L’article pòstum de la Carme Junyent, "Morir-se en català", em va fer pensar en un altre que li havia llegit a l’Anna Punsoda a Núvol. Es deia "Heretaràs la llengua" i parlava de les virtuts i el valor de tenir una llengua materna amb història al territori. Punsoda accentua la importància de traspassar la llengua als fills —“ofereix dues coses úniques: arrelament i comunitat”— i Junyent parla de les dificultats dels catalans per viure plenament en la nostra llengua, fins i tot quan morim. Vaig pensar amargament si en heretar la llengua també n’heretem el dolor d’haver-la vist atacada durant segles, de les prohibicions i prejudicis que les generacions precedents es van carregar a l’esquena per llegar-nos-la, i si avui encara carreguem tota aquesta pesantor.
L’article de Junyent em va despertar aquesta ràbia. No només per la situació que exposava, prou injusta, sinó també pel pes de pertànyer a una comunitat de parlants —i a una nació— que duu cosida una història de subjugació. Com si amb la identitat se m’hagués fet entrega també d’una taca. Com si ser catalana tingués sempre dues cares: la que em fa i la que suporta el pes de tot el que ha intentat desfer-me. De fet, de seguida que algú arriba aquí i aprèn català, s’adona que amb la llengua també aprèn un conflicte. La qüestió, però, és la distància que posem entre totes dues coses i si podem triar aquest grau de separació. És a dir, si ens hem d’entendre al voltant d’aquest dolor heretat perquè també ens fa i ens explica o si podem extirpar-lo com una gangrena perquè no ens contamini ni ens paralitzi, perquè ser català no sigui una pena i acabem pensant la nostra identitat com un càstig.
Vaig pensar amargament si en heretar la llengua també n’heretem el dolor d’haver-la vist atacada durant segles, de les prohibicions i prejudicis que les generacions precedents es van carregar a l’esquena per llegar-nos-la
Potser és amb aquest dolor que heretem la capacitat de resistència. Potser és amb aquesta nostra història que parlar català no és mai una reiteració impersonal. No pot ser-ho perquè és una llengua amenaçada i perquè parlar-la avui és gairebé una decisió conscient. A més, a la llengua materna, tot allò que hi associem, els primers records que en tenim, són escenes concretes amb la nostra família, a casa nostra. Parlar català ens permet entendre la relació amb els lligams i la cultura que ens ha fet créixer. Negar-ne les parts de sang per fer-la més fàcil de carregar seria com perdre un vidre de les ulleres. És des del localisme que mirem el món fins i tot quan no ho pretenem —fins i tot quan volem “deconstruir-nos” per adaptar-nos-hi— i no a la inversa. Són les nostres concrecions les que farceixen el llegat cultural amb què hi veiem.
És amb aquesta idea al cap que m’ho he mirat tot aquesta setmana, també la Diada, i també és la manera que té la meva generació de relacionar-s’hi. D’enfrontar-s’hi, fins i tot. La meva generació es va polititzar amb el procés —n’era el teló de fons o l’escenari— i avui parlar de la Diada i veure com s'atansa l’Onze de Setembre ens fa entre nostàlgia trista i mandra. Ens recorda on volíem anar i que no hi hem arribat. Se’ns fa la commemoració de com una classe política i les organitzacions que la falquen van transformar en pols els nostres anhels d’adolescència. Per a nosaltres, i em sembla que no m’equivoco si generalitzo, parlar de la Diada és parlar d’una frustració fonda, de la història del nostre primer xoc de realitat política o, ras i curt, de realitat.
Una part de la gent jove s’ha deslligat de l’independentisme perquè la seva història és avui la història d’un fracàs que ens ha estat impossible de desvincular del moviment
Per estalviar-nos maldecaps i perquè el sentit comú ens ho demana, ens hem anat separant de la Diada i de gairebé tot el que representa. La manifestació de l’ANC ens sembla una festa dels súpers caricaturesca, per a gent gran, i és un aparador de la superficialitat amb què es tracta la independència i una evocació de com es tractava llavors, quan ens ho crèiem. És una superficialitat amarada de cringe que no parla de nosaltres o en parla molt poc i està clar que ja no volem que ens representi. Una part de la gent jove s’ha deslligat de l’independentisme perquè la seva història és avui la història d’un fracàs que ens ha estat impossible de desvincular del moviment. Dic del moviment i no de la ideologia perquè si ens tornen a posar una oportunitat com la de l’1 d’octubre davant dels nassos, d’independentistes ho seguirem sent. Per allunyar-nos del cop, però, ens hem allunyat de tot.
La distància que hem posat entre aquesta carcassa de samarretes, consignes buides i manca d’estratègia ens guarda un parany. Ser català a Catalunya i parlar català a Catalunya és avui una posició política i despolititzant-nos per protegir-nos hem creuat alguns límits que poden jugar a favor de l’espanyolisme. Ningú se sent atret per una nació amb uns ciutadans que diuen tothora que ser català és una merda, parafrasejant Trainspotting. La derrota política, la rendició, ens ha deixat orfes en un fangar en què el més fàcil és enviar-ho tot a pastar. Però en aquest cas les concrecions també ens poden fer de resistència, com si la quotidianitat de les nostres vides lligades a la nostra identitat ens reconnectessin amb el fonament sòlid que va per sota.
Podem renunciar a la primesa d’una aposta política però no podem renunciar a la gruixudesa de viure les nostres vides des de la catalanitat i des d’un pensament que encara avui és independentista
“Només perquè hem estat així educats, només perquè pertanyem a un món amb gruix, dens, ple de valors i pràctiques morals que articulen les relacions humanes que tenim més properes, podem també entendre el significat de la paraula justícia o de la paraula llibertat i per tant desplegar un sentit moral complex i ric”, diu Jordi Graupera al pròleg de Prim i gruixut de Michael Walzer. Podem renunciar a la primesa d’una aposta política i la manera com ha estat manegada però no podem renunciar a la gruixudesa de viure les nostres vides des de la catalanitat i des d’un pensament que encara avui és independentista. La meva àvia m’ha fet la llista de la compra en castellà perquè no sap escriure en la seva llengua. Llibertat. La meva cosina publica a Instagram en castellà perquè té incrustats al cap tots els complexos que durant anys ha treballat l’espanyolisme. Llibertat. Visc en un barri on ser català és una anècdota i on no puc viure plenament en la meva llengua. Llibertat. Els meus fills tornen de l’escola i juguen en castellà. Llibertat. És evident que el fil que ho relliga tot és la llengua, que és el pal de paller del país i és el que ens fa, com és evident que des de l’autonomia es poden posar alguns pedaços a tot això, però és en mans d’una classe política que ja ha fallat i que ho tornarà a fer perquè no vol pagar el preu de defensar-nos.
El nostre contacte amb la nació, doncs, juga avui d’aquesta manera: és íntim, gairebé privat, perquè hem renunciat a participar en una col·lectivitat política que posa les nostres esperances a mercè d’uns interessos que no ens porten on volem anar. Descosir-nos del moviment i fer marxa enrere no ens ha descosit de la nació —sempre més sòlida i més forta que unes circumstàncies— ans ens hi ha recosit perquè sentim que no tenim res més. L’altra cara de la moneda és un desencís i un autoodi que està molt bé per a fer quatre tuits i alimentar l’ego amb likes, però ens nega a nosaltres mateixos. Els nostres vincles són gruixuts, la nostra idea de llibertat és viscuda, la independència és justa i s’alimenta d’una història, de totes les nostres circumstàncies i experiències personals, és moguda per una rutina que ens hi empeny.
Separar el dolor de la identitat, en el cas del moviment independentista ens pot haver ajudat a preservar-la i a reconnectar-hi. Però si no n’aprenem res, si no racionalitzem aquest procés i el dotem d’una intel·lectualitat i un talent que el fecundin, la pròxima generació que farà el palangana serà la nostra. Ho tenim més fàcil que els nostres pares perquè havent estat la rendició del 2017 un dels nostres primers xocs polítics, podem veure-ho despullat. Però si no ho integrem, si en restem separats, no podrem fer servir el coneixement sobre el país i sobre el funcionament de la política que els errors i les covardies d’altres ens han traspassat. Si no en fem cultura política no tindrem capacitat de resistència quan ens toqui. Ningú ho tindrà més fàcil perquè nosaltres sabem com no s’ha de fer i encara voldrem fer-ho.