Ben podria ser aquesta la divisa de països com ara Espanya i/o Catalunya, que es diuen a si mateixos que no són racistes. No ens agraden ni negres ni xinesos ni moros ni sudaques, però no som racistes. Ni de bon tros. On aniríem a parar! Racistes, no, ni un pèl. Això sí, especialment com més foscos de pell i de curta bossa, menys ens agraden. Els veiem de diferents colors —com si nosaltres no en tinguéssim un—, parlen rar, mengen rar i, llevat que siguin rics, semblen pollosos. Però no som racistes. Aquí tots som iguals.
Espanya i Catalunya són dos països racistes. El contrari seria impossible. És la conseqüència de segles i segles monocolors i de creure que hem descobert els altres. El fet d'haver-los descobert ens fa superiors a ells i, per tant, en ser ells els descoberts, són inferiors: tenim dret sobre ells. Com a mínim, tenim el dret a menystenir-los i fins fa no gaire a posseir-los físicament, a ells i llurs territoris. Manen, llavors, els estereotips: nosaltres, els bons i civilitzats i ells, els pobres de la terra.
S'ha de dir, per a aquells despistats, que en alguns casos, com és el que malament entenem per moros (barreja religiosa i ètnica de pobles des del Magreb a Indonèsia) durant molts segles han donat als blancs, als europeus, mil voltes: la numeració aràbiga, sense anar més lluny, que permet els càlculs moderns. Imagineu-vos enviar a la Lluna un coet amb càlculs fets de números romans. No cal parlar de la sofisticada i mil·lenària cultura xinesa, epítom de les cultures d'Extrem Orient que tant ens costa entendre i de la qual tant n'aprenem i n'hem encara d'aprendre.
El racisme és, certament, la nostra herència, abominable, però herència; només amb la gran herència que tots els homes i dones som iguals el racisme es pot superar, però no sembla una tasca que hagi de tenir un prompte final feliç
En canvi, dels subsaharians, és a dir, els negres, i dels originaris de les Amèriques, els indis, es dirà que eren i són inequívocament inferiors, doncs nosaltres els vam trobar —descobrir— a ells i no al revés. La superioritat tecnicocientífica ens va permetre arribar a casa seva, però cosificar-los, anihilar-los quan es resistien, expropiar-los i esclavitzar-los no és fruit de cap minusvàlua intel·lectual seva, com es demostra, quan, tractats com a éssers humans, disposen de les mateixes eines que nosaltres. En lloc d'apujar-los el nivell, el que se'ns ha venut com a civilització, és a dir, una ignomínia generalitzada d'Europa, va consistir a animalitzar-los, en el millor dels casos, i tot pel color de la pell.
Al cap i a la fi, si eres claret, eres bo, eres dels nostres; i si eres fosc, com més fosc pitjor, per a tu. La cosa deriva encara més tràgicament quan els foscos o no tan clarets com nosaltres són rics o encara més rics que nosaltres. Aleshores, com més rics i més clarets, més servils ens tornem. Pensem en els xeics àrabs. Quanta curvatura de cintura davant els seus petrodòlars en tots els terrenys: des de les boutiques de luxe als seus negocis, aquests sí tan foscos com molts dels nostres. El darrer campionat del món a Qatar de la mà de la netíssima FIFA en seria una mostra ben palesa. O com quan venen de vacances amb tot el seguici —poligàmia inclosa, cosa que és un delicte per aquestes contrades—, no hi ha problema en fer de criats seus i netejar-los les seves brutícies. Raó de la feina: la Costa del Sol o les Illes.
Intents científics, més ben dit, pseudocientífics, pretenien demostrar la superioritat blanca en base al color de la pell. Al segle XIX uns corrents científics (!) argumentaven que, com més gran el cap, més gran era el cervell i, per tant, els individus cranialment dotats eren més intel·ligents. Mètode d'anàlisi: de pura pensa. Prova de la teoria: els nadius nord-americans, els indis vaja, eren capgrossos comparats amb els conqueridors blancs. La teoria, és clar, va decaure i es va oblidar. I així continuem amb un terraplanisme racial que només de formular-ho, ens hauria de fer enrogir com a civilització que ens creiem.
En l'actualitat, es deixa de banda la ciència (?) i es passa a la justificació quasi jurídica en el comportament racista envers el que és diferent. Si els foscos —aquí negres i magrebins tenen números pràcticament idèntics— es comporten de manera no submisa, comportament que admetríem en un germà blanc (mai seria un puto blanc de merda), ens creiem amb el dret a titllar-lo de puto negre o moro de merda. Els camps de futbol, de totes les categories, en són una bona mostra.
Perquè, al cap i a la fi, una cosa és que, per ser políticament correctes i perquè no tenim més remei, quan ens creuem al carrer amb un fosc, hàgim de callar el que pensem. Una altra cosa, molt diferent, és que el forà de color —a sobre creiem que per definició el color fa forà— es cregui amb els mateixos drets que els nostres iguals blancs i s'encari amb nosaltres, amb raó o sense. A nosaltres no se'ns encara ni Déu i menys un puto negre o un moro de merda. Això el racista ho duu gravat a foc al cor i a la ment.
El racisme és, certament, la nostra herència, abominable, però herència. Només amb la gran herència de la Il·lustració que tots els homes i dones som iguals el racisme es pot superar. Però no sembla una tasca que hagi de tenir un prompte final feliç. Només cal observar on estem en el terreny de la igualtat entre homes i dones. Malgrat que hem fet passos de gegant, l'horitzó encara és lluny. Contra la xacra del racisme no crec que anem molt més de pressa.