En un parell de dies, s'hauria de trobar una fórmula que no faci passar massa vergonya. Si fos el cas, estaríem a punt de saber com es presenta, s'empaqueta i es ven el preacord entre ERC i el PSC per a la investidura de Salvador Illa. Llegint les llistes de transferències i dels milions d'euros reclamats per Catalunya i que, en certs casos, Madrid ha acceptat retornar no una, ni dues, sinó enèsimes vegades, el mareig del déjà-vu mai acomplert amaga valors que es transmuten en preus de saldo. La politiqueria compra els espais públics a l'engròs i ens porta a pensar que, en bé comú i dignitat, ja han començat les rebaixes totals a Catalunya.

Ara el tauler de joc ja no és ni el de la sobirania ni el de l'amnistia ni el dels indults, segurament perquè, amb la llei d'amnistia aprovada, aprofundir en aquestes qüestions implica també recordar dates i gestes que es volen oblidar, com l'1 i el 3 d'octubre del 2017, i estar pendents de la capacitat de maniobra de les altes magistratures judicials, que segueixen convençudes del seu destí històric. Ara, en una Catalunya de rebaixes estiuenques, el nucli del preacord és el finançament, prioritat per la qual han optat Marta Rovira i el seu equip. Així, reclamen un model singular que s'assemblaria força al del concert econòmic, però que té un inconvenient força gran: per poder reeixir necessita que Pedro Sánchez accepti explícitament modificar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010). A més, caldria un traspàs de mitjans materials i humans per poder recaptar la totalitat dels imposts que es paguen a Catalunya (uns 52.000 milions d'euros a l'any).

Si volen tenir "la caixa i la clau de la caixa", per què es mouen de l'única proposta política que ho assegura (la independència)?

De fet, en aquest nou sistema de finançament per a Catalunya, caldria que s'hi comprometessin també Junts, EH Bildu, el PNB, Sumar i Podemos, i no sols per una votació puntual. Les modificacions a fer són moltes i imprescindibles, com recollia la proposta de finançament singular de Natàlia Mas presentada el passat mes de març. Tanmateix, els interessos poden no ser coincidents i converteixen un desig molt legítim en una estratègia difícil de mantenir. Per exemple, en una recent entrevista a El País, Marta Rovira assegurava que no es tracta d'un acord amb els socialistes per investir Illa ni d'un acord de govern, sinó d'"un acord d'avenç, centrat fonamentalment a mantenir serveis públics i evitar retallades". Tanmateix, Rovira insisteix: "La manera de ser útil és forçar el Govern de la Generalitat, hi hagi qui hi hagi, per millorar el finançament".

I jo ja no entenc res. Si es vol tenir "la caixa i la clau de la caixa" i aconseguir que se satisfacin uns "serrells" que la líder d'ERC reconeix que queden pendents, per què es mou de l'única proposta política que ho assegura (la independència)? Per què ven, en una negociació estrafolària, la Generalitat de Catalunya a actors i directors del 155?

Tanmateix, encara la gent d'ERC que creu en el bé comú i malda per aconseguir-lo, amb o sense càrrec, independentista i demòcrata de pedra picada, té la darrera paraula. I en aquesta darrera paraula temporalment definitiva hi confia també el secretariat de l'ANC, perquè el president 130 de la Generalitat de Catalunya sigui, en la seva tornada, el president de tots. I (en un altre sentit) hi confia també Marta Rovira, tot i que admet que ERC es troba "en un moment complex" amb les darreres derrotes electorals, la disputa interna i l'escàndol dels cartells dels Maragall.

Com saben totes i tots els que han lluitat —i continuen lluitant—, de la vergonya no se'n surt amb més vergonya.