És corrent en el debat polític, i en el soroll que es genera a vegades a les xarxes socials, acusar de feixista un adversari. Aquest anatema, que s’empra a tort i a dret, a vegades es llança sense conèixer massa els principis d’aquest moviment i s’empra com una manera de dilapidar el crèdit del contrari, amb raó o sense.
Cada cop que un polític emet dubtes sobre la legitimitat del parlament perquè ha deixat de representar “la veu del poble”, hom flaira l’olor del feixisme.
Soc dels que creuen que s’ha de ser curós amb l’ús dels termes, sobretot com el mot que en aquest cas ens afecta, perquè podria ser que algú volgués fer passar bou per bèstia grossa.
Aquestes disquisicions m’han vingut al cap llegint un opuscle d’Umberto Eco, publicat originàriament el 1997, que he trobat en una edició francesa d’enguany amb el nom de “Reconnaître le fascisme”.
Segons Umberto Eco, es pot establir una llista de les característiques típiques d’allò que es podria denominar com el feixisme primitiu i etern. Però alhora destaca que és impossible incorporar aquestes característiques dins d’un sistema, perquè moltes es contradiuen entre elles i perquè moltes són també típiques d’altres formes de despotisme o de fanatisme. Però, adverteix l’eximi pensador i escriptor, que només cal que una d’entre elles estigui present per a fer coagular una nebulosa feixista. Sigui com sigui, Umberto Eco n’arriba a arrenglerar catorze:
- La primera característica és el culte de la tradició, tot i que el tradicionalisme sigui més antic que el feixisme.
- El tradicionalisme implica el refús del modernisme. Els feixistes adoren la tecnologia, mentre que en general els pensadors tradicionalistes la refusen, en entendre-la com la negació dels valors espirituals tradicionals. Però aquests elogis a la modernitat només són un aspecte superficial d’una ideologia basada en la “sang” i en la “terra”. El refús del món modern es camufla sota la condemna del mode de vida capitalista, però el què es vol camuflar sobretot és el rebuig de l’esperit de la Il·lustració.
- L’irracionalisme empara també el culte de l’acció per l’acció. Consideren que cal posar-la en pràctica abans de —i sense— la menor reflexió. Pensar és una forma de castració. Per això, la cultura és sospitosa, perquè se l’associa amb una actitud crítica.
- L’esperit crític estableix distincions, i distingir és un signe de modernitat. Per al feixisme primitiu i etern el desacord és traïció.
- El desacord és, entre altres coses, signe de diversitat. El feixisme creix i cerca el consens explotant i exacerbant la natural por a la diferència. El feixista és doncs racista per definició.
- El feixisme neix de la frustració individual o social. De manera que una de les característiques dels feixismes històrics és la crida a les classes mitjanes frustrades, desafavorides per una crisi econòmica o per una humiliació política, i atemorides per la pressió de grups socials inferiors en l’escala social.
- Pel que respecta als que no tenen cap identitat social, el feixisme els atreu dient que gaudeixen d’un privilegi únic: haver nascut al mateix país. Perquè, a més, els únics que poden donar una identitat a la nació són els enemics. Per això, a l’arrel de la psicologia feixista hi ha l’obsessió pel complot, i encara millor si és internacional. Cal que la gent que se senti assetjada. La manera simple d’emergir un complot consisteix a estimular la xenofòbia. Però el complot també ha de venir de l’interior. De manera que els jueus són generalment el millor objectiu perquè presenten l’avantatge d’estar alhora dins i fora.
- Els feixistes cal que se sentin humiliats per la riquesa ostentosa de l’enemic.
- Per al feixisme no hi ha lluita per la vida, sinó més aviat una vida per a la lluita. Per això, consideren que el pacifisme representa una connivència amb l’enemic; el pacifisme és dolent perquè la vida és una guerra permanent.
- L’elitisme és un aspecte típic de la ideologia reaccionària, fonamentalment aristocràtica. En el decurs de la història, tots els elitismes aristocràtics i militaristes han implicat el menyspreu dels febles.
- Cadascú ha de ser educat per esdevenir un heroi. Si en qualsevol mitologia, l’heroi és un ésser excepcional, en la ideologia feixista, l’heroi és la norma. Un culte de l’heroisme que va estretament lligat amb el culte a la mort.
- Atès que la guerra permanent i l’heroisme són difícils de conjugar, el feixista transfereix la seva voluntat de poder a les qüestions sexuals. Vet aquí l’origen del masclisme.
- El feixisme es basa en un populisme qualitatiu. En una democràcia, els ciutadans tenen drets individuals, però el conjunt dels ciutadans té un pes polític quantitatiu (se segueixen les decisions de la majoria). Per al feixisme, els individus com a tals no tenen drets, i el “poble” es concep com una qualitat, una entitat monolítica que expressa la “voluntat comuna”. I com que cap quantitat de persones no pot posseir una voluntat comuna, el Líder se’n fa el seu intèrpret. En base a aquest populisme qualitatiu, el feixista s’oposa als governs parlamentaris. Cada cop que un polític emet dubtes sobre la legitimitat del parlament perquè ha deixat de representar “la veu del poble”, hom flaira l’olor del feixisme.
- El feixisme parla la novaparla, inventada per George Orwell a “1984”.
Umberto Eco aplica aquestes catorze característiques al feixisme primari i etern. Potser estem en presència d’un feixisme més elaborat i menys primari, però continua tenint els tics que l’han caracteritzat des del principi: l’odi a la cultura, l’obsessió pel complot, el rebuig del diferent, la por al llenguatge complex, la idea d’un poble dotat d’una voluntat pròpia i el fet de considerar els desacords com traïcions... Tenim eines per a desemmascarar-lo.