Ja n’hi ha prou. Aquesta mena d’escàndol que munten des del poder mediàtic i polític espanyol, cada vegada que es reobren les preguntes —és a dir les ferides— de l’atemptat de la Rambla, no és res més que un monumental exercici d’hipocresia, la finalitat del qual és furtar-nos de les respostes que cerquem. Ras i curt, i deixem-ho clar d’una vegada: l’Estat no vol que sapiguem què va passar el 17-A, qui hi va tenir alguna mena d’implicació i quines responsabilitats se’n podrien derivar. La resta no és més que fariseisme de curta volada, nascut per alimentar l’opacitat i, tal vegada, la mentida.

És cert que repugna profundament haver d’escoltar un terrorista directament vinculat amb l’atemptat, i que la seva paraula no és veritat inapel·lable. Fins i tot, per pura responsabilitat ètica, cal considerar-la molt poc fiable. Però el problema no neix de les paraules que ha pronunciat Mohamed Houli Chemlal, l’únic supervivent de l’explosió d’Alcanar i membre de la cèl·lula que mataria 16 persones i en feriria 152, sinó de les paraules que no pronuncien els serveis d’intel·ligència de l’Estat. Si Houli ha creat un gran impacte en la societat catalana, no ha estat perquè, de sobte, estiguem amatents a creure un terrorista, sinó perquè ha sembrat en un camp que ja estava molt adobat. Salvant les diferències, és el mateix que passa amb el comissari Villarejo, les “veritats” del qual no es neutralitzen pel fet d’haver estat el gran factòtum de les clavegueres de l’Estat en contra de l’independentisme. És justament el contrari, tenen valor justament perquè qui ho diu, sap de què parla. Intentar considerar, doncs, que és immoral escoltar el que diu el terrorista —que altrament, ja no té res a guanyar fent les declaracions que ha fet—, no és res més que una maniobra per no escoltar el silenci clamorós que surt de les fonts oficials.

En aquest sentit, hi ha un fet que és indiscutible: la muntanya de preguntes inquietants vinculades als serveis d’intel·ligència, sorgides de les investigacions de l’atemptat, que l’Estat es nega a respondre. I quan sumem dos més tres de tot el que sabem, el quatre és un resultat esgarrifós. Sobretot perquè ja sabem massa coses: sabem que Abdelbaki es-Satty, l’imam responsable de la matança, era confident del CNI; sabem que estava monitorat i controlat; sabem que els integrants de la cèl·lula tenien els telèfons punxats; sabem que varen poder emmagatzemar 500 litres d’acetona i 100 bombones de butà, malgrat el seguiment policial; sabem que el llarg recorregut gihadista d’Es-Satty era conegut des de l’atemptat de Casablanca del 2003; sabem que el mateix CNI de Barcelona no l’havia volgut, quan varen decidir enviar-lo a Catalunya, i per això l’enviaren a Ripoll...

No és propi d’un país democràtic escoltar les raons d’un terrorista. Però és encara més impropi, vergonyós i altament sospitós no escoltar raons de l’Estat a les preguntes inquietants que han sorgit de la informació aconseguida

Si sabem tot això que no ha estat desmentit, i moltes altres qüestions que els advocats han plantejat i han estat rebutjades, què esperen que pensem?? I tot en ple procés d’independència, amb el ministre de torn avisant que “passarien coses a l’agost, i amb l’Estat desplegant tot el seu poder més enllà de les costures democràtiques”.

L’estat espanyol va tenir res a veure amb l’atemptat de la Rambla de Barcelona, el 2017? Aquesta és la pregunta que resulta inevitable, no pas perquè siguem amants de les teories conspiranoiques, sinó perquè el cúmul d’incògnites que l’Estat no ha volgut resoldre, és altament explosiu. És l’Estat i els seus serveis d’intel·ligència i els mitjans que blanquegen els interrogants, són ells els responsables que molta gent, a Catalunya, cregui que certament, alguna cosa varen tenir a veure. Han negat les respostes —fins i tot als mateixos familiars de les víctimes— i han alimentat la confusió, i quan les paraules inculpatòries surten de la boca fosca, tenebrosa, però informada d’un terrorista, aleshores es posen les mans al cap. Tenen raó. No és propi d’un país democràtic escoltar les raons d’un terrorista. Però és encara més impropi, vergonyós i altament sospitós no escoltar raons de l’Estat a les preguntes inquietants que han sorgit de la informació aconseguida.

Què amaga l’Estat respecte a l’atemptat de la Rambla? Per què ho amaga? Què tem, amagant-ho? A hores d’ara, set anys després de l’atemptat i amb centenars interrogants sense resposta, aquestes són les preguntes que ens veiem obligats a fer. Malpensar és molt desagradable, sobretot quan parlem de morts. Però qui ens aboca a malpensar? Aquesta resposta la sabem sobradament, i per això la pregunta és tan inquietant.