Els avenços científics i tecnològics no són senzills de comprendre. A part de les complexitats dels experiments o les tècniques usades, el llenguatge científic sembla hermètic, només apte per a iniciats en una branca concreta de la ciència. Quan escrivim articles metodològics, encara es nota més aquesta bretxa, mentre que altres articles, que contenen resultats experimentals o són descriptius, contenen missatges que solen ser més assequibles, ens fan sentir més còmodes i alimenten la curiositat pel que ens envolta. Ens agrada saber quines són les últimes troballes a l’espai, com ara la detecció per part del telescopi James Webb de dimetil sulfur o de dimetil disulfur en l’espectre de gasos que emet l’exoplaneta K-18b, a 124 anys llum de la Terra i que alguns científics pensen que és un senyal indiscutible de vida extraterrestre, o els animals que viuen impertorbables en el fons marí, com ara el vídeo que aquesta setmana s’ha difós del primer exemplar viu de calamar colossal (Mesonychoteuthis hamiltoni), un jovencell encara transparent, gravat amb una càmera submarina robòtica a 600 metres de profunditat, a la fossa de les illes Sandwich del Sud.

La natura ens fascina i els avenços mèdics i tecnològics ens obren noves perspectives. Si us pregunto quin creieu que és l’avenç científic més important, podem discutir si és de física o de biologia, o si parlem de l’avenç tecnològic, si és més important el control del foc o la invenció de la roda, però, molt probablement, pensarem en grans fites per al coneixement humà, que es van produir abans del segle XX, molt abans que la ciència es comuniqués i transmetés mitjançant articles. Els científics creixem sobre els coneixements d’altres que han treballat abans que nosaltres, i, per això, publiquem articles científics i els difonem perquè altres col·legues els llegeixin. Avui dia, si ens pregunten quins creiem que són els avenços més importants, tenim maneres objectives de mesurar-ho; per exemple, una de les maneres més freqüents és mesurant l’impacte de la nostra recerca sobre altres investigadors, i això ho fem comptant quantes vegades un determinat article és citat, és a dir, quanta gent el referencia per a construir més coneixement a partir d’aquell resultat o idea. Tenim força eines bibliomètriques que ens permeten comptar l’impacte de la recerca, i mesurar-la amb més o menys encert.

Així que la gran sorpresa és que, si mirem quina és la recerca que ha impactat més en els nostres col·legues científics, no hi trobarem el descobriment de l’estructura del DNA, o de la genètica de l’envelliment o la neurodegeneració, ni la teoria de la relativitat, ni de l’estructura del grafè, ni, de fet, cap dels articles dels científics que han guanyat premis Nobel. Tot i que la recerca d’aquests grans científics ens pot semblar rellevant, innovadora i trencadora, que impulsa la nostra curiositat i fa volar la nostra imaginació…, resulta que a l’hora de la veritat, en el nostre dia a dia, mencionem articles grisos, molt metodològics, que no capten la nostra atenció ni un segon, i que no ens fan accelerar ni un batec del nostre cor, però que fan que la nostra recerca flueixi. Aquesta és la recerca que ens sembla més important.

Els articles que més ens han impactat com a científics són reculls de dades i metodologia i programes d’anàlisis de dades

Aquesta setmana, a Nature, s’hi publiquen uns estudis sobre quins són els articles més citats del segle XXI, i quins són els articles més citats en total (per tant, incloent-hi finals del segle XIX, tot el segle XX i el que portem del tercer mil·lenni), des que tenim dades per mesurar bibliomètricament. Estem parlant d’articles que tenen més de 200.000 cites en total, o de 100.000 cites si parlem de les últimes dues dècades. Són xifres de cites estratosfèriques, ja us ho puc ben dir. Si mirem tot el període analitzat, els últims 150 anys, els articles més “estimats” tenen a veure amb mesures bioquímiques de proteïnes dels anys 50 i 70. El canvi de paradigma es dona al segle XXI, perquè, si ara mirem els articles més citats, hi trobem molts articles de software, usant intel·ligència artificial (aprenentatge profund per a l’anàlisi d’imatges, de Microsoft), o per a la interpretació d’estructures de macromolècules, alguns articles de psicologia i de categorització diagnòstica de problemes de salut mental. En posicions una mica més endarrerides, hi trobem estadístiques de la incidència de càncer al món, per tipus i país, amb un gran impacte en polítiques de sanitat i epidemiologia. Els articles sobre la gran pandèmia de la COVID-19, encara que també han merescut mencions, no estan al top 10. Així doncs, els articles que més ens han impactat com a científics són reculls de dades i metodologia i programes d’anàlisis de dades… Ens agrada ordenar i analitzar potser més que innovar? Articles que no obren noves portes al coneixement, però que, en canvi, donen solucions al nostre “run-run” diari… Potser és que la nostra ment té més dels homes grisos de Momo del que ens pensàvem? En tot cas, als articles que us he enllaçat hi podeu trobar “vida” darrere les xifres estadístiques, amb entrevistes a molts dels autors d’aquests megahits, que molts cops encara estan sorpresos del seu èxit inesperat. La fama científica segueix camins insondables!

La bibliometria és un camp en expansió i que cada vegada adquireix més matisos i més complexitat. No n’hi ha prou amb anàlisis estadístiques en un Excel, ara es poden extreure moltes més dades i elaborar mapes d’impacte i xarxes de coneixement i col·laboracions. Als científics se’ns ha avaluat i se’ns avalua amb mesures bibliomètriques. Ara, més recentment, se’ns demana que als nostres currículums hi afegim transferència de coneixement i impacte social, difícils de valorar, i també la nostra narrativa —la nostra visió sobre què hem aportat a la ciència, com ens veiem i comparem amb els nostres col·legues—; però la bibliometria és objectiva i la narrativa, subjectiva. Per pensar-hi.