Aquesta ha estat una setmana molt intensa en relació amb la dimensió internacional de la guerra a Gaza, i del conflicte israelià-palestí en general.

Certament, ja veníem de dies també molt densos al respecte, sobretot pel que fa a la justícia internacional, començant pel dia 20, amb la petició d’ordres d’arrest per part de la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional contra Netanyahu, el seu ministre de defensa i els líders de Hamàs; seguit després per la resolució de la Cort Internacional de Justícia ordenant a Israel frenar la seva ofensiva a Rafah.

Però allò que realment ha marcat la setmana ha estat el reconeixement formal, anunciat fa uns dies i consumat formalment el dimarts, de Palestina com a Estat per part d’Espanya, Noruega i Irlanda. Acció a la qual s’hi ha afegit Eslovènia dos dies després, el dijous.

Hi ha qui diu que la decisió del govern de Pedro Sánchez de reconèixer la condició d’estat a Palestina respondria a càlculs electorals, pensant en les eleccions europees; i segurament aquest és un dels diversos factors que la Moncloa ha considerat abans de prendre una decisió d’aquesta rellevància. 

Ara bé, aquesta variable no és aplicable a Noruega, que estant fora de la UE no participarà en les votacions del 9 de juny, i es tracta d’un país conegut per la rigorositat amb què du a terme la seva política exterior. Tan important és per a aquest estat la seva política internacional, que el ministeri més gran del govern noruec és precisament el d’Afers Exteriors. 

En el cas d’Irlanda, confesso que tampoc no soc capaç d’entreveure-hi la derivada electoralista, sobretot si tenim en compte que el govern d’aquell país és de coalició entre liberal-conservadors, cristiano-demòcrates i verds.

El mateix amb Eslovènia. Com Espanya i Irlanda, els eslovens també estan cridats a participar en les eleccions europees els dies vinents; però si hom revisa les decisions que aquest país ha anat prenent els darrers temps al respecte, i en especial les seves votacions a les Nacions Unides des de l’inici de la crisi, o la seva posició de suport a la UNRWA (l’agència de les Nacions Unides que dona suport als refugiats palestins i que tan durament ha estat atacada per Israel), tot indica que és una decisió que respon a molt més que una mera conjuntura electoral.

En canvi, i se’n parla poc, on sí que és més que evident la dimensió electoralista és en la posició d’un dels actors cabdals d’aquest conflicte, els Estats Units. I és que per entendre el que està passant a la regió cal posar al centre la campanya electoral nord-americana. Els Estats Units són l’únic actor capaç de frenar les activitats militars d’Israel a Gaza. Com? Congelant l’enviament d’armament i munició a l’exèrcit israelià, sense el qual el govern de Netanyahu no podria continuar l’actual nivell d’operacions militars. A més a més, n'hi ha precedents: l’estiu del 2006, l’exèrcit d’Israel va llençar un atac duríssim contra el sud del Líban amb l’objectiu de destruir Hezbollah. L’atac, amb intensos bombardejos i incursions terrestres en territori libanès es va acabar 34 dies després del seu inici. Formalment, l’ofensiva es va aturar arran d'una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però és àmpliament conegut que fou una trucada de la Casa Blanca la que va acabar amb l’ofensiva, enmig d’una gran mobilització internacional al respecte.

On sí que és més que evident la dimensió electoralista és en la posició d’un dels actors cabdals d’aquest conflicte, els Estats Units

La diferència amb el context actual és la campanya per les presidencials als Estats Units. En un marc com aquest, el president Biden i el seu equip se senten atrapats, i més quan abans del 7 d’octubre de l’any passat —el dia de l’infaust atac de Hamàs— l’administració Biden comptava amb la possibilitat d’un imminent acord de reconeixement mutu entre Israel i Aràbia Saudita, que esperaven que pogués donar un impuls decisiu a la seva campanya electoral amb el suport de l’influent lobby proisraelià americà.

Així doncs, per una banda, Biden no gosa parar els peus a Netanyahu —tot i la més que evident manca de sintonia entre tots dos líders— per por a l’efecte que això podria tenir en la seva possible reelecció. I Netanyahu ho sap, i per això actua com actua, i es permet el “luxe” de fer quelcom que fins ara no havíem vist mai, com ara que el primer ministre d’Israel es permeti desafiar obertament al president del seu principal aliat, d’aquell país sense el qual Israel es veuria en perill de sobreviure: els Estats Units.

Ara bé, per l’altra banda, Biden també té el perill de perdre molt vot jove, sobretot universitari si tenim en compte l’extensió i intensitat de les protestes propalestines que s’ha viscut en els campus d’aquell país; i més ara que les possibilitats de ser reelegit han millorat minsament arran de la condemna al seu contrincant, Donald Trump.

A Israel, mentrestant, la polarització i divisió interna creixen a marxes forçades. El Gabinet de Guerra està a punt d’esberlar-se, ja que el líder opositor Benny Gantz (que va acceptar entrar en un Govern d’unitat en reacció a l’atac de Hamàs) ha fet efectiva la seva amenaça de demanar eleccions anticipades si Netanyahu no presentava un pla de futur per a Gaza, cosa que aquest no ha fet. Com creixen de nou les manifestacions contra el primer ministre, sobretot les promogudes pels familiars dels ostatges que consideren que Netanyahu no ha tingut en cap moment l’alliberament dels ostatges com a prioritat. També creix el descontentament entre els ultraradicals, per una banda, amb els ultraortodoxos que per primera vegada es veuran ara obligats a Israel a fer el servei militar (del qual estaven exempts), i per l’altra, per petits sectors de l’exèrcit que han criticat públicament el ministre de defensa per haver suposadament claudicat a les pressions internacionals i haver reduït la dimensió de l’ofensiva a Rafah.

I no sols creix la divisió, també canvia substancialment l’opinió pública. Mentre que els dies després de l’atac de Hamàs, més d’un 70% de la població israeliana donava suport a la lluita que fes falta per a “l’eliminació total” de Hamàs; actualment, més del 60% pensa que la “victòria total” (en clau israeliana) a Gaza és “impossible”.

Si a això s’hi afegeix la retirada de l’ambaixador a Tel-Aviv que ha ordenat el president brasiler Lula, la reprimenda pública que ha fet el representant dels Estats Units al Govern de Netanyahu en un debat al Consell de Seguretat de Nacions Unides, l’escàndol sobre l’espionatge i suposades amenaces del Mossad al Tribunal Penal Internacional... tot també d’aquesta setmana, és evident que mentre el nombre de morts creix a Gaza, també ho fa el reconeixement internacional a Palestina, i en paral·lel la divisió i polarització dins d’Israel.