se l’acaba maltractant. Per això, tenim tants líders arreu del món, i tants homes i dones que se’n surten en les seves professions respectives, i en la vida en general, que només veuen reconegut el seu talent lluny de casa.
Procurem no ser el rabadà del pessebre, procurem no ser mai el rondinaire de servei. Valorem la gent que amb empenta, passió i treball se’n surt, tant els que són a casa com els que han hagut de marxar per obrir-se camí i ser reconeguts. Siguem més generosos en el reconeixement als altres, apreciem i valorem la feina ben feta. Estiguem orgullosos del que som, del que hem fet i del que farem, com a individus i com a poble. Sense enveges, sense rancúnies, sense sarcasmes, sense acritud.
Aquest és el meu desig i el meu poema d’aquest any. I, sobretot, bon Nadal!