"A la vida algunes vegades es guanya, unes altres vegades s'aprèn"
John Maxwell

Ja us sabeu la dita més cínica del periodisme, aquella que fins i tot alguns poca-soltes prenen com una veritat revelada: "no deixis que la realitat t'espatlli un bon titular". Quelcom que ha constituït sempre la sorna sorneguera als consells de redacción, —i que volia dir "on vas estirant d'on no n'hi ha?"—, sembla que hagi esdevingut un axioma real en aquest món foll en què vivim. No només per a alguns periodistes, sinó per a un bon nombre de polítics, alguns al govern espanyol.

A Sánchez, Puigdemont i el seu partit ja li estan tocant els nassos. O sigui, que el molesten, que són una plaga, que l'empipen. Aquest deu de ser el motiu fonamental pel qual a la premsa afí i als fòrums madrilenys ha començat a expandir-se la idea que no hi ha risc real de perdre el suport al Congrés, perquè el que cal fer és reconduir Junts, portar-lo a la cleda de la submissió sanchista. El de Waterloo no vol, doncs entesos, toca foragitar el de Waterloo. Així es planteja la cosa a qui vol escoltar la Moncloa.

És cert que hi ha un sector de Junts que no està d'acord amb el rumb que porta el partit, però tampoc no sembla que aquest sector tingui cap possibilitat de prendre'n el control. Ah, és el que vol la Moncloa! Davant qualsevol pregunta sobre la situació complicada en què queda el govern central sense els set vots de Junts, els socialistes responen amb un petit somriure irònic, ja que fa temps que han determinat que si Junts no els convé, ells canviaran Junts. Que la realitat no t'espatlli una bona coalició de govern, deuen dir-se els uns als altres.

De fet, hi ha un rum-rum per Madrid dels que creuen que el congrés programat per a l'octubre és per efectuar canvis en aquest sentit, per fer content Sánchez. Pel que respiren els de Puigdemont, més aviat sembla que es tracta d'empoderar-lo al partit per presentar batalla, menjar-se l'espai independentista que ha deixat vacant ERC i llimar precisament aquestes arestes internes. D'allà també en sortirà la posició respecte a l'inestable equilibri en el qual mantenen a Sánchez. Aquí, a Madrid, només a pocs els sembla obvi, això; la resta, uns s'aferren al relat monclovita i d'altres, portats per la seva aversió a Puigdemont, afirmen que serà enterrat a l'octubre com a polític. "Va dir que se n'aniria a casa si no governava", repeteixen uns i altres. En aquest país, on no hi ha polític a qui l'hemeroteca no enxampi en una mentida, i a Sánchez per partida triple! És més, Sánchez sempre haurà dit en algun moment el contrari del que li sentim dir, sigui el que sigui que digui.

Sembla que al congrés de Junts es voldrà empoderar Puigdemont per presentar batalla, menjar-se l'espai independentista que ha deixat vacant ERC i llimar arestes internes

El cert és que Puigdemont, en un futur no gaire llunyà, podrà tornar amnistiat. Ara per ara, s'està pendent de la resolució per part de Llarena dels recursos de reforma contra la interlocutòria d'inaplicació de l'amnistia. Tornarà a dir que res de res, no en tingueu cap dubte. O sigui que es pot interposar un nou recurs d'apel·lació a la Sala II, que sens dubte serà més del mateix: d'amnistia, ni parlar-ne. Acabat aquest procés, que el Suprem pot estirar —tot i que tampoc dilatar fins a l'infinit— Puigdemont podrà acudir ja al Tribunal Constitucional en empara, demanant-hi mesures cautelars. És lògic pensar que aquest sí que les hi donarà i reconeixerà que l'amnistia legislada per incloure l'expresident, efectivament l'inclou. Això és, si fa no fa, el que ha volgut dir Óscar Puente, encara que, com que no és precisament elegant, se li hagi tirat l'oposició al damunt.

A Llarena, altrament, no li queden més moviments. Llarena, que no va voler acceptar d'Alemanya el lliurament per malversació i ara pretén que l'Estat sencer s'aturi i tanqui fronteres i carreteres per a una detenció per aquesta mateixa malversació. Aquest delicte que no li semblava tan important perseguir quan es delectava amb la rebel·lió i que ara ha esdevingut pedra de toc del seu honor judicial. No pot tornar a reactivar l'euroordre. Per raons evidents, o sigui, que aquest estrambot ja l'hi ha vist tot Europa. Com deia la premsa, Espanya és un país que dona amnisties i després no les aplica. També per la seva solitud jurídica. Si acudí a Bèlgica amb una euroordre, ho faria exclusivament de la mà de Vox —aquest partit del grup d'Orbán—, ja que tant la Fiscalia, que va demanar el sobreseïment, com l'Advocacia de l'Estat, haurien d'informar i remar a favor de la vigència de l'amnistia.

I prou, aquí s'acaba el recorregut, amb el TC considerant constitucional la llei d'amnistia. No es pot fer gaire cosa més. Entra dins de l'escaramussa política que Eduard Pujol s'esplaï i li demani al govern espanyol "que faci alguna cosa amb el Suprem" però, la veritat, el govern espanyol, Sánchez i Bolaños poc o res poden fer en aquest camp.

De manera que, com l'altre dia va declarar l'advocat Boye a una televisió, Puigdemont tornarà amb totes les de la llei més aviat del que molts esperen. I aleshores començarà de nou el joc de l'oposició i la incògnita que corroeix molts a Madrid sobre quan deixarà caure el govern espanyol, ell que és l'únic que ho podria fer.

Que la realitat no t'espatlli un bon pla, pensa mentrestant Sánchez, mentre es delecta pensant que té ERC captiu i desarmat i que aconseguirà fer un Junts a la seva mida per acabar la legislatura. De voluntat i d'ànim no n'hi falten, però ni és l'única voluntat ni l'únic ànim. Potser ha trobat sabata de son preu.