La cosa és de la següent manera: Pedro Sánchez governa gràcies a l’acord puntual que ha fet amb Junts; el líder de Junts està a l’exili, en espera d’aplicar-se-li la llei d’amnistia que ha servit per fer Sánchez president, i que està essent boicotejada per la toga nostra; hi ha, doncs, una revolta dels jutges contra una llei de Sánchez aprovada democràticament; per tant, és d’imaginar que Sánchez vol que s’apliqui l’amnistia al líder de Junts, amb el qual ha pactat la llei i la presidència, i, en conseqüència, deu treballar perquè això passi; però, ai las les meravelles socialistes, resulta que el ministre d’Interior del govern de Sánchez que ha aprovat la llei d’amnistia que ha de deixar en llibertat el president exiliat, acaba d’expressar el seu desig ardent de detenir Puigdemont; ergo, el govern de Sánchez aprova una llei d’amnistia que desitja no aplicar, amb un aliat que hauria d’estar lliure i que, tanmateix, desitja detenir, i tot plegat amb una revolta dels jutges contra la llei que ha aprovat, però que, pel que sembla, se li’n fot; de manera que, com a conclusió, Sánchez no vol que s’apliqui la llei que ha acordat, ni vol que el president Puigdemont sigui amnistiat, però manté la seva presidència gràcies a l'home que acorda amnistiar, mentre el vol detenir.

Demano disculpes per l’eixut paràgraf que inicia l’article, però és que la situació és tan delirant, que no he pogut evitar aquest Cafarnaüm de frases, la lògica de les quals està fora de tota lògica. Com és possible que, sense complexos, ni embuts, el ministre Marlaska expressi el seu somni humit d’enviar Puigdemont a la garjola, i això no escandalitzi ningú? Tal vegada és així perquè hem naturalitzat tant els despropòsits, quan es tracta de la qüestió catalana, que ja res no ens sorprèn, ni tan sols un mínim decòrum en les formes. Al capdavall, tots sabem que el desig de Marlaska és compartit per tots els socialistes, des del que habita a la Moncloa, fins al que ocupa ara la presidència catalana. Puigdemont continua sent el vers lliure, l’adversari perillós, l’enemic a batre. I el fet que calguin els seus vots per a la presidència no resta el desig de neutralitzar la seva figura política. Tant, que no seria estrany imaginar que en els càlculs de Sánchez s’hagués previst tàcticament la possibilitat que l’amnistia no s’acabés aplicant, no endebades, qui guanya temps, guanya avantatges.

L'amnistia s’ha acordat amb un partit que ens ha estafat sempre

No és això el que ha fet sempre el PSOE amb la qüestió catalana? Cada vegada que ha necessitat els vots del catalanisme polític, o el sobiranisme o l’independentisme, fos quin fos l’isme i el moment, ha seguit el manual de l’estafador: bones paraules, grans abraçades, titular grandiloqüents i un persistent, metòdic i ben planejat incompliment dels acords signats. Si fem memòria, cap, i cap és cap, dels grans acords que havien de complir-se, fossin sobre infraestructures, o sobre el català, o sobre la sobirania, no s’han acomplert, i l’experiència de ser persistentment estafats pel PSOE suma dècades. De fet, fa gairebé vergonya dir-ho, però tot i la seva agressivitat verbal, el PP ha complert més quan ha signat acords: el Majestic com a exemple. El PSOE s’ha escapat de tots i, no ho oblidem, és el partit que ha governat més anys a Espanya, el que més retallades a l’Estatut ha promogut i el que ha avançat lleis més lesives per als nostres interessos, tot a l'hora de vendre’s sempre com l’aliat natural de Catalunya.

Passarà el mateix amb l’amnistia? És cert que mai s’havia negociat amb la duresa i el rigor que ho ha fet Junts en aquesta ocasió, i que la presidència de Sánchez depèn del compliment dels acords. Però, tot i això, el fet és que el PSOE guanya temps en tot, en el català a Europa, en infraestructures, en finançament i en ... l’amnistia. Fa servir el temps com a maniobra, el temps com a obstacle inevitable, el temps com a motor d’estafa.

No puc evitar, doncs, la convicció que el manual de l’estafador s’està aplicant també a l’amnistia. És cert que la retòrica pública ho desmentiria, atès el soroll que en fa el PP i la responsabilitat dels jutges patriòtics en el seu incompliment. Però també és cert que el PSOE no sembla gens escandalitzat per aquest cop d’estat híbrid de la justícia i que sovint ha deixat que la dreta faci la feina bruta quan es tracta de Catalunya. Si hi  afegim les confessions de Marlaska, tot es torna molt fosc o, potser, queda molt clar... Sigui com sigui, l’amnistia s’ha acordat amb un partit que ens ha estafat sempre. Cal tenir-ho present en tot moment, no fos cas que tornessin a afaitar-nos.