Avui toca periodisme. Sempre, i ara més encara, imprescindible. Tants anys de maltractament i tants de credibilitat perduda! Mai no va estar tan igualat en això últim a la política. Coses de la crisi econòmica, de les xarxes socials, de la pèrdua del sentit crític, de les cessions, del seguidisme, de les trinxeres, dels alineaments... i de les nostres misèries, també de les nostres misèries.

Ni la política ho respecta ni els professionals de la cosa no sempre ens hem fet respectar davant dels qui tenen el poder o aspiren a tenir-lo. Amb honroses excepcions, esclar. N'hi ha moltes. I una d'elles sens dubte és la de Fran Llorente, exdirector d'Informativos de TVE entre 2004 i 2011.

La decisió de Rosa María Mateo de recuperar com a director de projectes i estratègia de la radiotelevisió pública a un clar exponent del periodisme decent i lliure és tota una declaració d'intencions de l'administradora única de la Corporació als qui l'han proposat per al càrrec i als quals li van donar suport al Parlament. Ni una ingerència, ni un argumentari, ni un vet. Així va ser durant l'etapa de Llorente al capdavant dels informatius, amb Luis Fernández com a president de consens, i abans de ser destituït pel PP quan va arribar al govern i va escriure les pàgines més negres de la televisió pública.

Un mitjà de comunicació és en essència un servei ciutadà, i molt més si és públic. Però les ingerències polítiques i la genuflexió d'alguns directius de RTVE davant de qui els van dur al càrrec han fet que una part de la societat hagi perdut la confiança en la televisió pública en entendre que aquesta porta anys al servei del poder, i no dels ciutadans.

Amb Llorente, però també amb la resta de nomenaments que s'han fet púbics aquest mes d'agost, RTVE deixarà de ser un instrument de propagada barata al servei del Govern de torn. Amb Begoña Alegría, nova directora dels Serveis Informatius de TVE, amb el gallec Xabier Fortes al capdavant de Los Desayunos i amb Iñigo Alfonso a càrrec de la informació política de Las Mañanas a RNE, la televisió pública intentarà de ben segur reconnectar amb un periodisme valent, compromès i de qualitat. El reconegut prestigi de tots ells, la seva trajectòria irreprotxable i la seva acreditada capacitat per resistir les pressions són si més no una garantia per a aquells ciutadans que avui més que mai no reclamen el dret a saber i que no els menteixin.

I en aquests temps en què l'exigència de regeneració democràtica és un clamor, la fortalesa d'una informació honesta que alimenti una opinió pública exigent no és cosa menor, sinó més necessària que mai. És ara quan més cal reclamar ràdios i televisions públiques amb professionals que no es pleguin a les pressions de poder polític sigui del signe que sigui. No per obvi cal deixar de dir-ho. El periodisme valent no ha de témer, sinó ser temut, ja que ni la informació ni l'opinió no són patrimoni de cap govern o partit. Si Telemadrid, després de gairebé 20 anys al servei del PP d'Esperanza Aguirre, ha pogut fer-ho amb José Pablo López en la gestió i Jon Ariztimuño en els Informatius, han sabut en tot just un any recuperar la professionalitat, independència i pluralisme d'un canal en el qual ja ningú creia, per què no pot fer-ho RTVE?